La gent no acostuma aplaudir les pel·lícules, per això sempre ens sorprèn agradablement el fet de sentir aplaudiments al final d’una projecció cinematogràfica. Moltes vegades les hem pogut escoltar a les sessions infantils, els nens es deixen emportar per allò que durant una hora i mitja els ha enartat i es deixen anar al final amb un fort aplaudiment, per expressar que s’ho han passat molt bé.
Arrancar un aplaudiment del públic adult al cinema, és molt difícil però aquests darrers dies ho he pogut experimentar en dues ocasions, en dues pel·lícules molt especials. Les dues de producció francesa. En aquests moments França és un país amb una producció cinematogràfica variada i de qualitat extraordinària, m’atreviria a dir la millor del món. Una de les pel·lícules és en blanc i negre i muda: The artist. Una agradable sorpresa cinematogràfica que ha satisfet cinèfils i públic en general i que ha guanyat cinc Oscar. Una original i atrevida obra que queda condemnada a perpetuïtat a ser una d’aquelles obres que t’obliguen a estimar el cinema.
L’altra, una comèdia que, amb un paraplègic de protagonista, et fa riure amb ganes al llarg de tota la projecció: Intocable. Prop de 20 milions de persones han anat als cinemes del país veí a gaudir d’aquesta original i sorprenent pel·lícula que, segons ens indiquen en els crèdits, està inspirada en una història real. Si algú que no coneix la pel·lícula ens pregunta de què va i li diem que és una comèdia sobre un negre que cuida un paraplègic i és molt divertida, el més probable és que es pensi que li estem prenent el pel.
La principal virtut d’Intocable, és la fugida de la compassió. Saber, magistralment treure el suc d’una situació realment extrema amb un ús extraordinari de l’humor. La situació d’un invàlid que només pot fer servir la boca com ajuda motriu i de comunicació, cuidat en la seva vida quotidiana per un jove de color, podia ser una porta oberta a les llàgrimes fàcils i als estereotips propis d’una situació dolorosament extrema com aquesta. Tot al contrari. Un intel·ligent guió sap acompanyar les situacions dramàtiques, amb les humorístiques, complementant-se en tot moment.
Els autors d’aquesta obra (guió i direcció), Oliver Nakache i Eric Toledano, aconsegueixen presentar-nos la història de dos mons enfrontats que, poc a poc, congenien fins forjar una amistat tan absurda, divertida i sòlida com inesperada, una relació única en la seva espècie de la qual salten espurnes.
Una pel·lícula que es pot entendre com a senzilla, modesta, però amb escenes de gran calibre, que no cerca altra cosa que fer passar una estona agradable i que ho aconsegueix. Allò que sorprèn és que ho faci amb dos personatges molt especials i antagònics: un home paraplègic de vida acomodada (Francóis Clouzet) i un immigrant de rassa negra sortit de la presó (Omar Sy).
Un èxit indiscutible que ha recaptat uns 312 milions de dòlars convertint-se en la pel·lícula de parla no anglesa més taquillera de la història. Els que us l’heu perdut i els que us heu quedat amb ganes de veure la versió original, la podreu veure en la seva versió en francès aquesta estiu, al Cinema Montgrí.
