Mal es tenen dempeus
aquells que en els errors posen les seus.
Leopardi (1798–1837)
Odio la vil prudència que ens corgela i lliga i ens fa incapaços de qualsevol gran acció, i ens redueix com a animals que tenen cura tranquil·lament de la conservació d’aquesta vida infeliç sense pensar res més.
Leopardi
Nefast costum
de gent falsa i passiva
lloem la virtut morta i no la viva.
Leopardi
Gabriel Ferrater (1922-1972), lamentant-se de l’aculturació del moment, va exclamar: “…i ja ningú no sap qui és el cigne de Recanati”.
Narcís Comadira (1942)
Giacomo Leopardi (Recanati, 1798 – Nàpols, 1837), conegut literàriament com el “cigne de Recanati”, és un poeta, filòsof, escriptor i filòleg italià que representa un dels cims del romanticisme europeu.
Poeta ric de recursos i profund de contingut amb una obra clàssica reconeguda, que vol dir absolutament contemporània, i amb pensaments corprenedors en els seus poemes. Va néixer amb una malaltia òssia congènita, fet que l’induí a emprar la seva infantesa estudiant i llegint amb gran curiositat. Leopardi va aprendre llengües: llatí i grec, francès, espanyol, anglès, i hebreu, i es va dedicar ardentment a la lectura i a la traducció dels clàssics. Passava el dia a la biblioteca paterna estudiant.
Els seus “Cants” són un dels grans llibres de poesia de tots els temps i són la culminació poètica de tota la seva vida. Llegint-lo podem seguir la seva biografia, la seva evolució ideològica i també els seus fracassos sentimentals, a través d’aquests quaranta-un poemes que a partir dels divuit anys i fins als quasi trenta-nou de la seva mort va anar escrivint. Per tant els Cants són l’obra de tota una vida poètica.
Tenim la sort que ens acaba d’arribar una reedició de la primera edició bilingüe italià- català publicada l’any 2004 per Narcís Comadira (Girona, 1942), poeta i també pintor, dramaturg, traductor, periodista i crític literari.
El cant XXXII Leopardi el comença amb una cita de Petrarca (1304-1374): “Sospirar sempre no serveix de res”, i a Dante Alighieri (1265-1321) li dedica el cant II. La influència de tots dos poetes és remarcable.
En vida, el malaltís poeta, evidenciava l’aïllament que va sentir enmig dels cercles literaris florentins, ja que la seva obra no va ser valorada. Però tindria un impacte literari pòstum significatiu. L’any del centenari de la seva mort, el 1937 es va inaugurar a la seva ciutat natal de Recanati el “Centro di Studi Leopardiani” i dos anys més tard, les restes del poeta es van traslladar al parc de Piedigrotta, per dipositar-les a prop de la tomba de Virgili (70aC-19aC).
Comadira remarca que en les formes leopardianes s’hi alternen la temàtica civil i privada, l’ heroica i la quotidiana. La “gràcia alada” de la seva poesia, segons Comadira, es mostra en el seu registre poètic elevat, classicitzant en alguns poemes, i d’un to més planer en altres, encara que sempre mantenint-se apassionadament líric fins i tot quan hi descriu ressons quotidians i autobiogràfics, amb un to volgut de pessimisme realista.
Poesia en definitiva, que essent profundament del seu temps i del seu lloc, és immensament rica de lectures universals. Una obra en la qual els seus laments esquincen el cor i on reflexiona sobre el destí dels homes i la condició humana. Seria un dels referents del filòsof Arthur Schopenhauer (1788-1860).
Cal recordar que prèviament Alfons Maseras (1864-1939) havia traduït complets els Cants l’any 1938 en plena guerra civil. I Josep Carner (1884-1970) també en va traduir uns quants poemes quan vivia a Gènova, als anys vint del segle passat.
És tot un luxe i un gran privilegi poder disposar i gaudir d’aquesta reedició de la versió suprema de Narcís Comadira dels “Cants” de Giacomo Leopardi, un dels cims poètics i literaris de tots els temps.
Referències bibliogràfiques
- LEOPARDI, Giacomo. Cants. Traducció de Narcís Comadira. Proa, 2022.
- COMADIRA, Narcís. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. https://www.escriptors.cat/autors/comadiran/biografia
CANT II (fragment)
No pas per tu, t’alegraràs per ella,
la teva pobra pàtria, si mai
l’exemple dels passats
infon als fills endormiscats i tristos
tant de valor que alcin de cop la testa.
(…)
M’inunda el cor la pietat, la ira:
lluitaren i caigueren molts germans:
no per la moribunda
pàtria, no, sinó pels seus tirans.
Leopardi (1798–1837)
CANT XLI
DEL MATEIX
Qualsevol cosa humana no dura,
va dir aquell vell de Quios;
també va deixar dit
que era igual la natura
de l’home i de la fulla.
Pro aquesta dita, al pit,
guarden ben pocs. Quan l’esperança ulla,
filla de jovenesa,
tots li donen hostal.
Mentre la flor és encesa
del nostre temps tendral,
l’ànima enorgullida
cent dolços pensaments congria en va,
ni vellesa ni mort no espera en vida;
cap malaltia tem qui és fort i sa.
I és neci qui no veu
com té la joventut un ràpid vol
i com, prop del bressol,
la pira ja l’espera.
Tu, a punt de posar el peu
sobre el llindar fatal
de la porta darrera,
al goig fugaç del dia,
la vida breu confia.
Leopardi (1798–1837)
