“Durant la República, deien que l’escola havia de ser l’edifici més bonic, més noble i més ben cuidat del poble. Ara mateix, a la província de Girona tenim més de 300 escoles en barracons”. Xavier Besalú i Costa, llicenciat en filosofia i lletres i doctorat en pedagogia, és crític amb la situació que travessa l’educació avui en dia. Besalú denuncia la manca de recursos i la seva mala distribució i critica la falta de cohesió en el sector.
Besalú ha estat mestre en escoles públiques durant 12 anys i professor de pedagogia a la Universitat de Girona. Forma part de la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans i ha estat membre, durant vuit anys, del Consell Escolar de Catalunya. El passat 4 de febrer, va participar al cicle de conferències Filosofia a l’Àgora amb la ponència “Educar avui, entre la innovació i la confusió”.
Escriu en un article que “la confusió és la característica que defineix millor el moment que viu l’educació al nostre país”. A què es refereix?
Em refereixo a la confusió en un doble sentit. Per una banda, ara sembla que totes les opinions i punts de vista són igual de respectables i que tant li fa una cosa com l’altra; i, per altra banda -que això potser és més greu- tal com diu la Marina Garcés, el neoliberalisme en lloc de fer front a les visions alternatives s’ha apropiat del llenguatge per vestir el seu discurs de modernitats, per defensar el que sempre ha defensat: l’elitisme i la selecció. Pervertir el llenguatge per continuar fent el mateix de sempre confon les famílies i els docents.
Me’n podria posar algun exemple?
A moltes famílies -i a molts mestres també- els sembla que no han d’intervenir en l’educació, que han de ser neutrals, perquè els nens creixin espontàniament. Això és un error. L’educació són ganes d’influir. Els pares volem el millor per als nostres fills i els volem transmetre el que per nosaltres és important. Per exemple, si jo soc del Barça, li transmetré que això és una cosa extraordinària i m’agradarà que sigui d’aquest equip, però no li imposaré. Hi ha una diferència entre influir i imposar. Influir és donar testimoni de les coses que per mi són importants i oferir-te-les perquè tu consideris si valen per tu. Els nanos, quan neixen, són absolutament dependents i aspirem a fer que, de grans, siguin el màxim d’independents. La transició de la màxima dependència a la màxima independència ha de ser progressiva, no pot ser de cop.
En aquest sentit, són negatius els mètodes educatius que deixen que l’alumne aprengui amb autonomia i llibertat?
Aquests mètodes han estat molt estudiats i analitzats perquè són molt antics, l’experiència més emblemàtica és una escola anglesa, la Summerhill. Sabem que a les capes socials altes no els fa cap mal, perquè ja tenen maneres de corregir-lo. Per alguns alumnes és positiu, però no serveix per al 100% de la població.
De fet, cap mètode serveix per a tots els infants.
Efectivament. Per això, en moltes escoles hi ha un cert eclecticisme. No crec que sigui dolent, primer perquè no tots els mestres pensen el mateix i, per tant, s’han de posar d’acord, i segon, perquè no tots els nanos aprenen de la mateixa manera. Jo tinc tres fills i no n’hi ha cap d’igual. Hem intentat educar-los d’una manera semblant, però és evident que a alguns els ha anat més bé en unes coses i als altres en les altres.
“Algunes veus amb criteri defensen que l’ús de la digitalització s’hauria de reduir al mínim a infantil i primària”
A Filosofia a l’Àgora, també va parlar d’innovació. Creu que amb la bandera de la innovació, s’han perdut coses bones i, per contra, s’han fet desastres?
No sé si en el camp educatiu la paraula seria desastre, però que s’han fet coses malament segur. Alguns han pres la innovació com a novetat, i ara qualsevol cosa nova és incorporada sense haver estat prou reflexionada. Des d’aquest punt de vista, hi ha escoles que fan coses mal fetes, perquè els joves surten amb unes mancances greus. També hi ha qui ha assimilat innovació a digitalització. Aleshores, han eliminat tot el que és manipulatiu i artesanal. Això també és un error. L’educació ha de compensar el que no es dona fora de l’escola. Allà la digitalització és omnipresent, en canvi, fallen la proximitat, la relació, el vincle, el cara a cara. La funció principal de l’educació és humanitzar i ajudar al desenvolupament integral de les persones, i això sovint s’oblida en nom de la novetat.
Creu que la digitalització s’està introduint en edats massa primerenques?
Ara mateix tenim poca recerca per poder-ne parlar taxativament, però sí que hi ha algunes veus amb criteri i arguments que defensen que l’ús de la digitalització s’hauria de reduir al mínim a infantil i primària. És el moment en què s’aprenen més coses i la digitalització no cal, destorba el coneixement. Hi ha altres maneres d’aprendre. Això no vol dir que hagi d’estar prohibit, vol dir que se n’ha de fer un ús -tant a l’escola com en la família- adequat a l’edat. Els nanos no haurien de tenir mòbil fins a secundària.
Alhora, la digitalització ha contribuït a accentuar les desigualtats, sobretot amb la bretxa digital.
Efectivament, i a part de la bretxa digital hi ha també la qualitat de la xarxa. Hi ha moltes escoles que volen utilitzar permanentment la digitalització, però tenen problemes de xarxa cada dia. La digitalització ha mostrat unes deficiències que ja coneixíem: que a la societat hi ha pobres i rics. Algunes famílies tenen un sol mòbil que han de compartir entre tots els germans, o viuen en un pis amb molta gent i ja em diràs tu com poden treballar allà. És un element més de diferenciació social, no sé si el més important.
A la xerrada va comentar que aquestes desigualtats són el principal motiu de fracàs escolar.
Sí, i aquí sí que tenim prou recerca per dir-ho. Fa més de 50 anys que sabem que els factors més determinants dels resultats escolars són els factors socioeconòmics i familiars, és a dir la qüestió de la instrucció. Els fills de pares instruïts i sense problemes econòmics se’n surten -amb més o menys dificultats- en un percentatge elevadíssim. En canvi, la major part dels nanos que no tenen el graduat escolar o no continuen estudiant un cicle formatiu o el batxillerat, pertanyen a famílies pobres econòmicament i poc instruïdes. Ho veiem clarament a la universitat, el 80% dels fills de persones benestants hi van, mentre que en les famílies poc instruïdes, n’hi van menys del 50%. Estem parlant d’estadístiques, pot ser que un fill de família benestant i instruïda no se’n surti o ho engegui tot a rodar.
“Els factors més determinants dels resultats escolars són els factors socioeconòmics i familiars”
Així, el fracàs escolar va molt més enllà de l’escola, és un problema estructural.
Exacte. Els problemes principals de les escoles no són pedagògics, són socioeconòmics. Per tant, la millor política educativa és la millor política social. Les escoles hi són per revertir la situació de partida, ajudar els que més ho necessitin i oferir realment una igualtat d’oportunitats. Dir que la culpa del fracàs escolar és d’aquell nano o nana és una mentida, i a més, revictimitza la víctima.
Aleshores, en lloc de destinar recursos en camps com la innovació, caldria destinar-ne més a igualar oportunitats?
Sí, a corregir les desigualtats econòmiques. Seria molt més eficaç des del punt de vista dels resultats escolars.
Sovint les famílies amb menys recursos i instrucció són les famílies immigrants. Això dificulta la seva integració?
Dins de l’emigració estrangera no tothom és igual, i els que emigren no solen ser els més pobres. Però sí que és cert que quan arriben aquí, a la majoria de famílies els toca ocupar els llocs de treball i els habitatges més precaris. I a més, s’hi afegeixen dues coses: el desconeixement de la llengua i l’estigmatització. Això fa que els nanos immigrants tinguin unes necessitats que no tenen els nanos de famílies catalanes, i requereixin una ajuda extra dins i fora de l’escola. Ara mateix, tenim prou dades per afirmar que els nanos de determinats orígens fracassen més que d’altres.
Quines són aquestes dades?
Per exemple, més de la meitat dels fills de famílies gambianes no obtenen el graduat escolar, i els nanos de famílies marroquines, tot i que no és tan exagerat, també tenen pitjors resultats que la resta. En canvi, els romanesos estan per sobre la mitjana. No tots els estrangers tenen les mateixes dificultats. El departament ho sap, però no fa res. Necessitem que aquests nanos se’n surtin, pel seu bé i pel de la societat catalana, perquè també en formen part.
“La tria d’escola per part de les famílies no és un dret, és un interès de les persones que viuen a les ciutats”
Tornant a la digitalització, sovint les escoles la utilitzen com a ham per vendre’s, sobretot en períodes de preinscripcions.
Des de les administracions educatives es posa les escoles al mercat perquè es venguin. Diuen que els pares tenen dret a triar l’escola que considerin millor per als seus fills. En pobles petits on només hi ha una escola, la gent no es planteja quina és la millor. Van a la del poble, on van els veïns amb qui juguen sempre. La tria d’escola per part de les famílies no és un dret, és un interès de les persones que viuen a les ciutats, de gent benestant i instruïda. Aquí, hi ha nens que cada dia es passen dues hores dins d’un autobús per anar a una escola de Girona, ja des d’infantil. És evident que els pares ho fan pensant que és el millor pels seus fills, però ho és realment?
És bo que hi hagi aquesta competitivitat entre escoles?
No. Tornem a la confusió. Diuen que els mestres han de col·laborar, compartir, s’han de coordinar… i a la pràctica se’ls obliga a competir. Jo he vist directors lamentant-se perquè no s’ha apuntat prou gent o perquè la informació que ven l’altra escola decanta les famílies cap allà. La competència deu ser bona pel capitalisme, però per l’educació no. Les escoles competeixen per atraure els millors alumnes i rebutjar els pitjors, i això és un mal. La funció de l’escola és agrupar tota la gent que viu en aquell veïnat, perquè al final, hauran de conviure. Les escoles no s’han de vendre, han de servir al poble o al barri on són.
En aquest sac de la confusió hi podríem posar també els canvis constants de legislació?
No. És cert que hi ha molts canvis de lleis i que cada govern fa la seva, però l’estructura del sistema educatiu no ha canviat des de l’any 90. És lògic que canviïn petites coses, perquè la ciència avança i s’han d’incorporar alguns elements al currículum, i és bo que de tant en tant es revisin. Però el que es canvia és mínim, per exemple, si s’ha de fer religió i ètica o només religió. L’essència de l’educació fa 33 anys que no ha canviat.
Ja per acabar, un dels elements que ha canviat al llarg d’aquests anys és l’avaluació. El fet que hagi deixat de ser numèrica també ha contribuït a la confusió?
Aquí, a més de confusió, hi ha debat. Una cosa és qualificar i l’altra avaluar. Qualificar vol dir posar notes i avaluar, conèixer aquella criatura, saber quines són les seves dificultats i potencialitats i ajudar-la. Quan et posen un 5 de llengua, què vol dir? Que fas faltes d’ortografia? Que no saps llegir? Que no has fet els deures? La nota engloba moltes coses i diu molt poc. En la bona pedagogia -no d’ara, de fa 100 anys- l’avaluació eren informes, posar sobre el paper allò que sé de tu. I ho sé perquè he parlat amb tu, perquè he vist com et relaciones, perquè t’he corregit exàmens i treballs… Aleshores, ho escric per mostrar-te com et veig i com pots millorar. Però, esclar, això és una feinada, perquè per descriure com és un alumne abans t’hi has de fixar. És molt més fàcil corregir un examen i posar una nota.
Convidat de “Filosofía a l’Àgora”