Gramsci, un analista polític que va morir a la presó en temps de Mussolini, pot tenir algunes de les claus per entendre la inacció davant l’ecocidi, el genocidi palestí, així com la falsa inevitabilitat de la guerra amb Rússia.
Enfront de crisis de civilització i humanitàries com les recents, sembla impossible entendre la falta d’acció política, així com la repressió, tant política com mediàtica, de tots aquells que denuncien el que cada vegada és més evident: que el capitalisme d’Estat és responsable de la pèrdua d’una estabilitat climàtica i biodiversitat necessàries per a la vida. També, que la política militar d’Israel sobre els palestins no és més que un intent de perpetuar un projecte ètniconacionalista d’apartheid que ha provocat milers de morts i exiliats palestins, remuntant-se a més de 75 anys quan la seqüela de l’imperialisme britànic va ser succeïda per un imperialisme racista del moviment sionista.
Gramsci pot ajudar a aclarir els processos pels quals es genera el suport al poder de l’Estat necessari per executar la guerra, contra la Vida, en primer lloc, i contra els palestins, a continuació.
Segons Gramsci, l’Estat, juntament amb els seus aparells d’implementació de polítiques (la llei, el monopoli de la força, recursos públics…), necessita el suport de la societat civil (moviments socials, sindicats, grups religiosos…) per assolir amb estabilitat la seva agenda.
Aquest últim suport es basa en la cultura hegemònica, l’acceptació per una gran part de la societat de l’agenda política i la narrativa hegemònica, que es pot desgranar en múltiples “sentits comuns” o idees profundament acceptades que marquen el que és possible i, sobretot, desitjable.
A continuació mostro uns exemples que posen en evidència la importància de la hegemonia cultural:
- El capitalisme com el millor dels pitjors sistemes possibles: Aquest sentit comú sosté que, malgrat les seves nombroses falles i la seva probable insostenibilitat, el capitalisme és l’únic sistema viable. Aquesta percepció omet la presència i l’èxit de models alternatius, com les cooperatives i les iniciatives de democràcia econòmica, que ja representen una porció significativa de l’economia en alguns llocs. La cobertura mediàtica, l’educació i la cultura popular juguen un paper crucial en mantenir aquesta narrativa, limitant l’imaginari col·lectiu a una falsa dicotomia i obviant les alternatives existents que demostren que altres formes d’organització econòmica, més democràtiques i sostenibles, són possibles.
- El dret d’Israel a defensar-se del terrorisme: Aquesta postura ignora la complexitat del conflicte israelià-palestí i simplifica la narrativa reduint-la a una lluita contra el terrorisme. Tal percepció es basa en la negació dels drets dels pobles indígenes a Palestina i en una narrativa ahistòrica que no té en compte els anys d’ocupació i violència. La demonització de la resistència palestina i la justificació de l’expansió territorial i la violència contra civils són suportades per aquesta narrativa predominant, alimentada per una cobertura mediàtica parcial i el suport incondicional de grans potències mundials.
- La inevitabilitat de la guerra amb Rússia: Aquesta visió presenta el conflicte amb Rússia com un fet aïllat, sense reconèixer les tensions geopolítiques prèvies ni els interessos estratègics en joc. Aquesta perspectiva omet les possibilitats de diàleg i negociació, promovent en canvi una escalada militar i la visió que la confrontació era l’única opció viable. La falta de cobertura sobre les alternatives pacífiques i el context més ampli del conflicte perpetua la idea que la guerra era inevitable.
- La llibertat dins del marc neoliberal: Aquest concepte de llibertat està estretament vinculat a la capacitat adquisitiva, on la riquesa determina l’accés a la llibertat i les oportunitats. Aquesta visió promou un individualisme que ignora les repercussions col·lectives del consum desmesurat i les desigualtats estructurals. La llibertat s’entén com a dret a acumular sense límits, sense considerar els efectes sobre els ecosistemes, altres comunitats o el benestar general. Aquest sentit comú dilueix les responsabilitats compartides i minimitza el valor de la solidaritat i la justícia social.
Habitualment pensem que aconseguir el poder, o posar el poder a les mans adequades, és suficient per revertir aquests processos. Segons Gramsci, abans d’ostentar el poder, hem d’aconseguir una contrahegemonia cultural i el suport de la societat civil sobre una narrativa i agenda política alternatives. Això implica tenir un suport suficient a un programa polític que sigui afí amb la democràcia econòmica i el dret a la vida.
Un món millor és possible, perquè ja existeixen alternatives més democràtiques i en harmonia amb el medi ambient. Implementar-ho requereix no només desmuntar el capitalisme d’Estat sinó també assolir l’hegemonia cultural on tots els éssers humans tinguin dret a drets humans, autonomia política i condicions de vida viables.
L’ecologisme i l’esquerra poden aprendre de Gramsci que la lluita cultural i la societat civil són essencials per aconseguir victòries permanents en el medi ambient i les condicions materials de la classe treballadora. El llegat de Gramsci és immens i ofereix claus per definir una bona estratègia ecosocialista a Catalunya i arreu del món.
