“Nos dolía España por su sequedad, por su miseria, por las necesidades de nuestros pueblos y aldeas, y todo ese dolor de España se redime con estas grandes obras hidráulicas nacionales, con este pantano del Ebro y con los demás que en todas las cuencas de nuestros ríos van creciéndose, embelleciendo el paisaje”. El dictador Francisco Franco pronunciava aquestes paraules l’any 1952, durant una visita al poble aragonès de Cabo de Vaca, avui sota les aigües de l’embassament de Mequinensa. És prou coneguda l’afició que mostrava el règim a construir pantans. És menys conegut, potser, que l’idil·li de l’estat amb les preses es va perllongar fins molt més enllà de l’arribada de la democràcia. Durant la dècada de 1980, per exemple, se’n va aprovar la construcció de més que en la de 1950. Aquesta fal·lera més pròpia d’un castor que d’un estat, ha dut Espanya a ocupar el cinquè lloc en el rànquing mundial per número absolut d’embassaments, només per darrera de la Xina, els Estats Units, el Japó i l’Índia. A cada ciutadà i ciutadana espanyoles els correspon, en teoria i ignorant les grans diferències geogràfiques, una capacitat d’embassament de més de 1.000 m3. D’acord amb els. números presentats a la primera part d’aquest escrit, a Catalunya, cada habitant consumeix anualment, a la llar, uns ridículs 43 m3 d’aquest “pressupost”. Ha servit aquesta evident hipertròfia de la infraestructura hidràulica espanyola per augmentar la resiliència del país davant episodis de sequera? La resposta, vista la situació actual en molts territoris, és un rotund “no”. Per a què serveix, doncs, tant d’embassament? Al conjunt d’Espanya, el 80% de l’aigua es destina a l’agricultura. Tal i com ja fa massa anys que denuncia amb insistència la Fundació Nova Cultura de l’Aigua, l’expansió del regadiu intensiu segueix essent la principal amenaça dels ecosistemes fluvials arreu del territori, ja que no hi ha pla de gestió de conca a Espanya que no en persegueixi l’ampliació. Malgrat les seves particularitats, Catalunya no n’és l’excepció.
Amb un discurs “desarrollista” reminiscent al pronunciat per Franco 60 anys abans (però amb menys èpica), el Pla de Regadius de Catalunya vigent per al període 2008-2020 (i que, de moment, no té successor), s’autojustificava amb els següents arguments: “En l’àmbit mediterrani el regadiu permet incrementar la viabilitat, actualment força compromesa, de les explotacions agràries. És clau garantir la competitivitat del sector incrementant la rendibilitat de les explotacions. Entre d’altres, el regadiu ha de ser una eina per afavorir aquesta competitivitat, amb una millora dels rendiments dels conreus actuals, estabilitat en l’oferta, i un increment del ventall de conreus a produir”. Comencem malament quan un pla de regadius impulsat per una administració pública no posa la disponibilitat i bona gestió de l’aigua al centre de la qüestió sinó que prioritza paraules com competitivitat, rendibilitat, rendiments, oferta i increment. És el mateix error que la llei franquista del Ter: basar els números en les expectatives d’ús i no en la disponibilitat d’aigua que els posa límit. És legítim preocupar-se per la sostenibilitat econòmica de les explotacions agràries, però cal tenir present que només serà possible en un marc més ampli de sostenibilitat ambiental i d’ús racional dels recursos disponibles. Quan entra en matèria, els números del pla no deceben les falses expectatives creades: proposta d’ampliació de l’àrea irrigada des de les 408.000 ha fins a les 441.000 ha i un increment de la dotació d’aigua des dels 2.886 hm3 fins als 2.953 hm3 (o, com diu el redactat del pla en un passatge que sembla ser un homenatge a cert ex-president espanyol: “el resultat del Pla no comporta una reducció de les dotacions, sinó una elasticitat estructural o estalvi potencial estructural entre topalls”). Tot i la forta inversió prevista en modernització de regadius (i la paral·lela destrucció, per tant, de les xarxes de recs històrics i dels múltiples valors que duen/duien associats), el pla preveia, en definitiva, augmentar la dotació del reg agrícola malgrat un escenari en el qual el canvi climàtic, ja se sabia, començaria a reduir els recursos disponibles per a usos humans.
Exposat el context, recupero les paraules del director de l’ACA que ja vam reproduir a l’anterior escrit: “Vivim la pitjor sequera del segle i ho vivim com si no existís a les ciutats. […] Després que l’agricultura hagi patit retallades d’entre el 50 i el 100%, […] Sembla mentida. [El sector agrícola] ja no pot fer més estalvi”. Certament, l’actitud vers la pagesia davant les retallades en les dotacions per a regadiu que està patint, imposades pel decret de sequera, no pot ser altra que l’empatia. Però li farem un flac favor si fem veure que el problema és l’excés de consum a les ciutats, en un escenari de crisi transitòria, mentre esperem que torni la “normalitat”. La realitat subjacent és que, en massa territoris i per culpa de la política hidràulica (que no hidrològica) de tots els governs, tenim regadius gloriosament sobredimensionats en relació amb els recursos hídrics disponibles i minvants per a usos no ambientals. Això no s’arregla amb dimissions o destitucions de dirigents de l’ACA, escanyant cabals ecològics, amb denúncies de comuners a les comunitats de regants o construcció de dessaladores i transvasaments. Tampoc, no cal dir-ho, amb canvis de nom de departament.
Íntimament relacionada amb la història del regadiu, veiem una trajectòria similar en l’àmbit de la ramaderia industrial i, en particular, l’engreix de porcs. El sector del porcí català argumenta que no té sentit, en sequera, retallar les dotacions per a les granges de porcs, perquè només consumeixen el 2% del total d’aigua i això, segons els seus representants, és molt poc. El problema rau -i ho saben- en què la producció d’un quilo de carn de porc requereix entre 3.000 i 5.000 litres d’aigua. La major part d’aquest volum es destinarà a la producció de farratges i pinsos amb els quals alimentar els animals. Com en el cas del regadiu, l’ús d’aigua per a l’engreix de porcs és cada cop més eficient. Gràcies a innovacions diverses, en l’última dècada s’ha reduït l’empremta hídrica al voltant del 30% per cap de bestiar. Però, com en el cas del regadiu, aquestes millores poden arribar a ser contraproduents quan l’aigua teòricament estalviada es destina a ampliar explotacions fins a capacitats molt superiors a les necessàries o ajustades a la disponibilitat de recursos del territori. En el cas dels porcs, a Catalunya hem passat de tenir 6,7 milions de caps (i boques, i culs) l’any 2013 a tenir-ne 7,8 milions el 2022. El 96% d’aquesta producció (i bona part de l’aigua que s’ha usat per a fer-la possible), es destina a l’exportació. El 2023, la carn i els embotits van representar el 35% de les exportacions agroalimentàries de Catalunya, que van assolir un valor total superior, per primera vegada, als 15.000 milions d’euros. Quinze mil milions d’euros clamen que, a Catalunya, d’aigua, ens en sobra tanta que la venem a fora i tot.
Les xifres astronòmiques de regadius i porcs ajuden a posar en perspectiva les paraules del director de l’ACA. Potser és cert que hi ha gent, a les ciutats, que no és massa coneixedora del problema de la sequera, però és un abús aprofitar aquesta inconsciència de qui menys aigua gasta per carregar la responsabilitat a la ciutadania i esperar que et resolgui la papereta tancant les aixetes dels banys i dels gimnasos mentre successius governs duen decennis -virtualment tota la història democràtica i entroncant amb el més enllà- promovent polítiques que incrementen l’explotació i, sovint, la sobreexplotació de les aigües. Igualment improcedent és posar el focus, encara que sigui amb intenció elogiosa, sobre la pagesia. Està assumint retallades traumàtiques, i no tinc cap dubte que s’ha esforçat tant com la resta de la ciutadania a estalviar aigua allà on ho ha vist possible, però això no pot encobrir el fet que, tant des de governs estatals com autonòmics, se li havia concedit una aigua que, amb cada cop més freqüència, no estarà disponible per sostenir el titànic complex agroindustrial amb vocació exportadora que hem engendrat. Sembla mentida que encara convingui recordar, en contra del que se sol sentir dir, que l’aigua no és un recurs escàs, sinó que és un bé limitat, que sovint convertim en escàs a causa de males decisions de gestió. La sequera es construeix socialment, i en una dimensió col·lectiva, no individual. Les solucions, si optem per decréixer per les bones i que no falti aigua, també.
