El paisatge és una porció d’espai caracteritzada per una combinació dinàmica d’elements geogràfics diferenciats: abiòtics (que no forma part ni és producte dels éssers vius), biòtics (components vius) i antròpics (relatius a l’home i a la seva acció).
Parlar del paisatge en termes econòmics sovint es considera fictici o fins i tot inadequat. No obstant això, el paisatge encaixa fàcilment en les categories de béns econòmics, perquè és un recurs escàs pel qual els consumidors tenen un desig/una necessitat*. Les seves característiques habituals com a bé públic i externalitat** fan que sigui difícil de comercialitzar. Malgrat l’aversió de la gent a posar un valor monetari al paisatge, es valora implícitament en aquests termes sempre que les decisions al respecte tenen conseqüències financeres.
*Una necessitat és la sensació de carència detectada per un individu. La voluntat de satisfer-la és el que transforma la necessitat en desig i, finalment, si l’individu té la capacitat econòmica suficient el desig es converteix en demanda d’un producte concret que pugui satisfer la necessitat inicial.
**Un bé públic és un bé econòmic que té les propietats de ser no rival i no excloent; és a dir, la no rivalitat en el consum d’un bé significa que la seva quantitat disponible per la resta de persones no es veu reduïda pel fet que un n’hagi consumit i les possibilitats d’excloure dels beneficis a tercers (per mitjans físics o legals) és relativament difícil. Les externalitats són els efectes negatius o positius de la producció o del consum d’un bé que tenen una incidència sobre el seu entorn, i que afecten a tothom indiferentment.
Pel seu valor com a patrimoni urbà, industrial, de perifèria o natural, entre altres, reflex d’identitat i de diversitat, el paisatge esdevé un recurs econòmic capaç de localitzar inversions, de crear noves cadenes de valor, d’aportar llocs de treball en sectors molt diversos i de regenerar els municipis en clau de sostenibilitat i fins i tot de salut.
El paisatge és la imatge del territori i, a la vegada, la mirada que hi fem. La idea de paisatge, per tant, va més enllà de l’aspecte material per apel·lar a la percepció i la vivència dels llocs a través dels sentits.
La mirada al paisatge es transforma en art amb el paisatgisme, una concepció personal dels artistes sobre l’entorn. La pintura realista moderna catalana (des de la Renaixença fins la Guerra Civil) està marcada pel paisatgisme amb molts autors reconeguts: Rigalt, de Cabanyes, Ferau, Dalí, Vayreda, Anglada Camarasa, Urgell, Rusiñol, Mir, Sunyer, Obiols, Pidelaserra, de Riquer, Meifrèn,…
La consideració del paisatge com a factor del desenvolupament econòmic local ha donat lloc a múltiples iniciatives que progressivament van situant-lo com una infraestructura d’activitat econòmica, sobre la qual es poden desenvolupar diferents estratègies: per la via de l’atracció, de la singularització, de la creativitat, de la participació, etc.
Economia del paisatge
L’Economia del Paisatge és un camp que explora la relació entre l’economia i la gestió dels paisatges, entesos com els territoris que abasten elements naturals, culturals, socials i econòmics. Aquesta disciplina es centra en l’anàlisi i la planificació de com els recursos i els serveis del paisatge poden ser utilitzats i gestionats de manera sostenible.
Alguns aspectes destacats de l’Economia del Paisatge inclouen:
- Els costos del paisatge: Planificar, crear i mantenir un paisatge desitjable té uns costos mesurables, igual que visitar-lo o viure dins d’ell.
- Els costos d’oportunitat de la terra: L’ús dels factors de producció de la terra, la mà d’obra, les matèries primeres, el capital i l’empresa comporten un cost d’oportunitat en renunciar a la seva producció alternativa.
- La valoració del paisatge: Comprendre i quantificar els diversos valors associats als paisatges, incloent-hi valors ecològics, culturals, recreatius i estètics i de propensió psicològica.
- La monetització de les valoracions dels experts: Per comparar amb altres tipus de valors, és desitjable que els valors estètics es puguin traduir en termes monetaris.
- L’alternativa democràtica: És pot intentar equilibrar els valors de la gent pel paisatge i per a altres coses bones mitjançant processos polítics.
- L’anàlisi cost-benefici (ACB) del paisatge: L’ACB és una tècnica econòmica que intenta resumir valors de molts tipus als individus afectats, mitjançant l’avaluació de la seva disposició a pagar per coses bones o a acceptar una compensació per coses dolentes.
- Gestió Sostenible del Territori: Desenvolupar estratègies per a una gestió dels recursos i de l’ús del sòl que consideri la sostenibilitat econòmica, social i ambiental.
- Serveis dels Ecosistemes: Considerar com els ecosistemes dels paisatges proporcionen serveis essencials com l’aigua, la pol·linització, la qualitat de l’aire, entre altres, i com aquests serveis poden ser preservats.
- Restauració del Paisatge: Desenvolupar pràctiques i polítiques per a la restauració i recuperació de paisatges degradats o alterats.
La interdisciplinarietat és una característica clau de l’Economia del Paisatge, ja que implica la col·laboració entre economistes, geògrafs, ecòlegs i altres experts per abordar els reptes relacionats amb la gestió dels paisatges.
Els Paisatges culturals
Un paisatge cultural és un bé cultural i representa l’obra combinada de la natura i l’home, d’acord amb l’article 1 de la Convenció del Patrimoni Mundial.
La Convenció del Patrimoni Mundial, adoptada per la Conferència general de la UNESCO el 1972, va crear un instrument internacional únic, que reconeix i protegeix el patrimoni natural i cultural de valor universal excepcional. La Convenció va proporcionar una definició del patrimoni molt innovadora per protegir els paisatges.
Existeixen una gran varietat de paisatges que són representatius de les diferents regions del món. Combinant obres de la natura i la humanitat, expressen una llarga i íntima relació entre els pobles i el seu entorn natural.
Alguns llocs reflecteixen tècniques específiques d’ús del sòl que garanteixen i mantenen la diversitat biològica. Altres, associats en la ment de les comunitats amb creences poderoses i costums artístics i tradicionals, encarnen una relació espiritual excepcional de les persones amb la natura.
Fins ara, 121 béns amb 6 béns transfronterers a la Llista del Patrimoni Mundial s’han inclòs com a paisatges culturals.
El paisatge com a producte de consum
“…El paisatge entès com a producte de consum és una de les desviacions de l’insostenible model socioeconòmic actual. La població és incitada a consumir paisatge, local o exòtic, a través de missatges que difonen estereotips sense aportar cap element realment informatiu i molt menys formatiu. Un paisatge que, aleshores, sucumbeix sota una excessiva i poc responsable pressió de freqüentació…[…]” Ramon Folch. Revista Valors (vegeu bibliografia).
Paisatge i salut
Els vincles establerts entre la salut i el medi ambient suggereixen que els factors ambientals individuals, socials i físics estan relacionats amb la intenció conductual i, per tant, configuren la nostra forma d’activitats. És ben conegut que quan estem a l’aire lliure som més actius. L’activitat i l’exercici són molt importants per mantenir la salut general. Físicament, molts problemes de salut poden estar relacionats amb la inactivitat i l’obesitat.
La necessitat de paisatges per al benestar humà està augmentant. Sobretot després d’esdeveniments com la pandèmia Covid 19 i durant les guerres.
Els paisatges naturals poden ser realment beneficiosos per a nosaltres com a individus o en grup. Hi ha un nombre creixent d’evidències que suggereixen que no només necessitem la terra per sobreviure, en termes de recursos com els aliments, sinó que, de fet, els paisatges també són vitals per promoure la nostra salut física i mental.
Augmentant la qualitat, l’accessibilitat, la mida i el nombre de paisatges, així com els enllaços verds a través d’una infraestructura verda, podem ajudar la societat a ser més saludable. Fomentant l’ús públic d’aquests paisatges naturals, podem fomentar, en general, estils de vida més saludables.
L’obesitat infantil ha assolit proporcions epidèmiques i és un problema de salut pública important a nivell mundial que causa molts problemes greus relacionats amb malalties coronàries, diabetis, osteoporosi, síndrome d’apnea del son i problemes psicològics. L’obesitat és causada per una ingesta energètica més elevada que la despesa energètica, cosa que resulta en un augment de pes excessiu. La teoria implica que l’equilibri energètic es manté mitjançant la despesa energètica, i l’activitat física ajuda a millorar la despesa energètica resultant en la pèrdua de pes. L’activitat física ajuda a millorar el perfil metabòlic, la salut muscular i òssia, la salut mental i el rendiment acadèmic. Per a una vida saludable, es recomana que els nens participin almenys 60 min/dia d’activitat física i incloguin activitat física vigorosa almenys 3 dies/setmana. Caminar diàriament és una activitat útil per a una vida saludable i els nens haurien d’acumular almenys 12.000 passos al dia per mantenir un pes saludable.
Memòria paisatgística
Els paisatges dissenyats en forma de jardins ornamentals, complexos religiosos i terrenys de caça van ser creats en la prehistòria i l’època medieval a diversos llocs, com el sud-oest d’Àsia, l’Índia i Europa. El que ara s’entén per paisatges culturals, que expressen deliberadament una relació entre la natura i els éssers humans, van ser creats a la Xina en el primer mil·lenni de la nostra era.
El concepte va ser acceptat en els cercles de conservació en la dècada dels noranta, entre altres coses per la seva promulgació a tot el món pel Centre del Patrimoni Mundial (vegin el Programa Memòria del Món de la UNESCO).
Un paisatge cultural aborigen és un lloc valorat per un grup aborigen (o grups) a causa de la seva relació llarga i complexa amb aquesta terra. Expressa la seva unitat amb l’entorn natural i espiritual. Encarna el seu coneixement tradicional de llocs d’esperits, usos de la terra i ecologia.
En anglès hi ha una paraula que és “heritage” que podem traduir per herència col·lectiva o social, i que definim així: “L’herència d’un país són totes les qualitats, tradicions o trets de la vida que s’han mantingut durant molts anys i que s’han transmès d’una generació a l’altra”.
Són els elements que pertanyen a la cultura d’una societat concreta, com ara la seva història, tradicions, pràctiques, idiomes, l’entorn natural verge o els edificis, monuments, obres d’art, etc., que es van crear en el passat i que encara tenen importància històrica.
Vegeu la Bibliografia al final de la segona part d’aquest article en vies de ser publicat.
