La petita pagesia és estratègica i imprescindible per la sobirania alimentària del país però també per garantir el manteniment de l’equilibri territorial, d’una cultura connectada a la natura i d’un paisatge ordenat que contribueix a pal·liar els efectes del canvi climàtic. Malgrat la seva funció essencial a la societat, el model de petita pagesia catalana, de caràcter familiar i que realment cuida el nostre paisatge, està en perill d’extinció.
L’any 1976, la pagesia representava un 8% de la població activa de Catalunya. A principis del 2000, la xifra havia baixat fins al 3% i enguany tan sols arriba a un 1%. I, si no hi ha cap canvi important, en 10 anys serà inferior perquè més del 60% dels pagesos actuals es jubilaran. Tenim una pagesia envellida sense relleu generacional i els joves que volen continuar o emprendre tenen grans dificultats, mentre que els que estem entremig resistim amb la viabilitat dels nostres projectes penjant d’un fil. El futur no és gaire optimista: al poc prestigi que encara representa ser pagesa o ramadera cal sumar-hi que els costos de producció pugen, el preu dels combustibles fòssils puja, les matèries primeres cada cop estan menys disponibles, el desequilibri entre preus justos pels productors i preus assequibles pels consumidors s’engrandeix, l’excés de control i fiscalització per part de diverses administracions és abusiu i les condicions climàtiques extremes ens deparen un futur incert.
El passat 6 de febrer de 2024 va començar la revolta pagesa a Catalunya, afegint-se a les revoltes iniciades en altres països europeus. La pagesia catalana, des de l’explotació més gran a la més petita, es va unir per començar un moviment de reivindicació i mostrar una acumulació de malestars, alguns ancestrals i altres més recents, d’un sector primari que se sent menystingut.
Les pageses i ramaderes som gestores d’un paisatge i una part important de la nostra feina és passejar-nos per la finca, observar els camps i el bestiar i prendre decisions per mantenir-ne l’equilibri. Els efectes del canvi climàtic són un fet cada any més evident i adaptar-s’hi ràpidament és un repte molt complicat. Els darrers dos anys han estat especialment durs i les collites dolentes per la manca d’aigua. Davant l’angoixa que suposa veure que els cultius no creixen o no saber com alimentar els animals que tant estimes, l’anunci de restriccions d’aigua al sector primari per part del govern català ha estat la gota que ha fet vessar el got.
La situació actual és el resultat d’anys d’una política nefasta per la pagesia. Un altre dels malestars és la competència deslleial. Produïm uns aliments, que tenen uns costos de producció elevats i unes mesures imposades per la comunitat europea exigents, que competeixen en el mercat amb d’altres de més barats procedents d’altres països que no estan sota aquestes mateixes especificacions. Davant d’aquesta situació, els consumidors quan van a comprar es troben amb dues etiquetes, la de procedència i la del preu, i el que determina la seva compra final és el seu poder adquisitiu, cada cop més baix. Per tant, la pagesia es troba que té escàs marge per revertir aquesta situació perquè es troba atrapada en una espiral de globalització i depèn de la decisió de compra d’un consumidor cada cop més pobre.
A Catalunya, les polítiques dels governs, d’aquí i d’allà, afavoreixen la industrialització de la producció alimentària. Cada cop hi ha menys titulars d’explotacions però el mateix sòl agrícola treballat perquè les empreses agràries i ramaderes són cada cop més grans i a mercè de grans distribuïdores que alhora els exigeixen més producció per poder competir en el mercat global. De l’altra banda, hi tenim la tradicional petita pagesia catalana, de caire familiar o cooperatiu, que resisteix i vetlla per la sobirania alimentària de la comunitat on viu basada en pràctiques agroecològiques que demana, per una banda, als governs unes lleis que la protegeixin, i, per l’altra, a la societat que consumeixi els seus aliments i sostingui una petita pagesia que agonitza.
Un altre patiment de la petita pagesia, compartit amb molts altres sectors de l’economia i que és un problema per a tota la societat, és la burocràcia, la saturació d’una capa administrativa que paralitza i que en cap cas s’ha de confondre amb la regulació necessària de matèries com l’alimentació, el medi ambient i el treball. La muntanya de papers d’un despatx plena de pols de l’era d’anys endarrere no ha desaparegut. Ans el contrari, ara tenim una llista encara més llarga de tràmits que s’han de presentar telemàticament mitjançant diversos portals i aplicacions i amb la incongruència que alguns d’ells, a més, cal tenir-los impresos guardats per si hi ha una possible inspecció a la finca. Per ser pagesa o ramadera no n’hi ha prou en saber cuidar la terra o els animals, cal ser gestora i experta en tràmits administratius o buidar la butxaca en gestories externes per fer-los.
La PAC, que vol dir política agrària comuna, representa pràcticament una tercera part del pressupost de la UE i, per tant, hi ha molts diners i interessos en joc. La part més gran de les ajudes econòmiques europees acaben en mans de grans oligarquies o empreses de l’agroindústria. Les ajudes que acabem rebent la petita pagesia catalana són les engrunes d’aquest pastís però la dependència a aquestes per la viabilitat dels nostres projectes és tant gran que no ens podem permetre el risc de presentar erròniament la documentació en forma o fora de termini ni tampoc deixar de complir les mesures a les que ens comprometem per rebre-les. La situació econòmica de les petites explotacions és delicada, la llarga espera fins que aquests diners efectivament arriben al compte corrent desespera i, mentrestant no arriben, anem demanant préstecs per complir amb les exigències i pagant els corresponents interessos bancaris. I sortir d’aquesta espiral d’endeutament és pràcticament impossible.
Al sector hi ha menys titulars d’explotacions però més personal a les administracions per controlar-lo. El sector demana simplificació dels tràmits i eliminació de duplicitats però apareixen més aplicacions i solucions tecnològiques. La tecnologia hauria de ser una ajuda i no una dificultat afegida a les pròpies d’una explotació agrícola i/o ramadera. L’administració catalana promet com a solució la creació d’una finestreta única plena de pestanyes de tots els colors, però amb 3 ja en tindríem prou: una pels camps, una pels animals i una per la transformació alimentària. Si només es demanés una sola vegada la informació estrictament necessària per raons de salut alimentària i fossin tant intuïtives que un infant de 10 anys les pogués omplir, sobrarien assessors i gestories i nosaltres ens estalviaríem maldecaps, temps i diners.
La revolta pagesa ha esclatat a tot Europa però potser no tots esperen obtenir-ne els mateixos resultats. La revolta pagesa és d’una banda, la revolta d’una pagesia industrialitzada que reclama competir en igualtat de condicions en un mercat global i, de l’altra i alhora, la revolta d’una petita pagesia que demana protecció i flexibilització per sobreviure. El que està assegurat és que els partits polítics utilitzaran la revolta pagesa per millorar els seus resultats. A Catalunya, de moment, cridem a l’uníson La nostra fi, la vostra fam i estem d’acord en aconseguir almenys 3 fites del govern català: revisar les restriccions d’aigua, agilitzar les ajudes i els pagaments al sector i racionalitzar la burocràcia. La pagesia catalana es manifesta amb els tractors, els consumidors ho aplaudeixen, la premsa en fa ressò i els polítics comencen a moure fitxa. No sabem quina collita tindrem enguany, però el que ha començat a brotar al camp són nous lideratges del sector per revertir la situació.
