Ara fa un any vaig treure’m un fill de la màniga. No sabia que havia nascut a Atienza (Guadalajara), crescut en una família de forners i que havia tingut una vida agitada: muntador de retrovisors a la fàbrica de la Vespa, traficant de partides d’haixix, reclús i que després de sortir de la presó va pel Raval de Barcelona repartint el seu temps entre l’ofici de mim i donant algun passi a petits paquets de “maria” des d’una taula d’un bar del carrer del Carme.
Honori Vallformosa Negrín, de sobrenom Ryan per decisió pròpia, és un dels personatges de la meva última novel· la, Llibreria Llibertat. Quan escrivia aquesta història i perfilava la personalitat dels seus protagonistes, vaig decidir que Ryan passaria bona part del dia com les estàtues vivents del començament de la Rambla. I ho vaig decidir així perquè l’aparició d’aquests elements de la decoració urbana del cor de Barcelona va arrencar al començament dels 90, quan feia molt poc que jo havia començat a viure a la ciutat. “Havia de ser aquí”, vaig pensar en veure aquelles primeres figures immòbils, que aguantaven sense rascar-se i que no parpellejaven a la vista dels vianants.
Sempre he cregut que la inquietud i la cultura han caminat de la mà en aquesta ciutat i que aquest tret és visible tant en les seves institucions culturals més tradicionals com en les avançades de l’últim. Picasso, Miró, Tàpies, el Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música, el MACBA, CaixaForum… conformen uns fonaments culturals construïts molt a poc a poc que avui causen admiració ─segur que també alguna sana enveja─ en els que decideixen conèixer a fons Barcelona. I tot això en la caixa màgica en la qual, fa molt de temps, els barcelonins van ser capaços de mirar urbanísticament el túnel del temps i en la qual els seus carrers més singulars van ser convertits en art gràcies als mestres del Modernisme.
En aquest escenari i amb tants antecedents, resulta lògic explicar-se l’aparició d’expressions culturals espontànies, com la de les estàtues humanes, els mims, que a més de no molestar ningú, s’han acabat convertint en estampa i tret de la personalitat de les Rambles de Barcelona.
Són personatges que cada matí, en muntar la seva parada, miren de reüll cap als col·legues que estan a uns metres i que saben que han de ser millors si el que volen és que el platet els soni més vegades. Competeixen per provocar l’admiració, se sotmeten al veredicte dels vianants, sense jurats ni guardons oficials.
Però no, ni el meu fill Ryan, que en la meva novel·la es disfressa de Discòbol de Miró, ni tots els seus col·legues, comptaven amb el que diuen les normatives municipals, unes regles de joc sense dubte necessàries per a la convivència, però que acostumen a tancar el pas a l’espontaneïtat d’algunes iniciatives pacífiques de la gent.
Limitar el nombre de mims sembla raonable, perquè tampoc es tracta que la necessitat o l’eufòria converteixin la passarel·la barcelonina en un lloc intransitable. Així ho van veure aquests artistes de l’immòbil que han entès que repartir no és pervers sinó necessari, però van barrejats amb el projecte municipal d’acotar el seu lloc de treball a la Rambla de Santa Mònica, un espai ben diferent en tots els ordres, tant pel que fa al trànsit de vianants com per la major degradació d’una zona que no pocs eviten.
Recordo que un dels primers tòpics en què vaig caure quan vaig començar a escriure, va ser aquell de cridar “servidors públics” als funcionaris. No entenia que un poderós/osa senyor/a que estava darrere d’una taula en una dependència municipal, autonòmica o de l’Administració central aterrís tant el ciutadà que hi anava per resoldre un assumpte de papers.
Alto!, que no s’ofengui ningú perquè ja sé que els funcionaris són, en general, gent eficaç i animosa, tot i que ara estan veient, impotents, com el seu sou va caient pels efectes de la crisi. Ahir, sense anar més lluny, vaig resoldre per telèfon un assumpte de tributs quan encara tenia el pijama posat. No, la meva confusió davant del tòpic de “servidor públic” s’ha de buscar molt més amunt, en aquells que se senten en la necessitat de prendre decisions sobre problemes que no existeixen més que en la seva imaginació.
Com a barceloní d’adopció penso que si l’Ajuntament acaba arraconant els mims a Santa Mònica, li haurà tret encara més encant a les Rambles, en què ja no es venen ocellets ni mascotes que abans es regalaven als nens, però on altres “pàjaros o pàjaras” fan que anem amb les mans a les butxaca, agafant bé la cartera o penjant la bossa en bandolera de manera gairebé rabiosa.
Per acabar: amnistia per Ryan!
