Els mapes són un llenguatge. Com la llengua oral o escrita, tenen els seus codis, símbols i convencionalismes estilístics. Com la paraula, els mapes poden dir la veritat de la manera més transparent possible, poden usar elements com el color o les escales per induir-nos a interpretar el fenomen representat d’una determinada manera o poden, directament, ser usats per a mentir. Si no se’n coneixen prou bé les claus interpretatives, la lectura d’un mapa complex, erroni o fet amb mala intenció pot induir a confusions, males interpretacions i malentesos.
Aquest estiu passat, molts mitjans de comunicació s’han fet ressò d’un estudi promogut pel JRC, un organisme científic de la Comissió Europea, i que pretenia modelitzar com evolucionaria la demanda turística als països europeus en funció dels graus d’escalfament del planeta a causa de la crisi climàtica. Els resultats indicaven que la majoria de regions europees podrien experimentar un augment de la demanda en un planeta més càlid. No obstant, els països de la conca del Mediterrani, molts d’ells destins consolidats de sol i platja però també de turisme urbà, tendirien a tenir unes condicions ambientals que, per excés de calor i humitat, els farien perdre atractiu turístic. Les dades plasmades sobre un mapa semblaven, en principi, poc alarmants. En el pitjor escenari considerat, el d’un escalfament de 4ºC, un país com Espanya tindria una disminució de la demanda del 3% respecte als números actuals. Calia indagar una mica més en l’estudi i aprofundir en els números i mapes presentats per entendre la magnitud del que representaria aquest escenari, en realitat.
En primer lloc, convé notar que, pintant tot un país del mateix color en un mapa, s’emmascaren diferències regionals. En el cas espanyol això és molt evident: mentre que les comunitats del Cantàbric i zones de muntanya com ara el Pirineu es convertirien en refugis climàtics i atraurien molts més visitants, les comunitats de la costa del Mediterrani arribarien a veure disminucions superiors al 30% en la seva actual temporada alta, a l’estiu, per l’excés de calor. Tot i que el balanç final reflectiria una notable estabilitat (el -3% que dèiem), en realitat alteraria profundament l’oferta turística tant als destins actuals com als emergents. Per a aquests darrers, segons com es dugués a terme el model de desenvolupament turístic, el resultat podria ser més o menys just socialment i més o menys respectuós amb el medi ambient, però en tots els casos redundaria, sens dubte, en una transformació territorial profunda.
El segon element que queda amagat darrere del mapa europeu amb els resultats finals és la dimensió temporal. A les destinacions mediterrànies, la corba de demanda segueix tenint, al llarg de l’any, una forma d’altiplà: baixa durant els primers mesos de l’any, augmenta a la primavera, és màxima durant els mesos més calorosos i davalla a partir de la tardor. Com major fos l’escalfament projectat pels models, més tendiria a caure la demanda per passar l’estiu al litoral mediterrani i a augmentar durant les estacions que, fins ara, encara tenen un atractiu limitat. Seria un canvi de tendència que podria oferir grans avantatges. El primer és el de la tan anhelada desestacionalització de la temporada turística en espais com la Costa Brava. Una davallada a l’actual pic de l’estiu podria portar molt benestar a la població resident que pateix les conseqüències de la massificació actual, tant per aglomeracions, sorolls i olors, com per preus disparats o la competència dels apartaments per accedir a un habitatge. Més turistes a la primavera, tardor i fins i tot a l’hivern aportaria regularitat a les empreses que els atenen i, alhora, més estabilitat laboral al seu personal, que no hauria de combinar feines i/o períodes d’inactivitat. Això sí, per fer realitat aquests avantatges caldria complementar els canvis en la demanda amb canvis d’hàbits socials a nivell europeu, sobretot en el món laboral i del període anual d’escolarització dels infants: si la gran majoria de la població es veu obligada a fer vacances al juliol o agost, la demanda pels mesos de temperatures òptimes no es podria materialitzar en reserves.
Si els dos punts repassats fins aquí contribueixen a obrir finestres d’oportunitat tant per al sector turístic com per al desenvolupament territorial, un tercer factor amagat darrere el mapa de les projeccions pot engegar a dida tot aquest potencial. Per a l’elaboració del mapa, cal notar, només s’han tingut en compte els canvis en les preferències de les persones a l’hora d’escollir destinació en funció de les condicions de confort transmeses per temperatura i humitat. El problema és que hi ha moltes altres variables ambientals tant o més importants que aquestes a l’hora d’escollir on gaudir de les vacances. L’escenari d’escalfament global de 4ºC es traduiria en canvis molt profunds en dimensions com ara la disponibilitat d’aigua o la recurrència d’incendis forestals, que no s’han tingut en compte. A la regió mediterrània, quasi tots aquests canvis tendirien a ser negatius o molt negatius. Amb un escalfament que, de moment i a escala global, ronda els 1,2ºC ja estem registrant un agreujament de la intensitat i durada d’onades de calor i sequeres. Els fenòmens extrems com les precipitacions intenses que produeixen inundacions s’accentuen a tot el Mediterrani, causant estralls, aquest 2023, a Grècia, Turquia, Líbia i, tot i que en menor mesura, també a Catalunya. De forma crucial, un element tan crític per a les destinacions de costa com és la platja també queda fora del model. Hi ha estudis que estimen que un escalfament de l’atmosfera en 4ºC es traduiria en un augment mitjà del nivell del mar del voltant d’un metre cap a finals d’aquest segle, però amb inèrcia per seguir augmentant en diversos metres més durant les dècades posteriors. Veient l’erosió i les regressions que la majoria de costes sorrenques estan experimentant amb un augment de tot just una vintena de centímetres respecte del període pre-industrial, és evident que, en un món 4ºC més calent, només quedaria platja, amb sort, allà on la costa pogués retrocedir unes desenes o centenars de metres, mentre que desapareixeria la sorra de totes les cales i costes urbanitzades (que no es desurbanitzessin).
Fa tot just 10 anys, als cercles científics es parlava de l’escenari d’escalfament en 4ºC com d’un relat improbable, gairebé de ciència ficció, per bé que les projeccions ja el contemplaven com el resultat d’una mala política climàtica que seguia explotant els combustibles fòssils. Complerts els pitjors auguris, en l’actualitat, l’escenari dels 4 graus ja es constitueix, fermament, com un horitzó possible d’assolir aquest segle mateix. Amb un escalfament així, la reordenació obligada de les societats humanes seria de tal magnitud que, a hores d’ara, es fa difícil pensar gaire seriosament en què passaria amb la demanda turística. Les prioritats en una Catalunya amb màximes de més de 50ºC a l’estiu serien, segurament, unes altres.
