A l’escrit del mes passat es va exposar com AENA estava gastant recursos públics en campanyes de comunicació enganyoses per defensar la utilitat de l’aviació i, així, legitimar-la. No és l’única estratègia enganyosa d’AENA, ni és l’única empresa al sector que hi recorre.
Des de l’any 2021, AENA disposa d’un Pla d’Acció Climàtica que té per objectiu arribar a les zero emissions netes de gasos d’efecte hivernacle de cara a l’any 2040. Un objectiu que, a primer cop d’ull, es presenta molt ambiciós per contribuir a la transició energètica, però que no és el que sembla. AENA només inclou dins aquest objectiu la descarbonització de l’activitat dels aeroports que gestiona, però no de l’activitat que té lloc en aquests aeroports. És a dir, contractarà electricitat de fonts renovables per il·luminar i climatitzar les terminals, però eliminar el querosè d’origen fòssil que fan servir els avions que operen en aquests aeroports queda fora del pla, considera que no és cosa seva. Aquestes accions més aviat cosmètiques són millors que res, sens dubte, però el repte real és suprimir les emissions causades pels avions -enormement majors que les de les infraestructures- si no es volen substituir per mitjans de transport nets. Moltes companyies petroleres han usat una estratègia similar: anunciar a bombo i platerets compromisos de descarbonització de les seves refineries i oficines, però ometent que es renten les mans de les emissions causades per l’ús dels combustibles que porten al mercat. A qui s’ha d’atribuir, doncs, la responsabilitat de les emissions dels avions i a qui pertoca reduir-les? Les aerolínies tampoc entomen el guant. Algunes fan com AENA i petroleres, és a dir, es comprometen a descarbonitzar la seva administració però no els seus productes. Altres traslladen la culpa a les persones passatgeres, oferint-los compensar les emissions dels seus trajectes per un mòdic suplement (normalment a un preu molt superior al cost que després elles han d’abonar per tona de carboni als mercats d’emissions). I totes coincideixen a assenyalar els SAF com la solució que redimirà el sector de tots els mals.
SAF és l’acrònim en anglès de “combustibles sostenibles d’aviació” (Sustainable Aviation Fuel). Es tracta de combustibles sintètics produïts a partir de biomassa, residus com ara olis usats o fonts d’energies emergents com l’hidrogen, al seu torn generat amb energies renovables. Són, per tant, combustibles que poden arribar a ser neutres en carboni, perquè en ser consumits alliberarien la mateixa quantitat de carboni que s’hauria capturat durant la seva generació, de manera que no contribuirien a l’escalfament global. Aquest benefici està molt publicitat i, en canvi, no ho està tant (o gens) el fet que cadascuna d’aquestes tecnologies que els poden produir presenten els seus propis problemes. L’ús de biomassa, per exemple, implica conrear vegetals com la canya de sucre, que després es fermenta i refina. El problema, en aquest cas, és la competència que es produeix amb l’ús de la terra per a la producció d’aliments, i que en pot provocar l’augment de preu i exacerbar problemes de fam i malnutrició al món. És una opció cada cop més descartada per aquest motiu. Els olis usats i altres residus tenen un problema d’escalabilitat, ja que només podrien abastir una petita part de la flota actual. Les energies alternatives per sintetitzar SAF sempre requeriran altres recursos tant energètics com materials (aigua, sobretot), que en compliquen i encareixen la producció. Per tots aquests problemes i limitacions, ara mateix és poc realista pensar que els SAF puguin ser mai una alternativa neta al querosè.
El fet que els SAF siguin més ciència ficció que realitat a mig termini no ha impedit, però, que institucions com el Parlament Europeu hi apostin com a promesa de futur. Des d’aquest gener delw2 2025, les aerolínies ja estan obligades a incorporar un percentatge mínim de SAF als seus combustibles. En concret, el reglament ReFuelEU els n’exigeix un 2% (que serà un 6% el 2030 i un improbable 70% el 2050). Les plataformes i grups de pressió que representen els interessos de les companyies ja han advertit dels costos afegits que els suposarà aquest ridícul 2%, i han reclamat ajudes públiques per fer-hi front sense haver de traslladar el cost a la clientela. O el que és el mateix: demanen repercutir en tota la ciutadania (voli o no voli) dels països on operen els costos per deixar de contaminar (una petita miqueta) l’aire que respirem i d’escalfar l’atmosfera. Per posar en context l’impacte que tindrà aquest 2% en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle: l’augment de les emissions causades per l’aviació entre el 2023 i el 2024 està al voltant del 8% i, a llarg termini, els models preveuen un augment total de més del 50% de les emissions des d’ara fins l’any 2050 per satisfer la creixent demanda, fins i tot tenint en compte els avenços tecnològics esperats. Madrid-Barajas i Londres-Heathrow ja tenen encaminades les ampliacions, Barcelona-El Prat espera el moment propici.
Malgrat la resistència del sector a acceptar qualsevol disrupció a la seva activitat i del seu balanç de beneficis per motius ambientals, la realitat és que aquest 2% obligatori de combustibles neutres en carboni pot ser-li una benedicció. Durant anys, campanyes com les d’AENA, les petroleres i les de moltes aerolínies han estat impregnades d’ecopostureig: han anunciat compromisos verds que no complien, han declarat impactes menors als reals, i fins i tot han publicitat dades fraudulentes per millorar la seva imatge davant de la ciutadania. L’any 2022, una avaluació del grau de compliment dels compromisos voluntaris adoptats per la indústria de l’aviació va revelar que només 1 dels 50 anuncis fets per les empreses entre els anys 2000 i 2021 s’havia arribat a complir. Els 49 restants posen en evidència la impostura i manca de credibilitat de tot el sector. Ara, gràcies a la imposició de la Unió Europea del 2% de SAF, aquestes companyies ja podran presumir de fer servir combustibles sostenibles sense que sigui estrictament mentida i acabar condemnades per engany a les persones consumidores. Aquest 2% és un regal que els cau del cel, una publicitat i legitimitat que els diners no podrien comprar, un oportú rentat de cara.
