La pobresa
La pobresa ha experimentat un canvi fonamental. Ja no està formada solament per ancians, malalts, discapacitats i gent del camp més profund, obligats a anar-se’n a les ciutats, sense formació ni preparació.
Avui s’hi integren persones en edat i capacitat per treballar, que no tenen feina o tenen feines inestables; de més de 45 anys; joves sense feina, o que mai n’han tingut; famílies monoparentals, famílies sense cap vincle; dones soles amb fills; persones grans amb pensions minses o de viduïtat; ancians. I immigrants legals i il·legals, amb la dificultat afegida de la llengua, objecte de polítiques tal volta poc definides, la no fàcil integració i sí de fàcil explotació. Amb necessitats i exigència sanitària. (Dos de cada tres professionals sanitaris (63,3 %) considera que els immigrants demanden més atenció sanitària que la resta de la població i que plantegen “més problemes” (56,27 %) a l’hora de ser atesos, segons una enquesta realitzada entre 924 professionals, entre metges d’Atenció Primària, pediatres i infermers, de Catalunya i Madrid.) (EUROPA PRESS).
Amuntegament, precarietat en els serveis i en la sanitat pública, desarrelament i inadaptació. La víctima és sens dubte l’infant, l’adolescent, el jove immigrant desintegrat. Amb molta facilitat pot ser l’objecte de polítiques de partits que veuen en ells un fàcil planter per a l’obtenció del seu vot. Pobresa que s’ubica al bell mig de la prosperitat urbana. Als barris antics, en habitatges degradats; als suburbis; vivint en habitatges patera fins i tot en llits calents; objectes d’explotació i, al centre econòmic i comercial de la ciutat, els sense sostre, que viuen entre capses de cartró i plàstics, amb les seves pertinences en un carro de supermercat. (El Quart Món).
La crisi
La crisi que fins fa pocs mesos negava el govern, l’ha colpejat greument. L’atur ha arribat a 402.836 desocupats a Catalunya a finals d’octubre. Quasi el doble que fa un any.
Desenvolupament sostenible? Crisi financera? Consum atiat per unes facilitats creditícies al consum i hipotecàries per sobre de la solvència real dels clients.remuneracions i repartiment de beneficis en quantia exageradament desproporcionada a la inversió real, gràcies a uns crèdits a empreses que multiplicaven els preus d’ habitatges i vehicles.
Política de bancs centrals que augmentaven el preu del diner iavui han de fer mans i mànigues per a sostenir bancs i a indústries, moltes d’elles multinacionals a les quals els governs varen ajudar perquè s’instal·lessin entre nosaltres i que avui demanen més flexibilitat laboral, i que deslocalitzaran la seva producció cap a països amb mà d’obra més barata i destinaran tots els recursos a salvar la seva mare.
Agreuja la crisi l’encariment dels aliments (biodièsels). Mil milions de persones al món pateixen gana i en moren molts cada dia. Còlera al segle XXI? Guerres tribals? Guanys immediats i
Solucions? Seria lògic pensar que si s’ha d’ajudar algú, que sigui de casa: famílies; immigrants legals i els seus fills (demà també seran conciutadans nostres); educació, formació i sSanitat; petites i mitjanes empreses, i empreses i indústries nacionals, no a multinacionals que solament miren el seu benefici immediat. Millora de serveis i d’infraestructures. Austeritat en el nombre i en la quantitat d’alts estipendis tant públics (que haurien de ser exemple i mirall) com a privats (especialment en empreses financeres, immobiliàries o industrials que rebin ajudes públiques). Pressupostos més justos i política tributària més equitativa. Finançament autonòmic que no perjudiqui ni afavoreixi. I, més encara, exigència pròpia en el compliment dels nostres deures, de la mateixa forma en què defensaríem els nostres drets.
Però és aquesta la solució? Cal que reneixi en tots nosaltres un esperit de germanor que avui és sotmès a l’egoisme propi! Pensar que tot ho ha de fer l’Estat (el gran benefactor) és un error. Només la col·laboració amb el nostre treball (primer!) i aportació econòmica (en segon lloc), amb entitats de solvència contrastable (Càritas, ONG’s, menjadors solidaris, bancs d’aliments…) pot retornar un xic d’equilibri necessari per a assentar els fonaments d’una realitat que no faci possible una propera crisi mundial.
Serà possible? De tots nosaltres en depèn!
