La línia poètica de Sarsanedas es col·loca entre Maragall i Salvat-Papasseit.
Joan Triadú (1921-2010)
Jo soc jo i la meva biblioteca.
Ponç Pons (1956)
Mira què et dic: sempre hi haurà
Jordi Sarsanedas (1924-2006)
al teu costat el senyor que has servit i serveixes:
la veritat, la llengua, el poble.
Jordi Sarsanedas (1924-2006) és un escriptor nascut al barri barceloní de l’Eixample. Autor de poesia, narrativa breu, prosa, dramatúrgia i crítica literària, fou també un destacat activista cultural català. I aquest any se celebra el centenari del seu naixement.
De ben jove, a la primavera del 1937, a causa de la guerra i els conflictes socials que se’n derivaren, la família va decidir marxar a França. Aquest traumàtic fet vivencial li comportà paradoxalment la descoberta dels clàssics francesos, principalment Villon, Ronsard, Baudelaire, Apollinaire i Gérard de Nerval que l’influirien definitivament.
L’any 1942 tornà a Barcelona, però es llicencià en Lletres a la Universitat de Tolosa. Va entrar a treballar de docent a l’Institut Francès de Barcelona, una activitat professional que acabarà assumint com a un element important de la seva vida.
Influït per la poesia de Joan Salvat-Papasseit, en el cos de la seva obra s’hi nota la seva presència, malgrat que és un escriptor singular que està més a prop de la tradició moderna francesa i també anglosaxona que no pas de la tradició catalana. Precisament el contacte amb la literatura anglesa li prové sobretot de la seva estada com a professor lector de castellà i de català a la Universitat de Glasgow (1948-1950), lloc on acabarà d’escriure Mites, la seva obra emblemàtica, que obtindria el Premi Víctor Català l’any 1954.
És per això que els experts coincideixen en el fet que Sarsanedas és una irrupció inclassificable, desconcertant, al bell mig de la poesia catalana, i no solament de la poesia sinó també de la prosa.
El 1964 acceptà el càrrec de redactor en cap de la revista “Serra d’Or”, càrrec que ocupà fins al 1997. La revista va esdevenir un oasi de llibertat i pluralitat cap a les darreries del franquisme, pel fet que va servir de plataforma a més de mil col·laboradors.
Fou president de l’Ateneu Barcelonès, càrrec de responsabilitat que afegeix a d’altres, com ara el de president del Centre Català del PEN (1983-2001) i el de degà de la Institució de les Lletres Catalanes (1988-1999).
Va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1994 i va ser nomenat Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres del Govern Francès (1983). També va rebre el premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana (1984), entre molts d’altres.
La producció sarsanediana és una delícia de llegir, no només per la seva exacta i pulcra prosa sinó pel món de referències que implica i sobretot per la seva poesia en la qual els valors morals, ètics i humans hi tenen cabuda en sobremanera. Valors cívics que Jordi Sarsanedas sempre ha volgut fer presents en la paraula escrita, ja fos a través del vers o de la prosa.
Cal destacar les formes d’experimentació utilitzades que podríem considerar pròximes al surrealisme o, més en general, a l’experimentació avantguardista. Alex Broch deia que la poesia de Jordi Sarsanedas és la d’un “solitari solidari”.
La seva inquietud ètica i l’aposta a favor de l’esperança i la solidaritat donen un to d’optimisme i força al seu llegat poètic i literari. Va ser un intel·lectual compromès amb la catalanitat.
Segons l’editor i crític literari Isidor Cònsul (1948-2009), la seva és “una poesia amb la gràcia de no haver-se instal·lat en cap corrent específic que no sigui ella mateixa, que té l’encert de defugir etiquetes fàcils i la voluntat d’acceptar influències de signe tan divers com l’impacte del surrealisme, la presència de Joan Salvat-Papasseit, pinzellades d’humor, efectes sorpresa i detalls de quotidianitat. Un conjunt, però, que no oblida tampoc la manifestació d’un món interior i complex i un esforç, a voltes angoixat, que arriba fins a les arrels més profundes del misteri de l’existència”, remarca Cònsul.
Cònsul recorda també que Sarsanedas “era discret en la forma i contundent en el fons, casava l’elegància d’una actitud militant sense complexos amb el tacte que feia al cas i sintetitzava una generosa vocació de diàleg amb la defensa contundent del senyor que servia: la veritat, la llengua, el poble”.
Per exemple, al bell poemari La Rambla de les flors, el poeta baixarà decididament al carrer i escoltarà la veu dels homes, la virolada quotidianitat dels gestos i les paraules, la càrrega simbòlica de les coses senzilles, dels bars, dels tramvies i dels desganats.
Recordar i recuperar la figura de Sardanedas és un deure ineludible. El centenari del seu naixement n’és un pretext indefugible, una excusa que cal regraciar. Un encert poètic, literari i humanístic.
Referències bibliogràfiques
- SARSANEDAS, Jordi. La Rambla de les flors: Cor Meu, el món. Edicions 62. Poetes del XX. Barcelona, 2013.
- SARSANEDAS, Jordi. Mites. Barcelona,
- CÒNSUL, Isidor. “AMB MANS DE BONS AMICS ESCRIC AIXÒ (Jordi Sarsanedas, una actitud moral)”. https://www.isidorconsul.cat/fitxers-critiques/123635-jordi-sarsanedas.-una-actitud-moral.pdf
A ALGUNS QUE S’ESTRANYEN DE NOSALTRES
Nobles i bells senyors inconscients feliços
multiplicats cofois entre els miralls
d’Aranjuez o Versalles,
per gala coronats de barretina
frígia,
oh jacobins beats i gaditans metòdics,
ben satisfets i grassos en esperit,
us conec el rebuf quan ens trobeu
arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure,
en un racó molest
del racional jardí geopolític.
I què hi farem, si som el poble-nosa,
si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se
a la imatge que en fa el vostre desig?
No heu d’esperar que presentem excuses.
Jordi Sarsanedas (1924-2006)
SENSE TÍTOL
Per a una amiga pintora
Entre les coses encara possibles:
acaronar la galta de les hores
-totes fereixen, totes somriuen-,
recollir el pol·len del temps amb la punta del dit,
escampar cel amunt les escates del mar,
acotxar-se amb el vellut de l’ombra.
O sigui
posar, entre tantes llums o tanta
necessitat de llum,
un ferment d’atenció i de consciència.
Jordi Sarsanedas (1924-2006)
FESTA MAJOR DE TU
Mil banderes de ginesta
guarneixen el meu terrat.
El dissabte ha fet neteja.
El diumenge campaneja
dins el cel esbatanat.
És festa perquè ets bonica,
i el món, tot sencer, somriu.
Se sent, qui sap on, música
d’un envelat d’estiu.
És festa perquè t’estimo
i em perdo dins els teus ulls
i, dins els teus ulls, camino
pels negres carrers curulls
de gent que riu i que canta
mentre balla la geganta
mig princesa, mig pagesa,
dins un blau de festa encesa,
amb el sol per tamborí.
És festa perquè m’estimes.
Cada balcó té un domàs.
Poms de clavells a les cimes
dels plàtans i als campanars.
Jordi Sarsanedas (1924-2006)
