Les segones parts mai no son bones, diuen. Però resulta que fa uns dies, passejant-me entre els passadissos d’un supermercat de Torroella del qual ja n’he parlat en algun article anterior, una veu em va assaltar per darrera:
- Escolta Eduard, espero que a mi no em facis sortir a un dels teus articles.
Vaig reconèixer la veu de seguida, ja que l’havia escoltat moltes hores a classe. Em vaig girar i, efectivament era la Roser Benet.
- No, no Roser, no pateixis que tu no hi sortiràs pas. – li vaig dir.
Doncs mira. Justament en aquest article, casualment us vull parlar de la Roser Benet i d’un parell més d’aquells mítics professors que vam tenir l’immens plaer de tenir.
Ferran Teixidor Valle
La frase: “Estimats i estimades prínceps i princeses de l’Empordà”.
La veritat és que escollir una sola frase d’en Ferran és molt complicat, ja que en tenia unes quantes. De fet apareixia sempre amb una capseta plena de cites i referències que ens anava despatxant durant les seves classes magistrals. Era el professor de filosofia i, n’estic segur, tots i totes vam pensar molt amb ell quan va aparèixer a Tv3 la sèrie Merlí. De fet, va ser el nostre Merlí particular.
En Ferran és de Bellcaire i en feia honra contínuament. Recordo que ens explicava que estaven construint un aeroport al camí de Sobrestany per quan el Bellcaire FC ascendís a Primera Divisió. Va ser un mestre de l’humor i l’ensenyament, capaç de convertir cadascuna de les seves classes en un espectacle. Això sempre i quan no toqués “dia d’assaig”: d’una setmana per l’altra ens encarregava escriure sobre un tema i ens el feia llegir en veu alta, davant de tota la classe. “L’atzar és el meu segon cognom” deia.
Recordo una vegada que algú llegia massa de pressa i en Ferran el va aturar: “escolta, això que et vas trobant de tant en tant no son cagarades de mosca, son punts, i cada vegada que n’hi ha un, t’hauries d’aturar, m’entens?”.
Ens ensenyava Nietzsche amb música clàssica de fons o ens portava al camp d’oliveres del costat de l’institut per explicar-nos Kant. També recordo aquell “Batlle, corrirà la sang”, quan li feia alguna broma fora de lloc.
Anys després ens hem anat veient amb en Ferran.
Un dia me’l vaig trobar assegut amb en Miguel Morales a una terrassa d’un bar de Torroella. Vaig seure una estona amb ells. Quan va venir el cambrer, en Miguel va demanar un cafè i en Ferran, amb el seu posat seriós, braços plegats i aquella seva veu tan característica, li va demanar una cicuta amb gel.
Encara recordo la cara del cambrer.
Roser Benet i Pugès
La frase: “A poc a poc i bona lletra, però sobretot, bona lletra”.
En el nostre cas va fer-nos l’assignatura de català a 2n d’ESO. Va ser molt curiós perquè per mi era la mare de l’Agnès i la Maria, amb qui jugava a futbol a plaça i, de cop, era la nostra professora… aquesta relació estranya que es té amb els professors i professores que viuen al teu poble, que de sobte no saps ben bé com els has de saludar.
Recordo la Roser a classe sempre molt dolça, tranquil·la, pacient, calmada, també carismàtica, alegre i ocurrent. Amb ella vam aprendre a utilitzar els adjectius descriptius.
Ens va descobrir Pla, Caterina Albert, Rodoreda, Llull, Josep Maria de Segarra… tots els clàssics que el currículum marcava que havíem de llegir. Però també la literatura de quilòmetre zero, com per exemple l’enyorat Vicenç Pagès Jordà.
Crec que sempre vaig tenir una bona relació alumne-professora amb ella, tot i que a ella no li acabava d’agradar que jo fes tantes faltes d’ortografia. De fet, en continuo fent alguna i em fa mitja por, perquè sé que aquest text passarà per les seves mans abans d’arribar a les vostres pantalles, ja que la Roser actualment forma part del consell de redacció d’Emporion. O sigui que, tot i estar jubilada, podríem dir que, d’alguna manera, segueix sent la meva professora.
D’això precisament volia parlar també, de l’esperit de fer poble que sempre ha tingut la Roser. El seu interès per la cultura, la literatura i l’escriptura l’ha fet estar vinculada sempre a moltes iniciatives i moviments locals. Per això, no és d’estranyar que te la trobis de públic, a primera fila a qualsevol acte cultural del poble. I si no és entre el públic, segurament és perquè l’està presentant.
Montserrat Bartrolí Arbussà
La frase: “El 70% de la feina es fa a l’institut i l’altre 70% a casa”
Seguim amb la temàtica de les professores de català i, en aquest cas, amb una altra mítica amb un estil molt diferent al de la Roser Benet. La Montse Bartrolí (Montse sobretot, perquè Montserrat no li agradava gaire). Recordo que alguns, de tant en tant, li dèiem Montserrat, per fer-la enfadar una mica. Va ser la nostra professora de català de 4t d’ESO i 1r i 2n de Batxillerat. Tres anys seguits de Montse són molts, però per a mi, que vaig repetir 2n, van ser quatre. Soc un heroi! A veure, la reflexió final és que la Montse era una professora dura, intensa i exigent, que podies arribar a discrepar molt amb ella però que, a la llarga, t’adonaves que havies aprés moltíssim.
Sempre entrava a classe un parell de minuts tard i sempre atabalada, cridant “vinga va, corregim, corregim, no perdem més el temps”. Ens exprimia com si no hi hagués un demà.
Tenia una fixació amb la morfologia i la sintaxi. Tot el dia analitzant gramaticalment unes frases que ella escrivia a tota pastilla a la pissarra i que, si no t’afanyaves a copiar-les, ja les havia esborrat. Recordo que escrivia amb tanta energia i passió, que els guixos se li anaven trencant a mesura que escrivia. Cal dir però, que a l’examen de català de la sele, tothom va treure molt bona nota.
En resum, tres mítics més que crec que calia homenatjar i, ja pensant en la pròxima edició, em venen al cap un mític professor d’educació física de Torroella, una mítica de música de Verges i un matrimoni mític de d’història i matemàtiques. Sabeu de qui estic parlant?
