La realitat europea i mundial de la crisi

La crisi financera i econòmica que estem vivint ha condicionat l’agenda de la UE dels darrers mesos, per passar a ser la preocupació central de les institucions comunitàries i dels governs dels estats membres. S’han fet reunions d’alt nivell entre governants europeus i també entre la UE i d’altres estats, com la Xina i Rússia, d’influència mundial. L’objectiu és aturar la crisi financera i trobar solucions per rellançar l’economia. Finalment, els estats membres han vist que la solució passa per accions coordinades, més que per intentar solucionar els problemes cadascú a la seva manera.

De fet, ha sigut aquesta posició coordinada la que s’ha defensat a la Cimera de Washington per la UE i pels estats europeus presents, i han apostat per una major regulació del sistema financer. Així, a les conclusions de la Cimera s’hi nota la influència europea, ja que s’aposta per més control, més regulació, més poder pel Fons Monetari Internacional, en definitiva, per establir unes normes que evitin l’especulació sense control que ha succeït, principalment als Estats Units i que han provocat la crisi en la qual estem immersos. De fet, però, les conclusions de la Cimera van més en la línia d’actuació, que no pas en l’acció concreta, perquè fins a finals d’abril no hi haurà accions concretes. Sembla que la situació d’interinitat en què es troba el govern dels EUA no has permès anar més lluny i més veient que les primeres mostres del nou president no van, precisament, en la línia de l’actual. També hem pogut constatar que Obama dóna suport en general a les conclusions de la Cimera, però la veritable influència de l’equip del nou mandatari es veurà a partir de finals de gener. I és en aquest escenari que la UE hi té molt a dir, a influir i a fer, tot i que només ho podrà fer si va unida, sense escletxes. Estem davant una oportunitat important perquè la Unió Europea es presenti com una unitat política, davant un conflicte, la crisi que vivim, d’abast mundial.

La realitat de les dades econòmiques, corresponents al tercer trimestre d’enguany, confirmen els pronòstics negatius i han situat la zona euro al llindar de la recessió. En aquest trimestre, el Producte Interior Brut (PIB) de la zona euro ha disminuït un 0,2 % respecte al trimestre anterior, fet que implica el decrement del PIB durant dos trimestres consecutius. Pel que fa a l’estat, Alemanya acumula una nova baixada de 0,5 % i Itàlia també està en aquesta línia. I pel que fa a l’Estat espanyol, en aquest tercer trimestre ha tingut un creixement negatiu del 0,2 %, per primer cop des de més de deu anys. De fet, les previsions per al 2009 no són gens esperançadores, ja que es preveu un decrement del 0,5 % del PIB, a la zona euro, amb increments també de l’atur, de manera que es constata que la crisi encara no tocarà l’any que ve. I pel que fa al planeta, l’OCDE ha publicat que l’activitat econòmica disminuirà un 0,9 % al Estats Units, un 0,1 % al Japó. Per altra banda, les previsions de l’atur en els estats membres de la UE, l’OCDE els situa en un 7,2 % en 2010. Veiem, doncs, que les previsions de l’economia europea i mundial no són gens favorables, de manera que els governs i tots els actors polítics, socials i econòmics, el millor que podrien fer és cercar posicions de consens amb la finalitat de trobar sortides a la complexa situació que ens trobarem en el futur immediat i, més, si tenim en compte que provenim d’un cicle econòmic expansiu de fa més de quinze anys, en el qual tots ens hem acostumat. Ara toca que la inversió pública arribi on no hi pot arribar la privada, amb la finalitat que l’economia no s’aturi i també toca establir unes normes concretes, que ja s’han visualitzat a la Cimera del G-20, que evitin els excessos especulatius i cohesionin i regulin, en un marc de llibertat, les relacions econòmiques i financeres.