Porto els mateixos calçotets des de fa 25 anys. Des que vaig adquirir l’estatura adulta actual, el meu vestuari inclou el mateix joc d’una quinzena de calçotets d’una marca completament desconeguda que vaig comprar al comerç local de Torroella. Vaig començar amb un joc de tres, però veient la seva elasticitat i comoditat sense costures, aviat me’n vaig aprovisionar més. Des de llavors m’han acompanyat arreu on he anat i han cobert admirablement bé totes les meves necessitats de subjecció, protecció del fregament i abric íntim durant milers d’hores. Han suportat tant usos d’oficina com esportius i han resistit centenars de bugades, detergents, suavitzants i planxades sense ni immutar-se. No es veuen nous, però gairebé. La presència de la muda segueix essent absolutament digna, en consistència, gruix i color de la tela. Ja no es fan calçotets així. Literalment. Sospito que de tan bé com feia els productes, fa anys que la casa que els fabricava va haver de tancar la paradeta. Com en el meu cas, deixar contenta la clientela significava que no els tornaria a comprar estoc durant, com a mínim, un parell de decennis. I sumant. Les marques que es mantenen -aquestes sí- són les de calçotets d’usar i llançar. Molt de màrqueting, logotip, lletres ben grans de qui se suposa que els ha dissenyat i molt d’inflar el preu, però no deixen de ser productes d’escassa qualitat que no aguanten ni un parell de temporades: estiragonyats, descolorits i esfilagarsats. I és clar, així cal renovar-los periòdicament. Pitjor qualitat, més vendes, més ingressos, més beneficis. Més producció industrial i ocupació (al país on es fabriquin), més publicitat, més consum, més PIB i més creixement econòmic. Alegria.
La veritat és que el càrtel dels calçotets no ha descobert res de nou. L’estudi de l’obsolescència programada en situa l’origen a l’any 1924, ara fa justament 100 anys, amb la fundació del càrtel Phoebus. Les innovacions tecnològiques en la fabricació de bombetes incandescents van fer albirar a les grans empreses que les manufacturaven un futur en el qual les persones consumidores no tindrien necessitat de substituir aquest producte de les seves llars en tota una vida. A Califòrnia, de fet, en un parc de bombers hi ha un bombeta que crema des de l’any 1901. Amenaçades les vendes futures per culpa d’un producte tan bo i eficient, les empreses del càrtel, dominadores del mercat, van acordar dissenyar bombetes pitjors, amb només 1.000 hores de vida útil mitjana, per assegurar el negoci. Són pràctiques que, avui dia, estan formalment prohibides. Però és evident que a les empreses no els ha fet falta ni reunir-se per acordar empitjorar la qualitat i reduir la vida de tot tipus de productes, cada cop més efímers, des de la roba fins a l’electrònica. Ni intentis reparar-los, que t’acabarà sortint pel mateix preu o més car que comprar-ne de nous. La permissivitat i laxitud de les autoritats amb aquestes males pràctiques s’explica perquè contribueixen a complir les promeses electorals de llocs de treball i, via impostos amb cada transacció, alimenten les arques públiques. La subtilesa i el perfeccionament de l’obsolescència arriba amb les tendències, les modes, la propaganda, el màrqueting i, més recentment, els exèrcits de “influencers” a les xarxes socials. Ja no cal, ni tan sols, que el producte deixi de funcionar o ser útil per al propòsit de la clientela, anar a l’última es converteix en el motiu per substituir-lo.
Les conseqüències més conegudes d’aquest model crematístic són, sens dubte, l’impacte ambiental i el sobrecost per a les economies domèstiques que el sostenen sense rebre prou a canvi. A les actuals xifres rècord de sectors com el de la mineria, la fabricació de semiconductors i la logística global, que són grans consumidors de recursos com aigua i energia, s’hi ha de sumar la generació de residus addicionals que causa l’obsolescència programada. A la Unió Europea, la massa d’aquests residus s’estima en 15.000 milions de tones anuals, que acaben, en el millor dels casos, essent parcialment reciclades gràcies al treball informal dels grups de població més desafavorits dels països més desafavorits on solen acabar abocades. Al seu torn, s’estima que el cost de l’obsolescència per a cada persona consumidora dels països rics és d’uns 60.000 euros al llarg de la seva vida. Com és habitual, aquests enormes costos socials i ambientals totalment innecessaris queden convenientment exclosos dels triomfalistes balanços macroeconòmics, que confonen creixement de l’economia amb progrés.
L’obsolescència, no obstant, té una altra dimensió menys coneguda, però que també cal tenir present. Quedarà per al mes vinent.
