Som la primera generació, després de les 800 que ens han precedit, que vivim el fenomen de la mundialització. En el segle XIX es necessitaven 80 dies per donar la volta al món i avui podem esmorzar a Torroella, dinar a París i sopar a Nova York sense problema. Els viatges de baix cost han facilitat encara més els desplaçaments, però no sempre se’n fa un bon ús perquè tancar-se a la platja de Cancun no ofereix gaire res més de nou que allò que hom troba a l’Estartit. Els avions són uns dels principals emissors de CO2 i val la pena no caure en els abusos que en fem actualment. El 94 % dels humans no han pujat mai en un avió. Imaginem-nos què pot suposar el dia que tothom reivindiqui fer-ne l’ús que ara en fem els dels països rics!
Alguns viatgen perquè estan convençuts que aquesta pràctica els dota d’això que en diem tenir món, però el viatge pel viatge no és pas cap garantia de res; si fos així, els més avantatjats serien els revisors de tren. Hi ha moltes maneres de viatjar i quan ho faig no puc evitar observar les reaccions dels altres viatgers. M’he passat força estones a la sala del Louvre on s’exposa La Gioconda comprovant la pluralitat de reaccions davant d’aquesta obra singular. Hi ha qui no té la més mínima capacitat de contemplació, admiració, crítica, etc. En lloc del plaer de l’anàlisi calmat, massa sovint l’únic contacte que es té davant un monument, paisatge, etc., és a través dels visor de l’aparell fotogràfic!
Una de les moltes maneres d’agrupar les persones és segons la tendència que tenim a la quietud o a la mobilitat. Em reconec més entre aquests segons perquè m’agrada viatjar i, tant és així, que el nomadisme seria la meva forma natural de viure. D’ençà que el turisme ha esdevingut un fenomen de masses, és pràcticament impossible fer estada a determinades ciutats emblemàtiques. La principal preocupació de l’alcalde de Florència és aconseguir que no hi vagi tanta gent i Barcelona està patint una sobrecàrrega evident. Més que no pas la quantitat de turistes, és el seu comportament el que pot resultar insuportable, però això té fàcil solució perquè encara hi ha magnífics llocs relativament tranquils que estan fora de les rutes massives.
Viatjar és descobrir i això no té res a veure amb la quantitat de quilòmetres que un es desplaça. Hi ha viatges fabulosos molt propers al lloc de residència habitual i el millor viatge que podem iniciar és al nostre interior. Qui té la valentia d’aventurar-se a aquest viatge formidable, té la garantia que cap viatge exterior esdevingui una operació de distracció per evitar enfrontar-se a les sorprenents descobertes que suposa l’anàlisi d’un mateix.
