l’escriptor degà de les lletres catalanes i el seu poemari A ull nu.
Ens salven els mots
Josep Vallverdú (1923)
Vallverdú és un dels millors escriptors de la literatura catalana del segle XX i de començos del XXI.
Joan Martí I Castell (1945)
Si moro vora mar que sigui a Grècia.
Josep Vallverdú (1923)
Benaurats els homes a qui els déus i les muses grecollatins no han privat de la poesia d’un mestre de la literatura de creació de l’envergadura de Josep Vallverdú.
Joan Martí i Castell (1945)
Cercaràs debades el tast de la vida,
car no l’assenyalen profetes ni mags,
ni barons barballargs entre piles de llibres,
ni tampoc rodamons de periple arriscat.
Només l’hauràs xopant-te de les pures
realitats de l’entorn quotidià.
Josep Vallverdú (1923)
Josep Vallverdú (Lleida, 1923) és llicenciat en Filosofia i Lletres per la UB i durant molts anys exercí de catedràtic d’Institut. Ha conreat amb èxit tots els gèneres literaris: novel·la, conte, teatre, assaig, traducció. I cal afegir-hi amb rellevància, encara que tardanament, la poesia. Ha escrit més de 200 llibres i n’ha traduït una cinquantena.
L’escriptor és Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (any 2000) i doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida (any 2004). L’any 2012 va ser guardonat amb el premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana.
Vallverdú és especialment reconegut per la seva tasca dedicada a la literatura infantil i juvenil, amb Rovelló com un dels seus clàssics més apreciats. Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, destaca que Josep Vallverdú,juntament amb Sebastià Sorribes, Emili Teixidor i Joaquim Carbó van obrir l’espai en català per a la literatura infantil per a diverses generacions de lectors.
Cal remarcar que Josep Vallverdú és l’escriptor català en actiu de més edat, ja que ha complert amb lucidesa i cap clar, i salut física i mental, i un sentit de l’humor envejables, els 99 anys, i farà cent anys el 9 de juliol pròxim, amb el mèrit afegit de disposar d’una extraordinària, llarga i fruitosa trajectòria. És un artesà de l’idioma amb una intel·ligència sorprenentment destacada. És també un activista cultural, sobretot pel que fa a la defensa del català.
En reconeixement seu, s’ha posat en marxa l’Any Vallverdú per commemorar el centenari del naixement de l’autor lleidatà. La comissària de l’any és la filòloga Carme Vidalhuguet, gran experta en la seva obra. L’acte inaugural està previst a l’auditori Enric Granados, a Lleida. L’acte central -de caràcter institucional- serà el mes de juliol a Barcelona, coincidint amb el seu aniversari i la cloenda és prevista pel mes de desembre al teatre municipal de Balaguer, localitat on viu l’autor i d’on és fill adoptiu des del 2016.
Cal remarcar que Vallverdú s’ha mostrat darrerament com un poeta de primera línia en la història de la literatura catalana. La poesia ha estat, doncs, l’ últim gènere a aparèixer. El seu primer poemari va ser De signe cranc (2009), però posteriorment en vindrien quatre més fins arribar A ull nu, el llibre que comentem. Recentment ha publicat un vuitè llibre de poemes: Pa de forment (2020).
Remarca Joan Martí, doctor en filologia romànica i catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, que en els seus poemes hi ha una mescla de saviesa, esperança, atzar, destí i vitalitat del tot envejable. No s’aparta de la pols dels difunts i l’oblit dels qui viuen, i tot això ho escriu un artista erudit, i humanista per excel·lència, un savi en el sentit més noble del terme, hi afegeix.
En els poemes també s’hi nota la seva passió pels poetes més destacats grecoromans. Però cal remarcar que la Guerra Civil i les seves conseqüències li varen deixar una forta petja emocional. Vallverdú ho reflecteix amb uns poemes plens de realisme social, que són durs i tensos, i que ens deixa muts i corpresos, senyala Martí.
Vallverdú, per tant, de tant en tant, sap sacsejar-nos amb justa duresa i, si cal, és capaç d’acarar-nos davant de les misèries humanes, ens recorda Martí. Cal remarcar que a vegades ho fa amb el mèrit afegit d’embolcallar-ho amb un sentit de l’humor i una ironia que són l’eco d’una intel·ligència particularment privilegiada. Alguns dels seus poemes, remarca Àlex Susanna, ja no poden faltar en cap bona antologia de poesia catalana.
Aquest grapat brillant de versos continguts en els 63 poemes del llibre que comentem, amb el to de “gran reserva” que té tot el poemari, honoren amb lirisme i serenor aquest veterà i destacat escriptor que amb els seus lúcids 99 anys és tot un exemple i model. Perquè Josep Vallverdú és un gegant de la literatura catalana a qui li hem d’agrair el seu art, la seva perícia i la seva meritòria i inigualable tasca cívica i literària.
Referències bibliogràfiques.
- VALLVERDÚ, Josep. A ull nu. Pagès editors. Lleida, 2018.
- MARTÍ i CASTELL, Joan. «Pròleg». A: VALLVERDÚ, Josep. A ull nu. Pagès editors.Lleida, 2018. pàg.5-16.
- «Josep Vallverdú». Biografia Josep Vallverdú | Associació d’Escriptors en Llengua Catalana
- SUSANNA, Àlex. Paisatge amb figures. Proa. A tot vent. Barcelona, 2019.
- NOPCA, Jordi. «Josep Vallverdú: Quan va morir la mare, em vaig tancar a l’habitació on era i la vaig dibuixar» Ara Llegim, 30-3-2022.
Josep Vallverdú: “Quan va morir la mare, em vaig tancar a l’habitació on era i la vaig dibuixar” - LLORT, Lluís. “Envejable!”. El Punt Avui. Dijous. 12 de gener de 2023. pàg.15.
És bell
Amic: el món és bell si el contemplem
amb ulls ben nets de por i de polseguera.
Ho dic perquè sovint la vida ens pesa,
ens pesa tant que estem a punt de deixar els rems
i abandonar-nos a la deriva.
Moment de molt perill: tens risc de caure
en la funesta covardia
de tancar els ulls a l’entorn,
i als éssers senzills que tot ho expliquen:
els núvols, arbres, ocells i fruites,
les rialles que volen, els bots dels cadells,
el so de les campanes invisibles,
el rastre lleu d’unes passes gentils,
l’aigua del riu, del llac o de la font,
la càlida mà afectuosa que rasa la teva,
i és penyora de fermesa.
Només l’entorn és ple d’immensitat;
només la immensitat pot fer-se xica,
i cabre en el teu cor.
Josep Vallverdú (Lleida, 1923)
Clam
Morir dempeus o viure agenollats:
diuen que aquest és el dilema.
Mil cops s’ha repetit el cas,
en persones o pobles sencers,
perquè, de sempre, uns pocs porten els altres
a triar, obligats, una d’aquelles vies.
Correm el risc de prendre-ho per doctrina
si ens embarquem en gussis corcats.
Tinc la creença que qui escull de viure
agenollat, ho fa enmig de podridura;
qui s’alça per morir, sols deixa rastre
de martiri als quatre que vindran,
malaventurats si opten per seguir-lo.
I si no?
Germans: algú s’ha demanat
de seguir la tercera via, que els poderosos
inventors del dilema amaguen sempre?
Viure dempeus!
Josep Vallverdú (Lleida, 1923)
Mil nou-cents trenta nou
Era tot just després de la batalla.
L’aire portava baf dels uniformes
i sentor de sang seca i cendra humida.
Sobrava runa i faltava pa.
Amb roba baldera sobre els magres cossos,
de sotamà cercàvem els queviures.
Portàvem, en crostes a la pell,
l’esglai difús de les delacions,
dels trets de nit i dels consells de guerra.
Els vencedors proclamaven la pau
plens d’urc i encesos de despit,
sedejant de venjança;
els presoners dels camps prou ho sabien,
tant com els ulls oberts dels morts a la cuneta.
Fou cruel el Primer Any de la Victòria,
censura arreu i pluja de misèria,
la llengua reduïda a brases de silenci.
On eren els que fugiren?
No ens podien enfortir als que ens quedàrem.
Calia aixecar el braç al pas de les centúries,
calia salconduit per al més curt viatge,
i cercar com fos un còmplice somriure.
Sonava «Cara al Sol» i estava núvol.
Josep Vallverdú (Lleida, 1923)
Himnes de Victòria
Els veig desfilar, sorruts i esquelètics,
els peus mig descalços, els cabells al zero,
quatre legionaris els marquen el pas
brandant ufanosos les vares de freixe.
Al toc de les dotze, per les avingudes,
rambles i carrers, fan el tomb de Lleida;
desfilen cantant himnes de victòria
de l’exèrcit nazi i de la Falange.
Tots ells són vençuts, presoners de guerra
que no van lluitar al costat dels bons.
Tanmateix ells canten, i porten el pas,
la mirada fosca i els peus fatigats.
Set hores seguides, a cops de xiulet,
han carretejat carreus de bon pes;
cal refer esglésies que es varen cremar.
A trenc d’alba missa, de genolls, cap cot.
Cal que es redimeixin amb treballs forçats,
perquè foren rojos, segons la sentència.
Tot marcant el pas canten a grans crits
himnes de victòria, glòria dels blaus;
el fel se l’empassen un migdia més.
Si no canten prou, no els donen dinar.
Josep Vallverdú (Lleida, 1923)
Home de confiança
Diré el que vols sentir,
t’afalagaré l’oïda, saps?
…i et creuràs poderós.
Amb un cor de llagoters
eixordaré carrers i places
cantant la teva glòria.
Bastirem un immens palau,
on et perdràs en laberints
de passadissos i ecos.
T’escriuré discursos inflamats.
Escolta: deixa’m que jo visiti
els mísers, i de tu els prometi
nèctar i mel a doll; és el programa.
Per a mi demano sols un palauet.
Aquests mateixos mísers
un dia et buscaran, revoltats
en descobrir l’engany majúscul
i la buidor on els enfonsares.
Esbotzaran les altes portes
del palau sumptuós,
s’escamparan com un torrent,
et trobaran i t’arrossegaran
fet un cassigall. Mentrestant
jo, des de la terrassa del meu palauet,
contemplaré l’esperat espectacle
de les teves restes fumejants.
Josep Vallverdú (Lleida, 1923)
Estatges
On l’ona trenca, la ciutat té el primer estatge:
oci absolut, cossos al sol, com carn a la graella,
sorra i més sorra, i la llum encegadora.
Poc més terra endins, pisos a mils, terrasses,
hostals, tavernes, tendals, atapeït segon estatge,
on la ciutat és una arna buidada de mel.
El tercer estatge és a la perifèria:
ternals, grues, bastides, esquelets de ciment,
fosques esquenes de manobres, sempre lluny de la platja,
homes a qui van parlar de la terra promesa.
Josep Vallverdú (Lleida, 1923)
