Ara fa seixanta anys que va néixer l’actual veïnat de Les Dunes, la primera zona residencial del municipi, amb la qual es va iniciar també l’expansió urbanística de Torroella, derivada de l’eclosió del turisme de masses. El nou nucli habitat va créixer en un indret privilegiat, a la cruïlla del Camí Vell de Torroella a l’Estartit i el camí forestal que travessa les dunes i porta fins a Sobrestany, encara dins de l’extens terme municipal torroellenc. Es tracta d’un lloc tranquil i ben comunicat, lleugerament elevat en relació amb la plana al·luvial que travessa el tram final del riu Ter. Un paratge envoltat de la majoria de masos dels segles XVI i XVII amb torres fortificades que hi ha al terme, ben bé al mig del triangle que formen la Torre Martina, la Torre Quintaneta i el Mas Ral, molt a prop igualment de la Torre Gran i la Torre Bagura, i a tocar així mateix de l’antiga Horta d’en Reixach i del magnífic bosc de pins que aferma el sorral que el vent arrossegava des del Golf de Roses.
El veïnat va agafar forma en terres que havien estat propietat del marquès de Robert, Robert Robert Surís, financer i polític barceloní, diputat pel Partit Conservador a les Corts Espanyoles pel Districte de Torroella de Montgrí i senador vitalici per Girona. La finca de Les Dunes, concretament, es va crear per l’agregació de dues vinyes velles que en origen pertanyien al Mas Ral, una era del Mas Llorer, coneguda popularment com la vinya de Joan i Miquel Riera Amer o de Can Riera, i l’altra, del Mas Els Xiprers, anomenada el Quintà. Els masovers d’aquest mas, Josep Caritg Puig -Pepito sequedat que li deien- i Maria Cristòfol Gou, havien venut aquesta segona parcel·la als promotors de la nova urbanització el 1961.
Les dues persones que van comprar i agregar aquelles terres per construir una zona residencial en un lloc que ni era arran de mar ni a tocar del poble eren el barceloní Josep Carles Augé Buxeda, agent de la propietat immobiliària, i Josep Martí Marcet Grau, industrial tèxtil de Terrassa, dedicat al gènere de punt. Augé estava domiciliat al carrer de Muntaner número 168 de Barcelona, i Marcet residia a l’Estartit, al número 34 del carrer de l’Església. Al poble tenia diversos interessos comercials, com ara l’Hotel Egara i l’Hostal San Carlos -ambdós ja desapareguts-, els ‘Apartamentos Costa Brava’ i la societat ‘Parcelaciones y Urbanización Las Dunas’, empresa promotora i atorgant dels contractes de compravenda de les parcel·les i els xalets, de la qual Augé posseïa el 75,21% i Marcet, el 24,79%. En total, disposaven d’una vintena de vessanes de terreny, uns 44.600 metres quadrats, el 40% dels quals corresponien a vials, segons va determinar el Pla Parcial d’Ordenació de Les Dunes de 1972.
Les primeres cases que s’hi van construir eren de tres famílies de Sabadell, del barri de la Creu Alta precisament: la família Camps-Merigó, la família Garcia- Rúbies i la família Vilaró-Munt, que hi van començar a residir la tardor de 1963. El promotor Martí Marcet tenia una factura pendent amb el comerciant d’automòbils Manuel García Cortés i li va oferir la possibilitat de liquidar-l’hi per mitjà d’uns terrenys que tenia a l’Estartit. Garcia devia témer que sinó no cobraria mai i va acceptar el tracte. Marcet creia que només amb mitja dotzena de xalets construïts el seu projecte atrauria l’interès d’altres compradors i la zona residencial arrencaria. Ell s’ocuparia de preparar els contractes i Garcia hauria de trobar els primers parcel·listes. Vendre, precisament, és el que sabia fer millor. Així va ser com va contactar amb el meu avi i oncle de la seva esposa, Joan Camps Figueras, i amb el seu client i conveí Francisco Vilaró Bernades, que van esdevenir amb Garcia els primers pobladors de Les Dunes.
Amb les primeres parcel·les venudes, l’hivern de 1963, el deute de Marcet va quedar liquidat i es va iniciar el que avui és el veïnat de Les Dunes. Els contractes de compravenda dels primers xalets es van signar el 8 de març de 1963 a l’Estartit, al vestíbul de l’hotel d’en Marcet, l’Hotel Egara, situat al número 36 del carrer de l’Església. L’Egara era un dels pocs establiments hotelers que hi havia a l’Estartit en aquells anys; entre fondes, hostals i els primers hotels de nova planta edificats n’hi havia una dotzena. Egara -en realitat Ègara- era el nom que tenia la ciutat de Terrassa a l’època romana. L’hotel tenia bar, restaurant i terrassa exterior i una trentena d’habitacions. Tradicionalment, s’omplia de sabadellencs i terrassencs que descobrien així el poble, però també de turistes estrangers, sobretot anglesos, que s’hi hostatjaven durant els estius per mitjà de l’operador turístic Thomson.
Els contractes eren iguals per a tothom, perquè els solars eren també tots iguals i només hi havia dos models de cases possibles: d’una planta només o de planta i pis. S’hi especificava també que el xalet d’estiueig estaria acabat en sis mesos, que tindria l’arrebossat típic de la Costa Brava i tot el solar tancat amb pilars de formigó i plançons de xipresos. Hi havia una clàusula addicional que especificava que el promotor de la urbanització tenia en tràmit crear una zona residencial “para el embellecimiento del lugar”, i hi afegia que, mentrestant, els habitatges construïts quedaven sota el règim de construccions en zona agrícola i que no era responsabilitat del venedor si allò no s’acabava urbanitzant.
Cada parcel.la tenia 9.418 pams quadrats, equivalents a uns 360 metres quadrats, en solars rectangulars d’uns 15 metres de façana i 24 metres de costat. Els xalets podien ser de 118 metres quadrats o de 85 metres quadrats, depenent de si eren d’una sola planta o amb pis; els d’una planta costaven 184.000 pessetes i els de dues, 239.000 pessetes. El pagament es feia en tres terminis: el primer, el dia que es firmava el contracte; el segon, als tres mesos d’obres i l’últim, en el moment de lliurar les claus, fet que es va produir el setembre de 1963 com estava previst. Els dos primers terminis eren de 78.870 i 60.720 pessetes, en funció del tipus de casa, i el tercer era de 62.560 i 81.260 pessetes, respectivament. Quan les cases estaven acabades, en Marcet personalment acompanyava els nous propietaris en la visita inaugural i els en lliurava les claus.
Les cases dels primers pobladors
En els solars 44 i 48 de la parcel·lació que s’havia fet s’hi van construir les dues cases inicials, una de cada model, perquè servissin de mostra per a la resta de futurs compradors. Actualment, aquestes cases es poden veure al carrer del Xifrer, número 1, pertanyen encara a la família que formaven llavors Joan Camps i Antònia Merigó -els meus avis-, i la que està construïda justament al darrere d’aquesta, que fa cantonada amb el Camí Vell i avui té l’entrada per la carretera de Les Dunes. Aquesta casa era la de Manuel Garcia i Salomé Rúbies. Al carrer del Xifrer, número 9, cantonada amb el carrer de l’Acàcia, es pot veure així mateix la tercera casa, la que pertanyia a Francisco Vilaró i Rosa Munt.
El xalet d’una sola planta de la família Garcia-Rúbies va ser el primer a edificar-se. El van construir el germans Joan i Pompeu -Peio- Payet Oliver, però la resta de xalets els van edificar Rafael Bellido i el seu cunyat, Jordi Pagès. Pel que sembla, els Payet s’havien compromès a continuar les obres de l’Hotel Panorama, interrompudes uns mesos abans per tal d’obrir la part que ja tenien construïda durant la temporada d’estiu de 1962, i els promotors de la urbanització van haver-se de buscar un altre paleta. La fusteria de la primera casa va ser obra d’en Martí Sarasa, però la de la resta de cases, de Josep Massaguer. La part elèctrica i fontaneria era responsabilitat sempre de Josep Alabau.
El 1964 es va construir la casa de Josep Vilà Llorens -el Pep de la Terrera- i la seva esposa, Florentina Ylla Tomàs. Aquesta casa va ser la primera de Les Dunes d’una família de Torroella, i la podeu veure encara situada al final del carrer de l’Alzina, en el número 22, al costat del camí de la Torre Martina i a l’angle més oriental de la urbanització, a tocar del Mas Ral. Uns altres dels primers veïns torroellencs que vam tenir casa a Les Dunes van ser l’alcalde de Torroella, Joaquim Vergés Benejam i la seva família; el seu antecessor en el càrrec i empresari, Gémino Jiménez Camps, i Antoni Quer, rellotger i joier. D’aquesta manera, es va anar poblant la nova zona residencial de Les Dunes.
Els primers veïns que s’hi van establir que no eren del grup de Sabadell ni tampoc torroellencs, van ser monsieur Charles Perrier, resident a Barcelona, i el senyor José Escudero, expatriat a Suïssa per motius laborals. Charles Perrier era el tercer fill d’Alphonse Perrier, el creador de la Gramàtica i el Mètode Perrier per a l’ensenyament i aprenentatge de la llengua francesa, i continuador de l’Escola Francesa de Barcelona que va fundar Ferdinand de Lesseps durant la seva època de cònsol a Barcelona. La casa d’en Perrier -denominada “Mariana violeta”-, es manté gairebé com era aleshores al final del carrer del Xifrer a mà esquerra, justament al límit amb l’antic camí de la Torre Martina. Abraça dos solars, de manera que també té entrada pel Camí Vell. Els Perrier van ser dels primers turistes de l’Estartit i els seus fills foren pioners així mateix en practicar-hi la vela d’esbarjo.
El senyor José Escudero era l’altre forà que va establir-se a Les Dunes només iniciar-se la urbanització de la zona. De fet, era un ciutadà espanyol, sembla que madrileny, casat amb una ciutadana suïssa i que residia a Ginebra com a funcionari de l’Organització de Nacions Unides. Venien poc i viatjaven en cotxe, en un automòbil de matrícula helvètica. Per a nosaltres, la casa del senyor Escudero era la casa de la Maite, “la suïssa”, i es distingia molt bé, perquè era tota de color rosa. De fet, la majoria de les primeres cases de Les Dunes no eren pas totalment blanques, sinó que combinaven el blanc amb altres colors com ara l’ocre o el verd i el groc clars. Actualment, la casa dels suïssos es pot veure, molt transformada, al final del carrer del Roure.
Nous promotors, noves idees
La urbanització, iniciada al mig del no-res i sense cap registre oficial encara, tenia, no obstant, aigua corrent i llum. Augé i Marcet van negociar amb Clara Mercader Galibern, propietària i gerent de la companyia local Suministro de Luz y Fuerza, SA, el proveïment elèctric que calia. Amb aquesta finalitat van construir-se dues estacions transformadores al nord i al sud de la finca: una al peu del Camí Vell i una altra a tocar de la casa de la família Puig-Vilà, que avui encara funcionen, però amb matrícula d’Enher, companyia integrada a Endesa. Posteriorment, quan el veïnat va anar creixent, se’n va construir una tercera al costat del torrent i del restaurant Ca la Montserrat que hi ha a l’entrada del veïnat.
Pel que fa a l’aigua, al peu del Camí Vell van obrir un pou, tancat a dins d’una casa d’obra, i al seu costat, una torre de formigó d’uns vint metres d’alçada amb sis grans dipòsits d’uralita al capdamunt. El pou i la torre eren al costat mateix de l’estació transformadora d’electricitat. Una bomba bombava l’aigua cap als dipòsits i des d’allà, amb la força del desnivell entre l’alçada de la torre i la rasant del terreny, l’aigua arribava a les cases. Tant el pou com la torre, van ser enrunats fa uns vint-i-cinc anys. Al cap de pocs anys, però, es va veure que el cabal d’aigua que podien subministrar el pou i els dipòsits començava a ser insuficient per a tothom. S’havien edificat una desena de cases i, a vegades, el subministrament justejava o senzillament no n’hi havia fins que no s’omplien bé els dipòsits. Va ser aleshores quan el Pep de La Terrera va proposar de proveir d’aigua Les Dunes des d’un pou que tenia al seu mas, a l’altra banda de la carretera, a uns centenars de metres de distància en línia recta. Els promotors de la zona residencial van acceptar l’oferiment i van gestionar amb l’Ajuntament la construcció de la canalització i la maquinària necessària per fer arribar l’aigua als mateixos dipòsits que ja teníem. A La Terrera es va construir una petita estació de captació i bombeig i es va fer l’estesa de les tuberies pel Camí de Baix, el camí de la Torre Martina i el Camí Vell. L’arribada de l’aigua a Les Dunes va ser un esdeveniment que tothom va celebrar amb molta alegria.
A l’inici dels anys setanta, la forta crisi econòmica, la del petroli, va afectar greument els negocis de Martí Marcet i l’home ho va perdre tot. Els deutes que havia contret amb les empreses que treballaven en la construcció de les cases de Les Dunes van arribar a ser inassumibles i els empresaris d’aquestes empreses van pactar la liquidació dels deutes a canvi de la propietat de la urbanització. I així va ser com Les Dunes va canviar de mans. D’uns promotors no empordanesos vam passar a mans d’un grup de petits empresaris torroellencs. En formaven part Rafael Bellido Font i el seu cunyat, Jordi Pagès Poch, tots dos paletes i constructors; Josep Alabau Llach, electricista i comerciant de fontaneria i electrodomèstics, i Josep Massaguer Batlle, ebenista i fuster. Ells van ser els constructors de totes les cases de la urbanització durant els primers vint o vint-i cinc anys.
Per atraure més parcel·listes, els nous gestors, fins i tot, van fer construir una maqueta a escala de com seria la urbanització en el futur com a reclam i la van tenir exposada durant força temps al carrer d’Ullà, a l’aparador de ca l’Alabau. Aquests nous propietaris van ser els que, finalment, van dur-ne a terme la legalització i van acabar els carrers, van instal·lar el primer enllumenat i van definir també el que havia de ser la zona verda. Volien construir-hi una “piscina per a la mainada” i una pista de tennis, però el que sí que hi van construir va ser el restaurant-grill, snack bar-pub i sala de festes Churchill’s. Era un establiment magnífic, pensat per atraure gent de tota la comarca durant tot l’any, però no va tenir l’èxit que esperaven, de manera que van haver-lo de tancar al cap de pocs anys. Després d’un temps abandonat, el local va ser rehabilitat i reconvertit en el que avui és el restaurant Ca la Montserrat.
A partir dels anys vuitanta, la transformació de Les Dunes es va accelerar i els residents van augmentar de manera considerable amb la construcció de més xalets, una trentena de cases en filera de dues plantes i els apartaments de la part nord, al peu del Camí Vell. Actualment, encara hi ha solars per edificar i en el centenar d’habitatges construïts hi viuen, sobretot, persones i famílies de Torroella i l’Estartit que hi resideixen tot l’any, de manera que el que en origen era una zona residencial per a estiuejants ara és un veïnat més de Torroella, tot i que pugui no semblar-ho per l’abandonament que pateix.
