L’expressió banalitat del mal fou encunyada per la pensadora jueva Hannah Arendt fa poc més de mig segle. Aparegué per primera vegada en una de les seves obres més conegudes, Eichmann a Jerusalem. Un informe sobre la banalitat del mal (1963). Adolf Eichmann fou un criminal nazi, un dels artífexs de l’Holocaust que, localitzat a l’Argentina, on s’havia refugiat, pels serveis secrets israelians, fou capturat i transportat – il·legalment, que era l’única manera de fer-ho- fins a Jerusalem per tal que pogués ser jutjat.
Hannah Arendt va ser una intel·lectual molt influent del segle passat, com també ho fou l’alemany Martin Heidegger, un dels seus mestres i amb qui mantingué una amistat duradora. Però mentre que Arendt s’oposà al nazisme (i a tota mena de totalitarismes, sobre els quals escriví un assaig), Heidegger, un filòsof obscur i tirant a reaccionari, combregà amb alguns aspectes del nazisme (de fet, fins i tot tenia el carnet del NSDAP). Ja se sap que l’amistat és un sentiment que va més enllà de les ideologies, però en aquest cas l’estreta relació que uní dos personatges del món del pensament tan diferents costa força d’entendre.
Des que Hannah Arendt publicà l’obra suara esmentada, la banalitat del mal és un tema recurrent en la literatura i el cinema. La pel·lícula guanyadora del Gran Premi del Jurat de Cannes 2023 tracta precisament d’aquesta qüestió. Es titula La zona d’interès i el seu director és el britànic Jonathan Glazer. El film està basat en una novel·la homònima de Martin Amis, un dels fars de la literatura anglesa del segle XX.
Parlar del genocidi nazi és parlar de violència en un grau extrem. D’éssers humans (jueus, opositors polítics, gitanos, homosexuals…) humiliats, transportats en vagons de bestiar a l’escorxador, separats, esclavitzats, torturats, gasejats quan ja no se’n podia treure cap profit i convertits finalment en cendres. Tanmateix, a la pel·lícula de Jonathan Glazer no s’hi veu res de tot això, només s’hi intueix. Però quan l’horror només és un pressentiment, una sospita, pot convertir-se en terror. El que l’espectador veu a la pantalla és la casa on vivia el comandant d’Auschwitz Rudolph Höss, amb la seva dona i els seus cinc fills. Una casa gran com un palau, amb piscina envoltada de gespa i tot. Un xalet a tocar d’aquell horrorós camp de treball i extermini, del qual només el separava un alt mur. Mentre el comandant és al camp, la seva dona i els seus fills xalen, juguen i es banyen a la piscina. Són una família feliç, no els falta res, no han de patir per res. A l’altra banda de la tanca, a la llunyania, una columna de fum embruta encara més un cel de plom. És el fum d’un crematori, no d’una fàbrica, com deuen pensar els fills del comandant del camp; però no la seva dona, que ja fa temps que va deixar de ser ingènua.
Rudolph Höss, un militar amb una bona educació catòlica, fou designat comandant d’Auschwitz el 1940. Va ser un dels artífexs del genocidi del poble jueu. Durant els judicis de Nüremberg, va respondre amb calma i una fredor glacial a les preguntes que li feren sobre el funcionament d’aquell camp de treball i extermini de Silèsia, al sud de Polònia. Quan el president del Tribunal li comunicà que se’l considerava el màxim responsable de la mort de tres milions de persones, Höss el corregí dient que només havien estat dos milions i mig, que la resta havia mort de fam, esgotament, malaltia o vés a saber què. Més cinisme, impossible. Höss devia pensar, com Stalin, que una única mort és una tragèdia i que un milió és una pura estadística.
Rudolph Höss mai va admetre la seva culpabilitat. Deia que ell no va matar mai ningú amb les seves mans, que ell només complia ordres. Aquesta és una vella història molt coneguda, segons la qual l’únic responsable de les atrocitats que van cometre uns quants milers de criminals nazis fou Adolf Hitler. El Fürher era l’únic assassí, l’únic culpable d’aquella barbàrie. Quina consciència més lleugera! Si és que en tenien, esclar. Tota aquella patuleia nazi que cometé crims horrorosos s’escudà en Hitler i els seus sequaços després de la guerra. Ells s’havien limitat a complir ordres, ves. Unes ordres que, diguem-ho clar, estaven molt ben predisposats a complir perquè tenien per objectiu eliminar persones per les quals no tenien cap empatia, tot el contrari. Persones a les quals odiaven a causa de la seva raça, la seva ideologia, la seva orientació sexual… La immensa majoria d’aquells monstres eren pares excel·lents, i així els van recordar durant anys els seus fills. Per això gairebé tots es van negar a creure el que es deia dels seus progenitors acabada la guerra. Com podia ser un assassí una persona que, quan eren petits, els explicava contes, els feia regals, jugava amb ells, els abraçava i els feia un petó quan arribava de la “feina” i quan anaven a dormir? Brigitte, la filla gran del comandant Rudolph Höss, sempre va creure que el seu pare havia estat un bon home. Una vegada, interpel·lada per un periodista sobre els crims comesos pel seu progenitor, va respondre: “Si, com diuen, va matar tantes persones, com és que hi hagi tants supervivents? Si no era estúpida, ho semblava. En canvi, el fill de Josef Mengele, l’Àngel de la Mort, no volgué tornar a veure el seu pare quan va saber què havia fet a Auschwitz. Certament, l’ànima humana té racons fosquíssims, absolutament impenetrables.
