L’any 1672 Andreu Sàbat, fill de Torroella i notari de la vila, va escriure un llibre devot dedicat a Santa Catherina Alexandrina venerada a la muntanya del Montgrí. Segons Sàbat, tres ermitans, Bartomeu Cabotas, Pere Tarascó i Berenguer Desgüell, després d’haver abandonat la muntanya de Montserrat, ja que no s’hi trobaven prou bé, “per tal de servir Déu, haurien cercat un lloc solitari, apte, suficient, i cercades moltes muntanyes i terres trobaren el lloc acomodat, i així fabricaren una Capella i Ermita sota la invocació de dita santa Catherina verge i màrtir…”. Era amo i senyor d’aquell territori el rei d’Aragó, que els donà el seu suport i li agradà que volguessin dedicar la capella a l’anomenada santa. La construcció de les obres es va iniciar l’any 1392 i les van finalitzar l’any 1405.
Segons Andreu Sàbat, s’ignora si primer fou construïda la imatge de la santa o el temple que li és dedicat. Sàbat explica que “he sentit dir que la imatge fou trobada en una cova, sobre la qual s’aixecà després la capella […] i que allí l’haurien amagada alguns devots, en temps que els moros s’apoderaren d’Espanya”. De qualsevol manera, Andreu Sàbat indica que “Déu inspirà els ermitans perquè vinguessin a construir la casa en aquest lloc, on hi havia la imatge amagada”, tot destacant, d’altra banda, que “molts són els privilegis que reis i papes concediren al nostre santuari; entre ells, el que donà l’emperador Carles Quint (sic), que atenent al lloc estèril on era construït i la pobresa d’ell, i perquè fossin més ben rebudes les persones que allí acudien, concedí, per fer-hi obres, llicència per demanar almoina per tot el Principat de Catalunya i comtats del Rosselló i la Cerdanya”.
Caterina Albert i Paradís, coneguda com a Víctor Català, immortalitzà l’ermita de Santa Caterina a la famosa novel·la Solitud, publicada per primer cop l’any 1905, i traduïda, més tard, als idiomes més importants del món. Víctor Català descriu “… un pati enrondat d’altres parets i enganxat a una casa; enmig del pati el brocal d’un pou; al fons, una gran arcada, i al costat de l’arcada, en un angle del pati, una escala de pedra picada…”
Posats a contar històries, diu que qui encerta amb una moneda el cistellet que hi ha vora el mosaic que representa la imatge de la santa, situat en una capelleta, no gaire lluny de l’entrada del pati del pou, es casa aquell mateix any.
I quan jo era petit, d’entre les llegendes que envoltaven l’ermita, n’hi havia una que explicava els misteris de la vida: a Torroella els nens i nenes no venien de París ni els portava cap cigonya, tots i totes venien del pou de Santa Caterina.
