La idea inicial, la seva evolució i el paper rellevant de l’Antoni Ballester i Nolla.

Tal com s’explicava a la revista municipal d’informació i cultura El MONTGRÍ núm. 40 de febrer del 2013,  el 25 de novembre del 1983 la Generalitat de Catalunya va aprovar una Ordre per la qual es prohibia  la pesca i l’extracció de recursos marins vius al litoral de les Illes Medes. L’objectiu era recuperar i protegir un espai que, per la seva proximitat i interrelació amb la costa, estava sotmès a una intensa pressió (pesca, caça submarina, extracció de corall, fondeig d’embarcacions…). 

Aquestes primeres normes de protecció es van complementar i ampliar en diferents noves resolucions l’any 1985, amb l’aprovació d’ unes normes de compliment obligatori a la zona vedada; l’aprovació l’any 1990, pel Parlament de Catalunya, de la Llei de Conservació de la Flora i Fauna Marina de les Illes Medes, i finalment la declaració del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, el maig del 2010.

De fet, feia anys que científics i experts en diverses disciplines havien anat fent treballs de recerca sobre la riquesa i qualitat de l’entorn marí d’aquest arxipèlag i de la costa del Montgrí, una bona part recollides a la monografia “Els Sistemes Naturals de les Illes Medes” (J. Ros, I.Olivella i J.M.Gili, promoguda per l’Institut d’Estudis Catalans. Fins i tot figures mediàtiques com el Comandant J.Y. Cousteau les havia visitat l’any 1956.

En aquest article voldria fer una referència especial al projecte que va redactar l’any 1970 el professor Antonio Ballester i Nolla per encàrrec de la Federación Española de Actividades Subacuáticas FEDAS, que es va convertir en una de les principals fonts d’inspiració per als que vàrem poder participar en el procés de protecció i posada en valor d’aquest espai.

Qui era Antonio Ballester i Nolla ?

Del seu perfil, publicat a la revista Scientia Marina, escrit per la seva col·lega i reconeguda oceanògrafa Pepita Castellví, en destacaria el següent:

Nascut a  Mont-roig del Camp (1920-2017), es va mudar a Barcelona en la dècada del 1930 quan el seu pare, professor d’una escola pública, va ser enviat a la capital. Un home compromès amb la llibertat, Ballester es va oferir com a voluntari a l’edat de 17 anys per defensar la República Espanyola contra l’agressió feixista. Va sofrir els vergonyosos camps de refugiats al sud de França fins que va poder tornar a Barcelona. Al final de la guerra civil espanyola, va obtenir un doctorat en Química i Ciències Biològiques amb la qualificació d’excel·lent cum laude per la seva tesi doctoral. 

Després d’acabar els seus estudis universitaris, es va prendre un descans i es va dedicar a l’aventura. Va ser un espeleòleg molt actiu i un dels primers bussejadors esportius a Espanya. Va ser en aquest moment que va conèixer el Dr. Ramon Margalef, un eminent científic català l’amistat del qual li va fer redescobrir la seva vocació científica, encara que mai havia abandonat l’aventura. El seu incipient coneixement de l’ecosistema antàrtic el va convèncer que havia d’estudiar-se més a fons i que la recerca antàrtica havia d’incloure’s en els programes de recerca espanyols. Durant 17 llargs anys va lluitar per fer-se sentir per l’Administració espanyola fins que finalment, l’any 1988, va veure complet el seu somni amb la inauguració de la Base Antàrtica Espanyola Juan Carlos I (BAE) 

Què proposava el projecte d’establir un Parc-Reserva Submarí a les Illes Medes?

El projecte tenia com a principal objectiu determinar la situació ecològica de l’ecosistema afectat quan encara s’és a temps de fer-ho, per conèixer la seva evolució en condicions conegudes i parcialment controlades. El document fa referència explícita a que aquest interès primordial no és incompatible amb l’atractiu turístic i esportiu, tal com tenien altres llocs de tant valor com ara els esculls de corall de les costes de Florida. També es refereix a la incidència humana, de la qual calia preservar aquests ecosistemes per tal de poder-los estudiar i conservar com a atractius turístics, entre els quals en destacava l’explotació irracional i desmesurada dels recursos, la pol·lució de les aigües per la proximitat de les poblacions costaneres, la contaminació generada per abocaments industrials…

La Reserva havia  de servir per la repoblació i irradiació de les zones que hi limiten i, des del punt de vista turístic, l’informe diu que un dels aspectes que més valora el visitant és la puresa, espectacularitat i l’espontaneïtat de la Reserva que es vol promoure. Per tant, contribuirà a l’atracció de turistes, científics i fotògrafs especialitzats.

Justificava també els beneficis de la Reserva en l’àmbit educatiu. En aquest cas, en el sentit que els programes pedagògics i els documents que els donen suport tendien a ser cada cop més gràfics (recordem que es tracta d’un document del 1971),  incorporant bones fotografies i pel·lícules en color que en aquell moment no es produïen al nostre país i que sovint, en el camp de l’ecologia marina,  s’havia de recórrer a material realitzat a altres oceans del món, poc representatius dels ecosistemes mediterranis.

Considerava també la creació de la Reserva com un element de gran valor per fomentar la recerca científica i per a la pràctica esportiva, que es podia convertir en un excel·lent col·laborador dels que hi faran recerca. A tal fi, el projecte proposava la creació d’una escola internacional d’escafandrisme científic i esportiu, la posada en funcionament d’un aquari i d’un laboratori científic, així com d’un programa de promoció turístico0-esportiva, la creació d’itineraris submarins… amb un pressupost total de 46,65 milions de pessetes. 

Quan rellegeixo el document que va redactar l’Antoni Ballester, m’adono de com era d’encertada i clarivident la seva proposta i de 9la utilitat que va tenir per anar avançant en la protecció de les Illes Medes. Però hi ha encara molt treball a fer, especialment en el camp de la recerca i de la difusió dels treballs que en fan els equips d’investigadors que, de forma permanent, es submergeixen a la Reserva per fer-ne el seguiment. 

També per  prendre consciència que la protecció d’un espai d’alt valor ecològic esdevé  un element clau per reforçar el prestigi d’un territori i l’orgull col·lectiu per haver-ho fet possible.