A Can Quintana es pot veure la magnífica exposició “El Montgrí ara fa 300.000 anys”. El desig de fer visibles els resultats de diferents campanyes arqueològiques, especialment les del paleolític amb el cau del Duc com a principal punt de referència, va originar la creació de l’antic Museu del Montgrí i del Baix Ter a la casa Pastors. Les pedres tallades, còdols del riu, convertides en eines de treball són la dignificació de la pedra.
No és estrany, doncs, que el nou museu de Can Quintana hagi preparat una exposició sobre un tema tan singular. Visitant aquesta exposició, veiem com vivien els nostres més remots avantpassats. Commou pensar que aquells habitants primitius del Montgrí contemplaven el paisatge més o menys tal com els nostres ulls l’observen ara. Tot i que eren nòmades, les distàncies dels desplaçaments havien de ser curtes forçosament. Molts d’aquells primers habitants no superarien durant les seves curtes vides les fronteres de l’actual Catalunya. No eren conscients, però, que aquestes terres formarien un país en el futur.
Fa només aproximadament 10.000 anys que els humans van passar a formes de vida estables en un lloc determinat. M’agrada imaginar que algun torroellenc actual és descendent directe d’aquells habitants dels primers poblats sedentaris. Mai m’ha convençut això de: “Catalunya, 1.000 anys d’història”. Fa 1.000 anys, aproximadament, que Catalunya va disposar de lleis pròpies i hom tenia el sentiment de formar part del poble català. Ara bé, no significa que els que abans d’aquest temps habitaren aquestes terres no siguin els nostres avantpassats. És perillós pensar que als pobles els fan solament les lleis perquè voldria dir que ara, des que des del centre peninsular ens varen plomar les nostres, altra vegada no seríem res. No és pas així: amb lleis o sense, amb un idioma o un altre, i independentment dels costums, els habitants d’aquestes terres sempre les podem estimar prou per preservar la memòria dels que les han conreat i les han preservat dels diferents atemptats. A nosaltres ens toca, és clar, recuperar la totalitat de les nostres lleis perdudes perquè, encara que “som” sense elles, és amb elles que podrem decidir molt més que no pas ara. Tenim l’obligació de conservar la llengua pròpia i evitar que la mundialització substitueixi l’esplèndid suquet per una hamburguesa.
Els que fa més de 1.000 anys plantaven les oliveres mil·lenàries, sabent que ells no en recollirien els fruits, eren més dignes de consideració que els especuladors actuals, eren més respectables que els que fan el negoci amb la pedrera d’Ullà, que és la perversió i el retrocés de la humanitat, encara que siguin gent venerada pels seus diners i pel seu poder, malgrat que ara s’emboliquin amb molts metres de senyera per amagar les seves vergonyes i s’esgargamellin a cantar els Segadors per no sentir la veu del poble. Són més primitius que l’home del cau del Duc. Hem passat de dignificar la pedra a profanar-la. Un exemple del nostre progrés.
