Al remodelat edifici neoclàssic del Palau Martorell, s’hi presenta una primera exposició ( pel que sembla, hi ha el projecte d’assolir un nou espai per l’art i la cultura en aquest palau de Barcelona) del gran pintor valencià Joaquín Sorolla (València 1863 – Cercedilla, Madrid 1923).
El que Sorolla denominava “apunts” eren els esbossos o pintures en petit format, que acostumava a pintar en els moments o en els llocs en què la seva mirada copsava quelcom suggeridor, com si la realitat viscuda l’empentés a fixar-la i així restés exposada definitivament a qui la contemplés. Igual que han fet i fan altres pintors, Sorolla, en els apunts, s’abandonava a la seva expertesa i domini del color, per captar l’essència del que veia: la subtil atmosfera en què el “subjecte” pintat i ell mateix estaven immersos (Figs.1 i 2). Parlem de “subjecte”, perquè la major part de la seva obra no és sols paisatge, sinó paisatge i figura humana (1).
Es conegut que, al llarg de la seva vida, Sorolla va pintar milers d’apunts. Aquestes pintures es feien sobre cartró o fusta molt prima, rectangular i de mides petites, no més de vint per trenta centímetres. Sorolla s’hi trobava còmode fent els seus “apunts o “notes de color” com també les anomenava. Aquestes li permetien exercitar-se i experimentar amb el color, emprant una tècnica, la seva, que s’acomodava a la llei del contrast de colors segons les teories de Michel Eugène Chevreul (2).
L’exposició consta de 193 olis i és una mostra molt representativa del conjunt de la seva obra; del que era la pintura a l aire lliure ( del plain air impulsat per l’escola de Barbizon ) (3), com també la pintura instantània, no pas improvisada, però sí feta amb agilitat i en poc temps. Uns procediments que es generalitzaren a partir de l impressionisme i que Sorolla va practicar a bastament.
Aquesta exposició permet apropar-nos a l´artista que va ser Sorolla i interpretar alguns aspectes de la seva trajectòria, no exempta de polèmica.
Vol dir això que Sorolla era un pintor impressionista o que s’adherís a les avantguardes? És evident que no. Sorolla inicia la seva estada a Roma, pensionat per la Diputació de València el gener del 1885 i a la tardor s’escapa a París, ciutat que visitarà en successives ocasions el 1891, 1900 i el 1906, en què hi presenta amb gran èxit de vendes quatre-centes cinquanta obres a la Galerie Georges Petit (4). El pintor hauria de conèixer forçosament els moviments moderns com l’impressionisme, el cubisme o els fauvistes, però no s’hi va sumar, o al menys considerà que no encaixaven amb la seva manera de pensar, més influenciada per pintors naturalistes, com Jules Bastien-Lepage (1848-1884) i Adolph Menzel (1815-1905) (5).
Altres influències li venien de pintors que el precediren com Francesc Domingo (València 1842 – Madrid 1920), Ignacio Pinazo (València 1849 – Godella 1916) o Marià Fortuny (Reus 1833 – Roma 1874) (6). També, des de més lluny, admirava els grans mestres del barroc espanyol, en especial Velázquez.
Sorolla, sense descuidar l’estudi de la forma ( el dibuix en seria el substrat ), aconsegueix un domini de la llum en què els colors, claror i ombra, es contraposen i fan possible el verisme de l’escena, on plasma la visió i el sentiment que ell viu momentàniament. És aquesta excel·lència tècnica amb la seva pinzellada llarga i la tria del color el que li permet sobresortir com a mestre, al marge dels “ismes” i avantguardes del seu temps. Aquestes, pel que sabem, no les criticà, però tampoc va voler seguir-les. Tanmateix, en els apunts i en el seu tractament del color, s’hi poden establir paral·lelismes i en ocasions, trobar-hi resultats semblants (Fig.3).
En aquest sentit i a fi de copsar millor el seu pensament, podria ser d’interès conèixer el contingut de les cartes que escrivia a Clotilde, la seva dona. Cartes que per llegat testamentari no es poden fer públiques fins passats els cent anys de la seva mort, és a dir fins enguany.
Sorolla resta deutor de la llum i del paisatge de la seva joventut i malgrat que pinta arreu i capta l’atmosfera del lloc, retorna d’alguna manera als seus orígens: a València i a la llum mediterrània (Fig.4). La seva figura destaca per sobre de les tendències i corrents del tombant del segle XIX i s’hi manté aïllada ( curiosament, aquest tret tan característic, de pintor singular, també el trobem en altres pintors del nostre país, com podrien ser Fortuny o Anglada-Camarasa, entre d’altres ). Sorolla, allunyat de mon intel·lectual, encara que amic de Blasco Ibáñez, defensa una pintura que abona el naturalisme i el seu personal realisme del “moment”.
Josep Pericot Barcelona, 17 de febrer de 2023
Bibliografia:
- Trinidad Simó, J. Sorolla, p.182, Vicens Garcia Editores. Paterna (Valencia) 1980.
- María López Fernández y Blanca Pons-Sorolla, Cazando Impresiones, Sorolla en pequeño formato, p.37 i p.68, Ediciones El Viso. Madrid 2019.
- María López Fernández, Cazando Impresiones, Sorolla en pequeño formato, p.14, Ediciones El Viso. Madrid 2019.
- Blanca Pon-Sorolla, Cazando Impresiones, Sorolla en pequeño formato, p.126, Ediciones El Viso. Madrid 2019.
- María López Fernández y Blanca Pons-Sorolla, Cazando Impresiones, Sorolla en pequeño formato, p.33, Ediciones El Viso. Madrid 2019
- Trinidad Simó, J. Sorolla, p.p.62-63, Vicens Garcia Editores. Paterna (Valencia) 1980.
