El setembre del 2016, jo treballava per una empresa consultora de futbol de Barcelona, MBP School of Coaches, i em va tocar anar a Limassol, a Xipre, a fer un assessorament metodològic. Llavors ja coneixia una mica el país i la seva gent, ja que hi havia estat altres vegades. A Limassol treballàvem amb un xipriota, en Panayiotis, que tenia una acadèmia de futbol base anomenada Barcelona FA. Per què aquest nom? Doncs perquè ell era i és un enamorat del Barça i de Barcelona i aleshores tenia la intenció d’implementar una metodologia diferent en un país que s’ha vist influenciat, des de sempre, pel futbol anglès i el joc directe. Respecte al nom, ell hagués volgut posar-li FC Barcelona i vestir la samarreta blaugrana i l’escut del Barça, però això hagués comportat pagar uns royalties que, com a bon comerciant negociador mediterrani, no hi estava disposat. Així que es va inventar un escut amb les quatre barres, un equipament amb samarreta taronja i pantaló negre igual que l’Holanda d’en Cruyff i va modificar una mica el nom del club.
A Xipre només m’hi havia d’estar tres setmanes però no va ser així. Ja feia temps que en Panayiotis tenia entre cella i cella crear un equip professional de futbol femení amb l’objectiu de guanyar la Lliga xipriota i trencar la dinastia del gran dominador de llavors, l’Apollon de Limassol, que portava 9 temporades seguides sent campió de Lliga i Copa. Al darrera d’aquest ambiciós projecte hi havia una estratègia: jugar la Champions League femenina i, no menys important, cobrar la subvenció que atorgava la UEFA per participar-hi.
Així doncs, amb l’ajuda d’una colla de socis inversors del país, en Panayiotis va confeccionar un equipàs format per 9 jugadores xipriotes internacionals amb la selecció absoluta, 3 costa-marfilenyes també internacionals, 1 sueca i 1 americana. L’equip l’acabaven de complementar d’altres jugadores joves del país. A tot això li faltava un entrenador i resulta que m’ho va proposar a mi.
Al principi no m’hi vaig veure amb cor. Bàsicament perquè llavors no coneixia el futbol femení i menys el de Xipre, no havia entrenat mai un equip de noies i l’única referència que en tenia era el mític UE L’Estartit femení de Superlliga, com a aficionat. Però en Panayiotis, amb el seu anglès ortopèdic, em va dir que cap problema, que provés de fer una setmana d’entrenaments amb elles i així veuria el nivell i que després ja decidiria. Així els donava marge a ells per buscar un entrenador.
L’experiència d’aquella setmana va ser increïble. Era un autèntic plaer entrenar aquell grup, així que no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig acceptar el càrrec (i el repte). Després d’un viatge fugaç de tornar a casa per agafar una maleta una mica més grossa i informar a l’empresa que em quedava un any a Xipre, m’embarcava en un projecte que m’acabaria canviant la vida i la mirada.
- Aquella temporada va ser espectacular a nivell de creixement vital i esportiu. Ho vam guanyar pràcticament tot, excepte dos partits: el partit de lliga al camp de l’Apollon on ens jugàvem la Lliga i la final de Copa, també contra l’Apollon, que ens hagués donat el bitllet per Europa. Ho vam fer tot gairebé perfecte però a Xipre (i a tot arreu) passen coses, a vegades molt misterioses, que un no pot controlar. Algun dia ja posarem llum a la foscor.
La junta directiva estava prou contenta amb la feina feta i em van oferir continuar un any més. El projecte continuava sent molt engrescador, i més, després d’anunciar el fitxatge de la Krystyna Freda, la golejadora estrella de l’Apollon i una de les millors jugadores que he vist mai. M’ho vaig pensar molt però no vaig renovar, bàsicament perquè em va sortir un projecte a Goa, a l’Índia, d’aquells que no es pot dir que no.
La història del Barcelona FA d’aquell següent any va ser pletòrica: campiones de Lliga i Copa i classificades per la Champions League 2018/19, on van aconseguir passar la ronda prèvia però van ser eliminades a setzens de final pel Glasgow City. Aquest últim equip s’enfrontaria al FC Barcelona als vuitens de final. I que bonica que hagués estat la història per en Panayiotis… a una sola ronda de provocar un partit històric: FC Barcelona-Barcelona FA. Tan a prop i tan lluny.
Actualment el Barcelona FA femení ja no existeix. Va ser un projecte fugaç que va morir d’èxit, com tants d’altres que a base de diners i dels esforços i passió d’algunes persones, posen el seu granet de sorra a la promoció d’aquest esport encara tant masculinitzat.
Ara, però, el futbol femení a Europa està de moda gràcies a La Barça, que l’anomenen alguns. I això ens omple d’orgull. Sobretot quan veus que algunes protagonistes d’aquests èxits es diuen Bonmatí, Batlle, Putellas, Caldentey, Coll, Font… que són de quilòmetre zero. Noies del nostre territori que han hagut de treballar molt per arribar fins aquí. Gràcies a la feina que ha fet el Barça els últims anys, els resultats són globalitzadors i internacionals, però seria injust no recordar també tots aquells equips que, des de fa dècades, treballen per promocionar el futbol femení. A prop de casa nostra en tenim uns quants: el Cabanes, La Pera, el Llers, el Sant Pere i, sobretot, l’Estartit, que va ser tot un referent durant la primera dècada dels 2000.
A mi m’impressionava molt veure aquell UE L’Estartit de Superlliga, amb les mítiques Peque, Marina, Gio Carreras, Saioa, Sullastres, Anna Riera, Marigol… veure noies que feien tan bé això de jugar a futbol. S’hi respirava esforç, compromís, respecte… tot i que també recordo haver sentit algun comentari, molt normalitzat a aquell època, de l’estil: aquesta la Marigol és una marimatxo. Al mateix moment, al 2008, quan estudiàvem a la Universitat, un professor de futbol ens va dir que el futbol femení no era ni futbol ni femení, i molts vam riure, tot i que sabíem que allò no estava del tot bé.
Avui soc jo el professor de futbol que es troba a l’aula, acompanyant tones aquelles futures entrenadores i entrenadors, i la sensació és molt diferent comparada amb fa 15 anys. El camí encara és molt llarg i sembla que mai no n’hi ha prou, tal com diu la Maria Izquierdo al seu darrer article. Però hi ha esperança i futur. Les Champions i les Pilotes d’Or, ara les guanyen l’Aitana i l’Alexia, i elles són les referents.
A mi l’experiència a Xipre em va servir per modificar les meves creences, reordenar el mapa mental que havia construït al llarg de la meva vida i canviar la mirada cap al futbol femení. Però, sobretot, em va ajudar a entendre que aquest canvi tan important i necessari, de mirada i de creences, comença sempre dins d’un mateix.
