El dia 4 de febrer vaig assistir a una actuació que es va fer amb motiu del vint-i-quatrè aniversari d’El Recer de Torroella, a les 5 de tarda, al Cine Petit. La representació era a càrrec d’un grup de jubilats del mateix Recer. La Coral va obsequiar-nos amb un repertori de cançons molt populars que tots els que escoltàvem -que érem, majoritàriament, gent gran- coneixíem prou bé. Vaig quedar gratament sorpresa de com ho van fer de bé, dirigits per Eduard Font. Els que actuaven eren homes i dones d’entre 65 i 82 anys sense cap mena de preparació artística, només amb una gran afició per participar-hi. Solament una de les senyores és membre de la Coral Anselm Viola de la nostra vila. La veritat és que em trec el barret.
E
l dia que varen cantar per primera vegada -d’això fa una colla d’anys- a la plaça de la Vila de Torroella també els vaig anar a escoltar, i la veritat és que em van fer patir. Se’ls va notar que era la primera vegada que cantaven en públic. Estaven incòmodes i neguitosos, fet ben normal en aquestes ocasions. Doncs no sabeu amb quina il·lusió ara puc dir que van valer la pena tots els esforços que varen haver de fer els primers homes i dones que van formar la Coral. Ara ho fan molt bé. Si hi havia algú que desafinava, va quedar molt dissimulat. Actuaven amb seguretat, fruit de les moltes vegades que han assajat. Tots anaven discretament mudats: les dones, amb el seu uniforme de brusa clara i faldilla negra, i els homes, amb vestit negre, camisa blanca i llacet. Feien goig! No comptava l’edat. A la segona part, alguns membres de la Coral van fer playback, cosa que pensava que no m’agradaria, perquè aquesta modalitat no m’entusiasma, però ho van fer tan bé! Ens van fer passar una tarda ben agradable. Tothom en va sortir satisfet i fent comentaris favorables.
Mentre mirava la representació pensava que és una sort que aquestes persones jubilades puguin passar-s’ho tan bé… Se les veia contentes. No tothom, és clar, és capaç de pujar dalt d’un escenari i cantar, ballar, representar…, però aquest grup sí. No els han sabut greu les hores que han passat assajant i aprenent la lletra de les cançons que cantaven i la mímica del playback. És el miracle de la jubilació; si hi ha salut, hom pot fer tot allò que sempre li havia agradat i que, per les mil obligacions que tenia, no havia estat possible. Disposar de temps per a un mateix i de més tranquil·litat, sense estar sotmès a les obligacions diàries amb els fills i amb la feina, ens fa veure que no tot és negatiu a la jubilació, ja que ens permet gaudir de totes aquelles coses que ara són una realitat i que mai havíem somniat de poder-les fer. Només ens cal buscar-les.
Al Recer, hi ha un bon nombre de socis (1.354), els quals poden dur-hi a terme moltes i variades activitats: ioga, gimnàstica, informàtica, petanca, jocs de cartes amb la colla de companys al bonic i acollidor bar regentat per la Pepita, labors, manualitats… També es pot anar a llegir a la biblioteca, apuntar-se a les excursions i assistir a xerrades diverses. A més a més, tots els diumenges i dies festius hi ha ball en una espaiosa i alegre sala, equipada amb un bon equip de megafonia.
El Recer té un Consell d’Administració format per una presidenta, un vicepresident, una secretària, una tresorera i tres vocals. Aquesta organització no l’havíem tinguda mai a Torroella. Fins fa només trenta anys les persones de la tercera edat, sobretot les dones (perquè per als homes hi havia els cafès, que semblaven tenir en exclusiva), no tenien altra alternativa que quedar-se a casa. Cuidaven la casa i les persones que hi vivien, i a vegades un trosset d’hort o el jardí, feien labors i, com a molt, algun diumenge anaven al cinema. Això sí, a Torroella fa molts anys que tenim cinema. És una sort! Poques coses més podien fer els homes i les dones de la tercera edat en aquell temps. Ara, en canvi, tenen un ventall de possibilitats que els motiva a sortir de casa i fer amistats, conversar, arreglar-se al seu gust i, fins i tot, a elles, ser una mica presumides! Abans, amb la bata neta i el davantal ja n’hi havia prou, o era el que comptava més.
Tornant, però, a la darrera festa del Recer, hi va haver una cosa que em va fer patir: el local era ple, fins i tot hi havia cadires als estrets passadissos de banda i banda de la sala. A Torroella jo no havia vist mai un local tan ple com aquell dia. Pensava que allà tots érem persones grans, i això vol dir que ningú no va gaire lleuger, ans el contrari, perquè a alguns se’ls havia d’ajudar a baixar i pujar les escales. Els meus mals pensaments em portaven a imaginar com es podria sortir de pressa si algú tingués algun problema, o si algun d’aquells focus que hi havia a l’escenari provoquessin un incendi. Cal pensar-hi.
