La notícia de la celebració del 80è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz m’ha arribat poc després d’haver llegit El hombre nuevo de Grigore Dumitrescu on relata el seu pas per les presons sota el règim comunista imposat poc després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial a Romania, gairebé en successió directa rere el règim filonazi d’Antonescu a la Romania, i on els detalls sobre l’horror viscut semblen del tot impossibles d’haver estat superats per qualsevol persona que s’hi trobés.
I una, en la seva ingenuïtat, bé voldria haver cregut que tot plegat pertany a un temps llunyà, del tot passat i irrepetible, però només de tenir present la realitat esdevinguda des de llavors, tot de noms li venen a l’acte al cap, que recorden tot de crims, genocidis, dictadures o guerres en un no aprendre mai la lliçó.
Al llibre Grigore Dumitrescu descriu quan van veure Ana Pauker per primer cop al pati del centre penitenciari de Pitești. Va ser la introductora del comunisme a Romania i una de les responsables en aquest centre de posar en pràctica l’experiment de la reeducació dels presos per tal de fer d’ells “homes nous”, alliberant-los així del llast burgès.
Ara es parla molt dels camps de concentració nazis, alguns, fins i tot, s’han museïtzat i es poden visitar, a banda de tot el seguit de pel·lícules que se n’han fet, sèries o llibres tractant el tema, però mentrestant es parla poc o gens de les barbàries comeses en aquells anys trenta previs a la guerra mundial o durant els anys quaranta immediats a la postguerra, fins a allargar-se als cinquanta o seixanta sobretot, tant a les txeques anarquistes, com a la Lubianka o gulags soviètics o a la comissaria de Via Laietana, per posar-hi només un dels exemples més proper a nosaltres.
I encara si poguéssim parlar de la barbàrie com un fet passat i extingit, la cosa no deixaria de dur aparellada un cert consol, però tots tenim ben presents noms que ens retrotrauen al passat de no fa gaire o a l’actualitat més rabiosa: Ruanda, Srebrenica, Mostar, Gaza, noms tots ells per desgràcia i vergonya de tots plegats han estat primera notícia tan sols uns pocs dies, abans que el costum, la indiferència, les ganes de novetat o la manipulació dels mass media no duguin a l’oblit la informació i el coneixement sobre els fets més horribles.
