A La Vanguardia del 9 d’abril passat, l’Antoni Puigverd, en el seu article dels dilluns, escriu “Elogi de les abelles”, un bonic i romàntic recorregut per les diferents estacions de l’any on indica els alarmants canvis climàtics que ha sofert cadascuna. Aquests canvis alteren el cicle de les estacions “de manera vistosa”, segons Puigverd.
Un altre aspecte de què tracta l’article és del significat de la festa pasqual per als cristians. Parlant de la tradició jueva, Puiverd diu: “La seva festa més assenyalada era la Pasqua que celebra la fi de l’esclavitud del poble d’Israel i l’inici de la seva llibertat. El divendres sant, que commemora la mort de Jesús, s’apagaven tots els llums i a la tarda del dissabte al diumenge s’encenia un foc nou. Encara avui, s’encén de nit un gran ciri pasqual. Part essencial d’aquest ritus és ‘l’exultet’ o pregó pasqual, un dels cants més bells de la litúrgia catòlica, que convida a alegrar-se de la resurrecció de Crist, una resurrecció que dóna un sentit nou al mite jueu de la llibertat. Aquest cant té la gràcia de finalitzar amb l’elogi de les abelles elaboradores de la cera, de la qual s’ha elaborat el ciri pasqual. Sorprenent! El cant fusiona la celebració teològica amb la de la natura”.
Aquest article, la veritat és que m’ha il·lustrat molt. L’he llegit moltes vegades, i aquí n’he fet un petit resum el més bé que he sabut perquè l’escrit no té pèrdua, cada punt s’aprofita al màxim. Aquest relat que Puigverd fa de la Setmana Santa, fa setanta anys que el sento explicar, i mai cap sacerdot –i n’he escoltat molts– m’havia fet entendre de manera tan senzilla i tan clara que la Pasqua és la festa més suggestiva en la tradició jueva, així com el significat de “la vetlla Pascual”, la resurrecció de Crist, els cants litúrgics, el ciri pasqual, la llum… Mai havia copsat tan bé el missatge!
Però si bé tot l’article és un poema, és admirable, sorprenent, el que ens conta de les abelles, aquests insectes que més aviat ens molesten, dels quals ens fan por les seves doloroses pessigades, el seu verí, i que en canvi ens proporcionen la mel, tan dolça, la cera, el pol·len… i moltes coses més, totes elles ben valuoses.
Segueix Puigverd, “fa poc llegíem a la premsa el resum de dos estudis científics que demostren que els pesticides són causa de la dràstica minva de la població d’abelles pol·linitzadores. Estan en risc seriós de desaparèixer. És sabut que, sense abelles, sense pol·linització, la vida no es podria mantenir. La crisi econòmica que ens desespera, el circ del futbol al qual ens lliurem amb exasperació, les amables vacances de Setmana Santa o el sàdic atur perdrien el significat sense les abelles. La primavera no tornaria. Si totes les abelles perdessin el rumb, com ja comença a passar, les flors d’abril deixarien d’existir, i la terra quedaria morta, en hivern perpetu. (…) Preocupats pel diner, el poder i la glòria, oblidem que hi ha detalls com un insecte dels quals depèn tot.”
El descobriment de la complicitat de les abelles amb la natura, amb el medi ambient, la importància que tenen aquests insectes per tot ésser vivent és sorprenent! No oblidem que Puigverd és un excel·lent pedagog, per tant no ens ha d’estranyar que s’expliqui de manera tan entenedora.
Sempre he llegit escrits i he sentit relats sobre aquests animalons, tots molt interessants, he provat la seva exquisida mel, el pol·len, la “gelea reial”, tan útil per a la salut… Però aquesta notícia, no la coneixia.
Deixeu-me acabar fent esment al meu antic llibre de lectura de quan anava a l’escola d’Ullà. En un fragment deia: “Las abejas elaboran cera y miel y dan un gran ejemplo de laboriosidad a los hombres”. D’aquell temps també tinc ben present alguna de les seves doloroses pessigades en dies de verema. Cap any ens escapaven de patir-les! Margrat tot, espero que la seva música brunzidora continuï.
