Darrerament s’han publicat un parell d’articles a l’Emporion de dues persones que sempre m’agrada molt el que escriuen: l’Ona Vilà i en Miquel Riera. Ambdós parlen de l’enigmàtica Anna Forné, la intel·ligència artificial i la immediatesa del tractament de la informació. Si encara no ho heu fet, us recomano molt que els llegiu. Imprescindibles tots tres. Per part meva i des d’un punt de vista molt menys rigorós, també vull aportar el meu humil punt de vista sobre el tema.
Nescafé, Duralex i La Vanguardia
La baba Mercè, la nostra àvia paterna, va morir ara fa cinc anys i mig. Era una persona de rutines, discreta, metòdica, creient i de missa i, sobretot, molt racional. Es deia Mercè Lloret Capellà però li deien Mercè Batlle, tal com es feia abans. Ella, de fet, si feia algun encàrrec també es feia dir així per tal que la situessin ràpidament. La baba Mercè anava a comprar el pa i el diari cada matí, pràcticament a la mateixa hora. Des que es va jubilar, segurament eren les seves dues úniques obligacions del matí abans de posar-se a fer el dinar. I, fins i tot, m’atreviria a dir que tenia una mena de pressa completament irracional si algú (com per exemple jo) l’entretenia amb una conversa banal, si era aquell precís moment en què ella havia decidit que tocava anar a comprar el pa. No existia res més important. “Eduard, me’n vaig que he de comprar el pa”. Potser eren les 10h del matí, però ella havia d’anar a comprar el pa sí o sí, tot i que de fet, ja el tenia encarregat! Li agradava portar els cèntims exactes i dir bon dia i que li diguessin bon dia Mercè, i que li servissin el seu pa sense que l’hagués de demanar. I “adéu-siau, adéu, bon dia!”. Era d’aquella generació que tenien una bossa del pa feta de roba que servia per posar-hi únicament la barreta de pa, també tenia una ganiveta per tallar-lo i un calaix del pa, ple d’engrunes i crostons secs on el meu germà i jo sovint hi fèiem un cop d’ull a veure si hi trobàvem alguna cosa per rosegar.
També comprava La Vanguardia cada dia: “bon dia Quimet, bon dia Mercè, La Vanguardia, eh?, molt bé, adéu-siau, adéu, dios…” i la deixava al mateix lloc per fullejar-la havent dinat mentre prenia un got molt calent de Nescafé soluble amb bastant de sucre i una pastilleta de xocolata. Encara recordo el soroll de la cullereta remenant aquell got de Duralex i l’olor intensa de cafè. Malgrat el sucre i la xocolata, un parell (o més) d’operacions al cor i un marcapassos, va arribar fins als 97 i el doctor Vinyet la va trobar sempre estupenda. Del diari, el que més li interessava eren les pàgines interiors, que abans eren d’un color marró-ataronjat, situades a la part central i que crec que parlaven d’economia, de la programació de la TV i donaven consells sobre com viure millor, però no ho sé, fa temps que no em miro La Vanguardia. D’aquesta part, el que més li cridava l’atenció eren els mots encreuats i el jeroglífic que, fins que s’hi va veure suficient, el va seguir fent minuciosament fins al final.
Escanejar productes
Des de fa uns mesos hi ha un supermercat al poble, del qual no en diré el nom però que té un preu que el podríem considerar bo, que ha instal·lat unes caixes registradores automàtiques que parlen: “Ha introduït la targeta client?”. Et pregunten. “El compte client ha estat activat!”, et confirmen. Els de la meva generació ho trobem normal. Amb el “no vull pagar” ens van treure les persones que et cobraven a l’autopista i hem conviscut amb els vendings de begudes i menjar tota la vida. Vull dir que això de que ara, a Torroella, ens haguem convertit una mica tots en treballadors del propi supermercat, és a dir, que siguem nosaltres mateixos qui passem el codi de barres dels productes pel detector de la caixa, marquem la quantitat, els embossem i ens els cobrem, davant d’una pantalla que ens va dient el que hem de fer, ens sembla relativament normal. Però m’imagino la baba Mercè, que havia estat a darrera del taulell tota la vida, amb aquella creença suprema que a la clientela se l’havia d’escoltar i mimar i aconsellar i ajudar i, sobretot, servir… la veig davant d’aquesta màquina que parla i m’aturo un moment i penso que aquestes línies que estic escrivint ara mateix, d’aquí uns anys, potser cinc, faran riure. Potser d’aquí cinc anys ja no hi haurà màquines que parlen a la sortida del supermercat, sinó que simplement agafant els productes dels prestatges ja se’ns acumularan en un microxip que portarem injectat al braç i que substituirà els telèfons mòbils. No caldrà pagar, perquè un xip, que estarà connectat amb 7G al nostre compte de criptomonedes, enviarà una transferència virtual instantània. I el compte client s’activarà tot sol.
Ara la diré molt grossa però potser, en el futur, per algun aplec de Santa Caterina, quan anem a donar una moneda a en Manelet, sonarà una veu enllaunada que ens preguntarà “senyora, vol arrodonir la seva compra?” No ho sé. Tot plegat em fa mig vertigen.
Coincideixo amb en Miquel i l’Ona que no ens podem ni imaginar les feines del futur ni tampoc com seran les tecnologies i robots que ens arribaran per “facilitar-nos” la vida, com serà el periodisme del futur i com es tractarà la informació, però el que sí que tinc clar, claríssim, és que mai hi haurà cap màquina capaç de substituir el savoir faire de l’Elena del Bonpreu!
