Retalls de memòria

Nat  a Saragossa, era un aragonès de soca-rel, però que tenia sota control el geni i el prompte, sovint punxants, que caracteritza els seus conterranis.

Es feia dir Dalmacio Barrios, però no era aquest el seu nom. Quan la guerra ens va separar, després d’un any de compartir el front i la por, vaig saber qui era el que va ser un bon amic. Bon amic i mestre, de qui vaig aprendre moltes coses.

Amb deu anys més que jo, tenia una experiència vital que sobrepassava, de llarg, la que cap esperar en un home de trenta anys. Era amb nosaltres perquè l’esclat de la guerra el va atrapar a Barcelona, però es va incorporar voluntari al front només amb la intenció de passar-se a l’altre costat. Era creient i practicant, però amb un nom que no era el seu i un ventall de renecs cargolats que prodigava a cor que vols. Donava gat per llebre al comissari més suspicaç.

Ell em va donar les primeres lliçons de realisme, però jo, llavors, tenia pocs anys i cap experiència, i no podia valorar la seva saviesa. No sabria dir el perquè, però confiava en mi com en un germà. Un germà petit, arrauxat i somiatruites, amb una bena als ulls, com tota la joventut que, voluntàriament, ens jugàvem la vida per un ideal.

“Muchacho, un ideal no té res de dolent, dolent és ser idealista, que no es lo mismo. Hazme caso, Lucas, y no escuches los cantos de sirena de los políticos, són tots uns falsaris. Fixa-t’hi i veuràs como ni tan sols un d’ells agafa un fusell.”

“Desconfia de todo y de todos, inclús de tu mateix. No et deixis enganyar per disfresses. Porsus obras los conocerás, dijo Jesús, pero recuerda que ni el hábito hace al monje, ni la oración al santo, que hi ha que es fa empresonar, para valer-se’n en el futur. Tingues per segur que no todos los curas son malos ni todos los anarquistas buenos.”

“ Cuando todo haya pasado, i vius per explicar-ho, la vida ja t’ensenyarà el que ara no pots aprendre.”

Els seus raonaments, sempre oberts a la meva rèplica, tenien una notable i neguitejant força de convicció, tot i que jo, llavors, ni podia ni volia admetre unes conclusions que topaven amb les meves idees.

“Mira, muchacho, tu eres, ahora, como un gran cuenco salido de las manos del alfarero: y estas vacio.”

“Buit i tou, tot el que la vida tiri dintre teu, mentre no hagi quallat el fang, deixarà marca. Però això no ha de preocupar-te, i si en un futur llunyà notes que tambalean tus valores, i te oprime la chaqueta, treu-te-la sense por.”

“Recorda que el único animal que no cambia, al parecer, es el burro.”

Com ja he dit, era un creient de cap a peus, i tenint en compte com parlava, no descarto que hagués estat seminarista. En alguna ocasió, en parlar del tema de la fe, tema que, curiosament, tocàvem molt poc, es dolia del meu agnosticisme.

“Lo siento por ti, Lucas, i m’agradaria que arribessis a disposar del suport que la fe suposa per a l’ànima.”

“En las andaduras que te aguardan, i en las que encontrarás pocos oasis, tendrías, en la Fe, un buen compañero de viaje.”

“Però que mai pensis a sortir en busca de la fe.” “Perderías el tiempo, jamás un creyente encontró la Fe.” “No fou possible perquè sempre és la fe la que et troba.”

“Ara bé, si un dia la fe llama a tu puerta, abre y abrázate a ella.” “Sobretot, no preguntis ni analitzis.” “El análisis es cosa que cuadra en lo material pero en los negocios del alma es un absurdo.”

“Arribarà un dia, espero, que notis lo sombrio que es un mundo sin Dios.”

“Però si arriba només amb els anys. Entretant, i encara que sigui amb caminadors, segueix caminant, que la teva consciència ja et dirà si andas torcido.”

La guerra em va permetre conèixer homes fora de sèrie ─pocs─, però el que va ser amic, protector i conseller, en Dalmacio Barrios, és el que més ha perdurat en el meu agraït record.