La Unió Europea, entesa com el procés integrador en diferents àmbits, ens ha portat, després de prop de seixanta anys, a una Europa amb importants polítiques comunes que composen una àrea de vint-i-set estats, amb prop de cinc-cents milions de ciutadans i amb un producte interior brut conjunt que supera al dels EUA, per tant és l`àrea econòmica més gran del món. Si ho mirem amb perspectiva històrica, veurem que hem passat d’una Europa devastada i amb els estats enfrontats, a una unió amb moltes sinergies conjuntes que ens permet ser presents i influir en el concert mundial i tot això amb valors com la pau, la democràcia, la llibertat, el respecte a les minories i als drets humans.
Aquests són els avantatges de la integració europea, absolutament vàlida en els temps que corren. Però com tot procés arriba un moment que s’ha de revisar i més si hi ha factors externs que alteren l’equilibri establert, com és la greu crisi econòmica que afecta el món occidental i de ple, tot i que amb diferent mesura, els estats europeus. Europa avui es troba en un cruïlla de la qual procura sortir-ne però que no acaba de trobar el camí. Està cercant solucions a la crisi econòmica i al deute, però les disfuncions estructurals i econòmiques d’alguns estats, no li permet trobar un sortida clara i conjunta. Són prou conegudes les imposicions d’austeritat i les dificultats d’aquesta política i que ara es vol compaginar amb mesures de creixement, que de ben segur seran positives, però que els resultats es veuran a mig termini i a més no es disposa de molt marge per fer les polítiques de creixement que realment es necessitarien. Si com sigui, Europa ha de fer una catarsi, una reflexió sincera de com vol organitzar-se.
No pot ser que no se sàpiga qui mana o pitjor, fer la sensació que mana un estat, en comptes de ser a través del consens de tots, amb protagonisme del president del Consell Europeu i de la Comissió Europea. Ara que ja tenim un embrió de govern econòmic, amb la signatura del tractat del mes de març, s’ha de donar el pas i apostar per la via política, valorant fins a on es vol arribar, però amb la vista posada en que, si volem ser influents i respectats en el món, ens hi hem de presentar com una unitat política que, a més, és la millor garantia de defensa de l’economia i de l’euro. També s’ha de fer un pas endavant en les polítiques que encara no són comunes i que són estratègiques, com el cas de la gestió de l’energia, de la immigració o del medi ambient. Tots aquests àmbits han de ser regits pel mètode comunitari, en detriment de la gestió estatal. L’aposta per una Europa unida no és un possibilitat, és una autèntica necessitat, entre d’altres coses, perquè retornar als nacionalismes estatals és veure l’abisme. Ens cal una Europa forta, eficient i democràtica, que generi seguretat i confiança a la ciutadania, que garanteixi la llibertat dels ciutadans i que sigui un referent econòmic, social i polític en el món.
