Fa anys la UE ens tenia acostumats a treballar per la integració europea, per la cohesió entre els estats membres i per trobar consens en les polítiques a aplicar i també a aconseguir les millors opcions en la política comercial, ja dependent de Brussel·les, i anar avançat en d’altres àmbits comunitaris. I tot això ho solia fer amb lentitud, també amb eficàcia, però el camí cap al consens dels estats membres normalment retardava les decisions importants. Aquest és un dels motius pels quals els ciutadans troben llunyana la Unió Europea i sent més seus els governs dels estats i d’altres de més pròxims. Aquesta manera de fer, sovint de dues passes endavant i una enrere, va funcionar amb prou èxit durant molts anys. Ara, però, les coses han canviat.
D’una banda, amb l’aparició de la covid, la UE es va posar les piles i va coordinar tots els estats membres pel que fa a la compra de mascaretes i vacunes, fet que va alleugerir la problemàtica que tenien els estats de gestionar-ho unilateralment. I, per altra part, l’agressió de Rússia a Ucraïna, que ja fa un any que dura, va alterar el normal funcionament de les institucions europees, perquè la UE, naturalment amb l’acord dels estats membres, va prendre posició a favor d’Ucraïna i, per tant, contra Rússia, amb la decisió de paquets de sancions econòmiques i amb el suport i enviament de diners i maquinària militar a Ucraïna. Aquest posicionament ha generat una més gran compenetració entre els estats membres i una gestió més eficaç i ràpida des de les diferents institucions europees, com són el Consell, la Comissió i el Parlament europeus.
Recentment hem pogut constatar, amb la visita de Zelenski a Brussel·les, el compromís i suport que li han fet aquestes institucions. Per altra part, també sobre la taula de la UE hi ha altres temes que enfronten als estats membres, com és la valoració d’ajuts d’estat per a la industria amb la finalitat de poder competir amb la dels Estats Units i d’altres estats del planeta i, posem per cas, la gestió de la immigració i de l’energia. S’haurà de trobar un consens cap a posicions comunes, però, com tot actualment, s’haurà de fer ràpid. Aquests dos darreres anys han canviat el funcionament habitual de la UE, posant-la davant de situacions compromeses que no s’havien donat mai que han comportat que la UE prengui decisions, amb l’acord dels estats membres, en sectors com política exterior, seguretat, defensa i migracions que en d’altres moments les haguessin gestionat els estats. La sensació és que la UE, Europa, ha perdut la innocència, ha perdut la velocitat de creuer que solia portar i s’ha situat a prendre les decisions polítiques, econòmiques i de seguretat. Tant de bo seguim amb aquesta dinàmica europeista, perquè voldrà dir que ens hem pres seriosament la UE, voldrà dir que molt sovint el centre del debat i l’acció política és ja a Brussel·les més que a les capitals dels estats, voldrà dir que ho fem en clau europea i, en un món globalitzat com el que estem, la millor manera és anar junts.
Reproduït d’El Punt-AVUI del dia 14 de febrer de 2023
