La sentència del Tribunal Constitucional va ser un míssil a la línia de flotació de la ja debilitada relació entre Catalunya i Espanya. Ja l’havíem entomat grossa després de la retallada a les Corts Generals de l’Estatut sortit de manera digna i prou unitària del Parlament de Catalunya. Finalment, el famós ribot d’Alfonso Guerra va poder amb la promesa del ja retirat Zapatero “apoyaré la reforma del Estatuto que salga del Parlament de Catalunya” que tan bé parodia el Polònia.
Recordo el sentiment d’indignació i ràbia que vaig sentir en conèixer i llegir la sentència. No només tallava de soca-rel l’intent d’encaix de la vella nació catalana a Espanya, sinó que a més era tota una lliçó de no-democràcia: la decisió de quinze jutges pesava més que la veu majoritària de tot un poble que havia donat suport al text via referèndum. El missatge era demolidor: cap possibilitat d’encaix, adéu a les aspiracions federalistes de part del catalanisme d’esquerres.
Dos anys després rebem un nou revés a través de la sentència del Tribunal Suprem que posa en qüestió allò que la societat catalana va acordar amb gran consens l’any 1980: la immersió lingüística a l’ensenyament públic. De fet, la sentència del Constitucional ja qüestionava que el català s’usés com a llengua “preferent” a l’Administració pública, fet que van aprofitar PP i Ciutadans per començar la batalla judicial contra la nostra llengua. La del Suprem ha estat interpretada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i ha obert la porta perquè les famílies que ho vulguin puguin escolaritzar en castellà els seus fills. Què suposarà aquesta sentència? En espera de l’última paraula del Suprem, obre una via d’aigua a l’educació pública en català. Qui ho vulgui podrà sortir de la immersió i escolaritzar els seus fills a part, segregar-los, i es farà realitat el desig del nacionalisme espanyol més ranci: separar els nens per raó de la llengua que parlen. Tot forma part d’una estratègia, la d’atacar allò que ens ha unit i cosit com a societat, acceptada per una gran majoria i que possibilita que nens/es vinguts de qualsevol part del món comparteixin aula amb els autòctons i aprenguin la llengua del país.
A aquest atac sistemàtic contra el país hem de respondre de manera serena i contundent. Ja n’hi ha prou i la solució és simple: llevem l’àncora i marxem. L’Estat propi és la sortida a aquest atzucac en el qual ens trobem. Som una nació espoliada econòmicament des de fa anys, sense veu pròpia a Europa i al món, amb institucions dèbils ofegades i amb una llengua i cultura pròpies que intenten subsistir malgrat les reiterades sentències dels tribunals espanyols. Construïm una societat nova, lliure, pròspera i justa. Tots hi sortirem guanyant.
