Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age
Maurice Merleau-Ponty
Amb la venda de les pomes d’un any vam fer nova la cuina de casa. Les pomes van ser una bona ajuda per a moltes famílies pageses de la vila als anys seixanta i setanta, la majoria de les quals, com la meva, ho combinaven tot: vaques per a llet, vedells per a carn, porcs, conills, gallines, una vinya, un olivar i un gran hort que abastia de verdura i fruita fresca, sobretot a l’estiu. Les pomes van ser també, durant uns quants anys, fins que es van abaixar els preus, un bon complement a aquesta agricultura gens moderna que, a més, tenia la base en camps de conreu sovint molt lluny del poble.
De pomes en teníem a casa dues plantacions, una en un camp petit rere el “rego”, a tocar de la resclosa i una altra al lloc conegut com la Barraca, a mig camí de l’Estartit. Unes sis vessanes com a molt. Ni per començar.
Al camp del “rego”, així n’hi dèiem a l’hort, hi deuria haver una vintena de grans pomeres que oferien unes pomes entre vermelles i grogues, no en recordo la classe. Eren saboroses, molt, però el negociant que les comprava, un home baixet i caparrut anomenat Toledo, sempre deia que no es venien bé perquè no acabaven de ser prou vermelles, prou atractives a primera vista dels clients, assegurava.
A la Barraca, en canvi, hi havia una plantació més moderna, una desena de files de pomeres enfilades que produïen unes pomes Golden d’un groc llampant i atractiu i d’un gust entre àcid i dolç. Aquestes, assegurava Toledo, sí que captivaven la clientela.
El negociant arribava puntualment a casa a primers de setembre amb un gran camió carregat de “quadres”, aquelles caixes de fusta que ara, en algunes llars, es fan servir com a prestatgeria. A cada lateral hi posava “Toledo”. Venien aplegades de tres en tres i pesaven com un mort. Plenes de pomes superaven de llarg els vint-i-cinc quilos. Me n’havia fet un fart de moure’n amunt i avall. Buides i plenes.
Al camp del “rego” l’ombra era frondosa i no hi feia mai calor. Al terra, humit, sempre hi havia alguna poma caiguda prematurament de l’arbre. Aquestes no les veníem. Anaven directament cap a casa, en general, pel bestiar. També per consum propi. Encara recordo la baba Pepita amb un plat ple de pomes, algunes d’elles ben macades, que ella aprofitava. Res es llençava.
Per a la recollida de les pomes que, a casa, durava una setmana llarga, s’hi aplegava tota la família, a més de dos oncles solters, en Ramon Jou i en Pepito Escuder. El primer era un germà de la sogra de la meva tia Maria, perruquera a l’altra banda del poble. En Ramon havia perdut un germà, en Josep, afusellat pels franquistes al cementiri de Girona només unes setmanes després que el periodista Carles Rahola. Però llavors, jo tot això no ho sabia encara i no en parlàvem mai en les llargues estones que compartien collint pomes. D’en Ramon m’agradava, sobretot, el seu sentit de l’humor.
Pel que fa a en Pepito, era un oncle de la meva mare, i amb la seva germana Carmeta feien de masovers d’una gran casa del mig de la vil·la, propietat d’en Pelai Negre de Girona que, amb la seva esposa i germanes, només l’ocupaven quinze dies al mes d’agost. En Pepito era més callat i reservat, però amb una força que jo admirava. Aixecava sacs i caixes plenes de pomes com si res.
Abastar les pomes d’aquelles grans pomeres del “rego” no era feina fàcil. Un cop collides les que eren a l’abast des de terra, calia enfilar-s’hi des de dins o des d’una escala triangular que el pare movia cap aquí cap allà. Posava les pomes en una bossa de roba que es penjava de l’espatlla. Un cop plena, la passava a algú de baix i cap a les caixes. A les pomeres enfilades de la Barraca, tot era més fàcil. Les de més alçada les abastàvem des de dalt del remolc del tractor.
Va ser anant a collir pomes que vaig aprendre a conduir el tractor, un robust Barreiros vermell. No deuria pas tenir més de deu o dotze anys el primer cop que el vaig menar. Res, quatre o cinc metres i amb primera. Allò just per portar el remolc a la vora d’una pila de caixes a punt de ser carregades. Em sentia tot un home al comandament del tractor, deixant anar a poc a poc el pedal de l’embragatge i agafant fort el volant negre. Més encara m’hi vaig sentir el primer cop que vaig poder fer un recorregut més llarg, fins l’altra punta del camp. Fins i tot vaig posar segona.
A mitjan d’octubre, amb tota la casa fent olor de pomes, arribava de nou en Toledo a punt per carregar el gran Pegaso. Amb un ajudant que duia i el pare apilaven les caixes al remolc d’aquella andròmina. En acabat, una encaixada de mans i Toledo desapareixia de les nostres vides fins l’estiu vinent.
