Marcial i els seus “Epigrames”

Acaba de sortir publicada en català una de les joies de la literatura clàssica, els Epigrames de Marcial, editada per Adesiara en un llibre de 1.132 pàgines amb traducció del llatinista Jaume Juan Castelló (1980).

El llibre acaba de guanyar el premi Vila de Martorell Memorial Montserrat Ros de traducció de clàssics.

Fins ara només es disposava d’una versió prèvia, no actualitzada i parcialment censurada, dels epigrames de Marcial, feta  pel filòleg i poeta mallorquí Miquel Dolç (1912-1994) a la Bernat Metge als anys quaranta del segle passat.

Jaume Pòrtulas, catedràtic de grec de la UB, confirma que el terme “epigrama”  prové d’ “inscripció” (text escrit sobre alguna cosa, habitualment pedra o marbre) i és originari de Grècia. Sol ser escrit en vers, generalment breu, amb una finalitat eminentment pràctica, ja sigui per recordar les qualitats d’un determinat personatge viu o mort (poesia sepulcral) o consagrar una ofrena a la divinitat, i serà Marcial el seu màxim conreador i exponent literari. 

Els epigrames es caracteritzen, per tant, per ser composicions poètiques breus, que exigeixen un esforç de concisió i solen ser altament incisives; donen molta informació en un breu espai i poden acabar amb un tret inesperat de tipus moral, sapiencial o irònic.

Marc Valeri Marcial (38/41dC-104dC), mite de la literatura llatina i màxim exponent de la poesia epigramàtica, provenia de Bílbilis, l’actual Calatayud, dintre de la Tarraconense. Va ser un emigrant hispà a Roma que hi va arribar amb vint anys acabats de fer i va viure-hi trenta-quatre anys, tot esdevenint un dels principals escriptors de l’època.

La seva obra conté quinze llibres amb epigrames satírics, esmolats i punyents, i alguns d’ells ens poden sorprendre amb una temible fiblada, però també n’hi ha amb aspectes tendres, autèntics testimonis sobre l’amistat i l’amor. Marcial va portar la poesia més popular –sovint pujada de to- a un nivell mai assolit, i a vegades amb un vocabulari poc formal i fins i tot groller o poc pudorós, impúdic i lasciu. Marcial deia: “Els meus llibres coneixen bé una norma i la segueixen: respectar les persones, per bé que subratllant-ne els vicis”.

Diu David Castillo que Marcial és el poeta que millor reflecteix la vida quotidiana dels romans, juntament amb Petroni (27dC-66dC), autor del Satiricon. La seva obra ens mostra una imatge fidel i realista de la vida quotidiana a la ciutat de Roma dos mil anys enrere.

Els poetes que més varen influir en Marcial varen ser Domici Mars i principalment Catul (84aC-54aC), a qui reconeix bona part de la seva inspiració, mestratge i model en la seva obra poètica. 

Amb Marcial, l’epigrama, que inicialment tractava només tres o quatre temes, es va transformar en un mosaic de temàtica bigarrada. Així hi tenien cabuda l’amor i l’odi furibund amb esperit sarcàstic, les misèries humanes amb personatges que representen la hipocresia, l’adulació, l’arrogància dels acomplexats o la sòrdida submissió davant del poderós, remarca Jaume Juan. 

En els seus poemes breus hi trobem caçadors d’herències, velles lascives que volen semblar joves, nou-rics, falsos moralistes, rics que fingeixen voler semblar pobres i pobres que volen fer-se passar per rics. I les prostitutes, els tolits o els infeliços en tota la seva riquíssima gamma i varietat. Però també va satiritzar els mecenes garrepes, la passió social pel luxe, l’ostentació i l’aparença, la vanitat dels rics i la gran xarxa d’amos i aduladors que embullava les vides de tots els habitants de l’urbs imperial, recorda Irene Vallejo (1979). Perquè a Marcial l’irritava la vida artificial i la hipocresia que observava al seu voltant.

Marcial escrivia amb un predomini de tonalitats festives i desenfadades, diu Juan, alguns cops fins i tot eren repugnants de tan crues, i gairebé sempre es mostraven burletes o satíriques. El to d’escarni, però, es combinava sovint i de forma magistral amb reflexions assenyades i amb descripcions de gran lirisme i profunda sensibilitat. Marcial, amb la seva disfressa “d’enfant terrible” de les lletres llatines, va ser també un poeta provocador amb trets còmics, irreverent, sense sentimentalismes, mostrant-ho claramen en uns epigrames d’una naturalitat descarada i fins i tot transparentment libidinosa.

Aquest nou gènere epigramàtic, principalment per l’actitud oberta i irreverent que Marcial eleva al més alt grau de perfecció literària, contrasta altament amb la poesia acadèmica d’Horaci (65aC-8aC), pulcra, tranquil·la i sapiencial.  

Amb Marcial veiem que la humanitat no ha canviat pas gaire, perquè ens ensenya que les més nobles virtuts i els vicis més abjectes no passen mai de moda. Amb agudesa, i també a vegades amb un tret singular: la bona disposició a adular o afalagar un emperador cruel quan creu amb convicció que ha d’escriure poemes adulatoris.

Marcial tot sovint s’havia de defensar de l’acusació de crear poemes massa curts, mentre que actualment, la brevetat dels seus epigrames  -amb les dimensions d’un tuit, ens ho recorda Vallejo-, juga al seu favor i el converteixen en un autor clàssic de culte, de prestigi reconegut i sobretot d’una tremenda vigència i modernitat.

Referències bibliogràfiques

1. MARCIAL. Epigrames, Traducció de Jaume Juan Castelló. Adesiara. Martorell, 2022.
2. MARCIAL. Epigrames II. Traducció de Miquel Dolç.  Fundació Bernat Metge, 1952.
3. CASTILLO, David. “Una temible fiblada”. El Punt Avui, 13 de juny de 2022, pàg.21-22.
4. VALLEJO, Irene. “L’Infinit dins d’un jonc”. Columna. Barcelona, 2020.