La crisi econòmica ens demostra la dura realitat de cada dia amb un munt d’informacions. Unes de caràcter general, com la crisi del deute sobirà que ha generat les intervencions de Grècia, Portugal i Irlanda i que manté contra les cordes a l’estat espanyol i a Itàlia.
També la informació diària de la crisi bancària. I, amb caràcter més concret, informacions de tancaments d’empreses i de llistes d’atur que afecten directament a les persones. I tot això a una velocitat difícil de digerir, perquè sortim d’un atzucac i entrem a un altre.
Esperem que la situació millori, però la realitat de l’economia ens demostra que no espera les solucions polítiques, mostrant una velocitat de vertigen. I, al contrari, pel que fa a les accions polítiques, van a una velocitat més lenta que l’economia, bàsicament perquè difícilment els polítics planifiquen a llarg termini i esdevenen gestors de la realitat del moment. Però, les decisions que es prenen a l’àmbit polític, posem per cas per solucionar la crisi econòmica, s’apliquen tard i sovint la realitat econòmica ja no és la que va provocar la resposta política, quan aquesta entra en acció. I aquesta situació de desajust entre l’economia i la política, encara es veu més augmentada, quan l’acció política ha de venir de la Unió Europea, perquè llavors, les decisions polítiques es prenen amb l’acord dels disset membres de la zona euro o dels vint-i-set de la Unió Europea, normalment per unanimitat, fet que dóna respostes basades en el consens que no acaben d’agradar a ningú i que rebaixen les possibilitats de solució del problema concret i, a més, sovint s’han de ratificat pels parlaments dels estats membres, fet que fa que la solució es retardi encara més.
Un exemple seria el recent Tractat per la Governança aprovat el mes de març per vint-i-cinc estats de la Unió (el Regne Unit i Txèquia es varen auto excloure) i que ha de permetre el control del dèficit fiscal i pressupostari. Doncs aquest Tractat entrarà en vigor l’u de gener de 2013, després de que l’hagin ratificat els parlaments dels estats membres. I mentre la política es pren vuit mesos, l’economia ens mostra cada dia la seva cara més amarga, fins el punt de que ja s’ha demanat la modificació o retirada del Tractat perquè, segons diuen, no permet politiques de creixement.
No es tracta ara d’entrar en el detall del que pot fer o no el Tractat, sinó de que la situació deixa palesa la desconnexió de l’acció política respecte a la realitat econòmica. I aquest escenari és un punt més que genera desencant i desafecció de la política per part de la ciutadania, que veu que la resposta dels seus representants no és contundent cara a solucionar els problemes que té la societat i més en els moments que ens trobem. Per a solucionar aquesta disfunció cal voluntat i generositat política i, en l’àmbit europeu, cal donar passos clars cap a l’Europa política, on les decisions importants es prenguin des d’un sol lloc i amb rapidesa. Seria la manera de que la ciutadania entengui la necessitat i utilitat de la UE.
