Desembre de 2023. A les conques internes de Catalunya, 6 milions de persones estan a l’expectativa que es declari l’estat d’emergència a les fonts que les abasteixen d’aigua, principalment els cursos del Ter i el Llobregat. S’afegiran a la població dels 37 municipis que ja estan en aquesta situació. Els embassaments de Sau-Susqueda retenen 63 hm3 d’aigua, el 17% de la seva capacitat conjunta, a punt de retrocedir fins el llindar del 16% que suposarà la imposició de restriccions dràstiques per als usos tant humans com ecològics de l’aigua. Les previsions meteorològiques a mesos vista no auguren precipitacions abundants. Els boscos del país s’estan morint de set i la Generalitat ha de fer tales controlades d’arbres morts o moribunds per mirar de salvar la resta i evitar l’escalada del risc d’incendis. Als rius, uns cabals ecològics minvats no aconsegueixen diluir bé les càrregues de nutrients i contaminants que hi aboquem. I més val que no mirem com estan els cursos de la Muga, Fluvià, Daró, Ridaura, etc. Les empreses, consorcis i ens públics de subministrament d’aigua potable ja estan traslladant a les tarifes l’augment dels costos derivats d’explotar recursos no convencionals, com ara la dessalinització i la regeneració. La més gran de totes, Aigües Ter-Llobregat, ha anunciat un increment de més del 33% del preu aquest 2024, repercutint directament sobre l’economia domèstica de milions de llars. Fa mesos que les campanyes de conscienciació demanen a la població un esforç encara més gran per estalviar aigua, i la major part de la ciutadania ha entès i respectat que no estem en situació d’omplir piscines ni regar gespa.
El 19 de desembre, a les pàgines del Diari de Girona s’hi publicava un article firmat pels quatre presidents de les comunitats de regants del Baix Ter. L’article, de caràcter eminentment polític, exigia al govern “agafar el toro per les banyes” i “deixar de banda posicions dogmàtiques” per invertir en més dessalinització i en la interconnexió de conques. Alhora, però, es reclamava “garantir l’autonomia hídrica a cada territori” afegint-hi, “costi el que costi”. Aquestes mesures haurien de servir per garantir el compliment de la llei franquista de 1959 que dicta, segons els articulistes, que “hi hauria d’haver 150 hm3 [anuals] pels regants del Baix Ter” i evitaria repetir situacions com les de la campanya de 2023, que va limitar el volum per al reg del Baix Ter al “53% de l’aigua” que “ens calia”.
Alguna cosa grinyola entre la situació que viu el país, resumida al primer paràgraf, i les prioritats i prescripcions dels presidents de les comunitats de regants, sintetitzades en el segon. No soc comuner i, per tant, els senyors que firmen la carta no em representen. No obstant, vincles familiars, històrics, i la coneixença d’algun dels signants em causen, en llegir l’article de diari, perplexitat. D’entrada, perquè les mesures proposades podrien ser efectives, a mig i llarg termini i malgrat l’elevat cost, per alleujar necessitats domèstiques en situacions com l’actual, però no adrecen el desequilibri d’arrel, estructural, entre l’aigua disponible i la destinada a activitats econòmiques. A més, en ser actuacions previstes per a situacions d’emergència, ben poc repercutirien en les reserves embassades i disponibles per a l’agricultura. Però més enllà d’aquest enfocament que sembla apuntar, donada l’autoria, fora de la diana, el que més em sorprèn i decep és la manca d’empatia que traspua el text. Apunta a tot i tothom (només perdonant, magnànimament, a la població civil: “mai hem estat en contra de l’aigua per a ús de boca per a tota la població”), però no diu res de les pròpies comunitats de regants i les seves activitats. Aquestes són, precisament, les úniques parcel·les on els presidents tindrien plena legitimitat i alguna possibilitat d’incidir, impulsant proactivament i de manera constructiva, canvis per millorar les coses.
Que diferent que hauria estat el to i la impressió causada en la ciutadania si, en comptes d’intentar dirigir l’acció de govern per mirar de portar l’aigua al seu molí (o la de l’Ebre a Barcelona), els presidents haguessin aprofitat la carta per difondre els esforços que estan fent per estalviar aigua, en solidaritat amb la resta de la població. I no en són pas pocs! Haurien pogut posar en valor els projectes de modernització dels recs històrics del Baix Ter i que, tot i les irreversibles afectacions ambientals i paisatgístiques, havien de servir per evitar la infiltració cap al subsol i millorar l’eficiència en l’ús. Ja que bona part de la inversió de 40 milions va ser feta, ara fa una quinzena d’anys, amb diner públic a fons perdut, haurien pogut aprofitar per rendir comptes i treure pit dels hectòmetres cúbics d’aigua estalviats, i sense els quals la situació hídrica a la conca del Ter seria, cal concloure, pitjor. A moltes persones ens agradaria saber què se n’ha fet dels 10 hm3 anuals que els projectes que vam co-finançar prometien estalviar. A Barcelona no hi han anat, perquè gràcies al compliment dels Acords de la Taula del Ter, el volum transvasat és cada cop menor. Encara que fos de passada, haurien pogut mencionar, joiosos, els més de 35 milions d’euros que la societat, a través del govern de l’Estat, estem a punt d’invertir a les comunitats de Colomers i del Rec de Molí de Pals per fer encara més estanc el sistema de distribució d’aigua de reg i que ha de suposar un estalvi d’aigua encara més gran.⁸
També podien haver tret profit de la inversió en recerca i innovació que pagesia i comunitats estan fent, a través de finançament públic i en col·laboració amb institucions com la Universitat de Girona o l’IRTA Mas Badia, per trobar solucions per fer el reg més eficient, per desenvolupar varietats de conreu més resistents a la sequera o, com en el cas del projecte Hidronet, per crear basses de laminació que permeten retenir l’aigua de pluja al territori durant més temps. Haurien pogut anunciar quins seran els següents passos i compromisos que adoptaran per alliberar encara més recursos que es puguin destinar a garantir els usos prioritaris -per directiva, llei i decret d’aigua- de manteniment ecològic i d’abastament de la població. En lloc de culpar un impossible “creixement il·limitat” de l’àrea metropolitana de Barcelona de la situació, haurien pogut honrar la resistència que, en aquella regió, la pagesia fa al costat de l’ecologisme per salvar zones agràries de l’especulació incessant. De no ser per la seva lluita, ja no hi hauria espai agrari al Delta del Llobregat, per exemple, i el consum dels recursos comuns encara seria més “salvatge”. M’hauria agradat que, en lloc de la denúncia manifestament falsa d’haver estat l’únic sector, l’agrari, afectat per les restriccions, els presidents haguessin apreciat el sacrifici individual i col·lectiu que hem fet i seguim fent el 98% de la població que ens dediquem a altres coses, i que som responsables de tot just el 28% del consum d’aigua -i cada dia menys- de les conques internes de Catalunya. Hi hauria ajudat si, en comptes de mostrar-se ressentits d’haver hagut de restringir a la meitat el regadiu durant la campanya de 2023, s’haguessin mostrat agraïts d’haver pogut salvar més de la meitat de la collita, lloant el sacrifici col·lectiu que ara veiem que va suposar que l’ACA autoritzés a les comunitats l’ús del 60% de la dotació habitual, en detriment de les reserves futures de tots i totes. Tampoc hauria resultat sobrer fer esment dels pagesos i pageses prudents, pertanyents a les pròpies comunitats, que a l’hivern i primavera, amb bon criteri, van substituir conreus de regadiu per sembrats i gira-sol. Van sacrificar potencials beneficis propis, tot reduint la demanda d’aigua conjunta i fent possible que comuners i comuneres amb més afinitat al risc acabessin podent salvar la collita. El resultat no va ser precisament just amb les explotacions que més van contribuir, de manera exemplar, a rebaixar la pressió.
Els 150 hm3 d’aigua del Ter que, sobre el paper, prioritzava una norma franquista per al regadiu del Baix Ter ja eren optimistes a mitjans del segle passat i, cal sospitar, una aixecada de camisa. Estaven calculats sobre demanda, no sobre disponibilitat. Ja ho deien bé els presidents, que s’hi referien amb un “hi hauria d’haver”, però ara, amb els evidents efectes de la crisi climàtica aquí, són més aviat un deliri. Reclamar-los “costi el que costi”, en el context actual, amb un cabal del riu que ha minvat un 65% des dels temps de la llei, es pot fer, però és una exigència política impròpia d’un sector, el de la pagesia, que sempre s’ha caracteritzat per tocar de peus a terra en les seves asseveracions i demandes. Insinuar que els usos urbans haurien d’abastir-se d’aigua dessalinitzada per blindar un volum equivalent de recursos naturals per a regar blat de moro o arròs seria exactament el mateix, fet el balanç, que fer servir l’aigua dessalada directament als camps. És, no cal dir-ho, insostenible energèticament, ambientalment i un despropòsit en la dimensió econòmica, per al país i per a les llars que acabarien assumint la factura. Cal acceptar -a més d’escriure-ho sobre un paper de diari- que, cada cop de manera més freqüent, sigui amb dessaladores i transvasaments o sense, tenir els embassaments més buits que plens serà la norma i no l’excepció que marcarà les campanyes. La crisi climàtica és això, i el repte, ara, és gestionar-la.
L’any 2020, un consorci impulsat per la Unió Europea va publicar els resultats d’una avaluació de les polítiques, plans i programes vigents per afrontar la sequera en diversos Estats Comunitaris. Una de les conclusions era que, en tots ells, la sequera era tractada com un fenomen episòdic, gestionada com una situació de crisi transitòria, que es resoldria quan tornés a ploure amb “normalitat”. Cap dels països estudiats tenia una política operativa i a llarg termini per afrontar una davallada dels recursos disponibles que, a l’àmbit mediterrani, preveuen tots els models des de fa anys i amb un elevat grau de confiança. Contribueix a aquesta manca de planificació institucional un sistema polític que recompensa el curt termini i penalitza la mirada llarga, sobretot quan aquesta implica la distribució de sacrificis i no només la feliç inauguració de plantes dessalinitzadores a càrrec de l’erari públic. Davant d’unes administracions que, amb pragmatisme, renuncien a la desagraïda tasca de dirigir i coordinar l’adaptació a un present i futur amb menys aigua, les comunitats de regants farien bé d’aplicar-se la incitació dels seus presidents a agafar el brau per les banyes i organitzar, per iniciativa pròpia i de la millor manera de la qual siguin capaces, la distribució dels costos i les renuncies que suposa i suposarà l’adaptació del regadiu del Baix Ter a l’emergència climàtica. Qualsevol alternativa, en tot cas inevitable, serà més traumàtica.
En altres territoris espanyols, europeus i de la resta del món, la pagesia ha tingut l’habilitat d’optar, en lloc de l’exigència, la resistència i la confrontació, per maneres de negociar i concertar el disseny de nous models distributius i compensatoris dels usos de l’aigua que han acabat reforçant la resiliència de la pròpia activitat. El camí il·luminat per la pagesia que, per responsabilitat, va substituir regadiu per secà ja el 2023, ha d’inspirar una organització de les comunitats que permeti que, en anys de sequera, els esforços d’estalvi no neixin de la voluntarietat ni recaiguin sempre sobre les mateixes persones, sinó que es reparteixin equitativament. Tot això està a les mans dels presidents, sense dependre de tercers, i poden treballar-hi des d’ara mateix. Les comunitats a les quals representen, davant el repte aclaparador de la transició que han d’afrontar, compten amb un gran avantatge respecte d’altres sectors: tal i com s’ha anat ressenyant, sempre han comptat amb ingents recursos públics per afrontar inversions i innovacions que condueixen a l’estalvi d’aigua. Si els presidents aprofiten les tribunes que se’ls posa a disposició per exposar què necessiten de la societat catalana per poder seguir disminuint el consum d’aigua i que això reverteixi en la sostenibilitat de la seva activitat, en millores ambientals, en el reforçament dels serveis ecològics i en una millor garantia d’abastament per a 6 milions d’habitants, no només obtindran els recursos reclamats -no en tinc cap dubte- sinó que, a més, quedaran com a autèntics herois davant l’opinió pública.
