Torna a escriure
Dedicada a la docència del català, i després d’anys a la política (2003-2007), l’escriptora gironina reapareix amb un llibre carregat de Bones intencions. Aquest és el títol de la novel·la, que ha presentat a la sala d’exposicions del Consell Municipal de l’Estartit, en un acte organitzat per la Llibreria Elies.
Per què aquest títol?
El títol és una pista important del què el lector es trobarà dins del llibre, perquè els protagonistes són gent carregada de bones intencions, però el que passa és que a vegades no surten bé, s’equivoquen. Diguem que, en general, volen que surtin bé, que tenen un bon fons i que s’ajuden els uns als altres.
En aquesta, de moment la darrera publicació, destaca l’optimisme amb què els personatges afronten el futur?
Sí, és una novel·la que té un color diferent de les anteriorment publicades. És realment molt més esperançadora.
Per què l’anterior no acabava bé, sinó molt malament!
Exacte, sí. Perquè en les novel·les anteriors els protagonistes tenien més sofriment, estaven perduts, els costava molt d’encertar-la. En canvi, en aquesta, els personatges van fent la viu-viu, se’n van sortint. I la sensació que tens en acabar la novel·la és que realment és possible canviar, que és possible que les coses s’arreglin.
De la novel·la, i dels seus personatges, quin en destacaria?
La novel·la comença amb la Valèria, n’és el personatge principal i al seu voltant hi ha tots els personatges, diguem-ne secundaris, però amb pes. Tots ells hi juguen el seu paper.
La Valèria és la que, quan el seu món tan ben fet, tan segur, on no es mou res, que tot és perfecte, doncs aquest món s’esfondra. Ha d’haver-hi un canvi, una sortida, i a partit d’aquí la Valèria és capaç de trobar-la; per això dic que la novel·la és esperançadora en aquest sentit, en pensar que la gent pot tornar a començar, pot tenir una segona oportunitat.
Aquest podria ser un bon subtítol per a aquesta novel·la: segona oportunitat?
Sí, podria ser. Perquè jo crec que tots ens mereixem segones oportunitats, és molt normal equivocar-se i és normal que ens equivoquem; ara, també és veritat que les segones oportunitats s’han de saber veure i estar molt atent quan passen per davant teu, amb l’esperit generós i obert en voler-les agafar i voler-les provar.
Però en realitat aquesta ajuda que ella demana als altres, qui ajuda qui? Qui és el salvador i qui són els salvats?
Realment hi ha de tot. És com una xarxa en què tots ajuden a tots. Ella té una persona que l’ajuda molt, la seva amiga Farnés, però també és cert que la Valèria l’ajuda, són amigues i s’ajuden.
I aquestes persones que van a buscar després del dinar de COU són persones que estan a punt de caure, un xic al marge. Realment la Valèria les ajuda, però aquestes tres persones donen sentit al nou projecte de la Valèria i tots s’ajuden, els uns i els altres.
El que no veig gaore clar és el personatge d’en Joan. Com el definiria?
En Joan és una bona persona, és un home que o bé s’enamora d’una dona o bé d’una altra dona. No hi ha més que això.
No és ni mala persona, ni maltracta la dona, ni res, simplement, potser una mica aclaparat per la ruptura amb una dona que sexualment no és gaire activa i… se n’enamora.
Tothom descobrirà que hi ha segones oportunitats i que, com diu la dita, “d’un gran mal en surt un gran bé”. La novel·la reflecteix esperança, és optimista. Se’n surten!
Sí, el personatges se’n surten, sobretot perquè han recobrat la dignitat. Tornen a ser persones considerades, útils, actives. Per mi, això és sortir-se’n.
No és que guanyin molts diners, el negoci no dóna per a més, però és veritat que personalment han passat una mica de mort a vida.
Una pregunta que em faig, la política no li ha restat possibilitats d’escriure més?
Totalment, en aquests anys en què hi he participat, han estat temps de poca producció. He escrit molt poc, el dia no dóna per a més i la política és molt absorbent.
Com a escriptora es donà a conèixer amb el recull de narracions Vestit de verd i blanc, que guanyà el premi Just M. Casero, l’any 1984. I des d’aleshores ha anat publicant una obra consistent sobretot en prosa de ficció, centrada en personatges femenins i arguments i situacions d’acusat realisme.
Quant als personatges femenins, no ho sé, potser sí que n’hi ha més de femenins, però tinc novel·les amb personatges masculins molt, molt, molt importants. I m’agrada escriure posant-me en la pell d’un home. Pel que fa al realisme, sí, he fet una literatura basada en la quotidianitat, en el present i en la realitat.
La seva obra ha estat traduïda a l’alemany, el basc, el castellà, el francès i el neerlandès.
Sí, és veritat…
I comença, l’any 1984, amb
Vestit de verd i blanc, el primer publicat i premiat amb el Just M. Casero
I segueix amb:
Reculls de narracions:
Veus de dones (1985). Premi Francesc Puig i Llensa de narració
Sort que hi ha l’horitzó (1986)
Ben estret (1986)
El col·leccionista de somnis (1987)
La veu del foc (1988)
Capitells (1988)
L’escrivent i altres contes (1994)
Coses que fan que la vida valgui la pena (2005)
Contes personals: Tria a cura de Carles Cortès (2001)
Novel·la:
Els arbres vençuts (1987).
El present que m’acull (1987). Premi Josep Pla
Perfum de nard (1988)
Com un miratge (1988)
La casa gran (1990)
Temporada baixa (1990)
Greuges infinits (1992)
Cames de seda (1992). Premi Sant Jordi 1992
Secrets de família (1995). Guió del serial que va emetre TV3
L’àngel del vespre (1998)
Temps de perdre (1999)
Delictes d’amor (2000). Premi Ramon Llull
Una mare com tu (2002)
L’últim tren (2003)
Els dies difícils (2005)
Bones intencions (2011)
Narrativa infantil i juvenil:
Kènitra (2006)
El llop Pepito (2006)
L’extraordinària història d’en Fum, el gat que un dia va volar (2010)
Crònica:
El món era a fora (2001). Entrevistes
Coses que fan que la vida valgui la pena (2005)
És realment una escriptora molt premiada. Com valora la darrera novel·la Bones intencions, en funció de la totalitat de la seva obra?
Com un trencament, com un pas fet endavant, i sobretot com un moment de sorpresa, perquè la gent que coneix la meva obra anterior veu que aquesta és quelcom diferent.
Quan ja s’ha publicat un llibre, comença a treballar en el següent?
Estic pensant en quelcom, però no. Necessites un cert temps, una certa descompressió, que els personatges comencin a sortir de dintre teu. Realment tinc un projecte, molt, molt en esbós.
Constants en la seva obra? La relació amb la dona?
Sí, les dones hi tenen la seva importància, les seves relacions, home i dona, són importants; una certa introspecció, un anar enrere, un tornar a la infantesa o a la joventut, són obres intimistes.
I ara?
Tal com li deia , pensant en la propera, però és encara a les beceroles…
Només em resta agrair la seva atenció amb la nostra revista torroellenca i catalana Emporion, nascuda l’any 1915, que properament farà cent anys i que morí amb la dictadura de Primo de Rivera, va renéixer amb la República, tornà a morir amb la guerra civil i, ara fa sis anys, un grup de torroellencs va recomençar una tercera etapa que esperem que duri, almenys, uns altres cent anys.
