Les primeres dades corresponen al segle IX (Bedenga). Bellcaire, que fa honor al seu nom, va registrar un increment important de la població als segles XIV i XV, amb fortes regressions causades per la pesta. Al segle XVI hi va haver una lenta recuperació demogràfica tot i la pesta, les guerres, la fam i els aiguats de primera meitat de segle. Al segle XIII (càtars, croada albigesa, castell de Montsegur, Pere el Catòlic…) i principalment al segle XVII la població començà a augmentar per l’arribada d’occitans que fugien de França per les persecucions religioses. L’absència de guerres, el desenvolupament de l’activitat menestral i la millora de les tècniques agrícoles i ramaderes feren que en el segle XVIII augmentés sensiblement la població. (651 l’any 2008, Institut d’Estadística de Catalunya.)
El comte d’Empúries Ponç Hug IV (també dit Ponç V), fill del comte Hug V i de la vescomtessa de Bas Sibil·la de Palau, regnà entre 1277 i 1313. Es va casar el 1282 amb Marquesa, filla i hereva del vescomte Guerau de Cabrera; enllaç que augmentà considerablement el domini de la Casa d’Empúries. Va construir el palau-castell de Bellcaire. Les notícies escrites sobre una fortificació corresponen a les d’un judici de l’any 881 en què es dirimia la pertinença a la jurisdicció d’Ullà, a la del bisbe de Girona, o a la de Bellcaire, d’uns alous –domini ple, absolut i lliure, franc de serveis i de tota prestació–. L’any 1289 fou ampliada i reforçada amb torres i muralles, com a residència habitual dels comtes i també de defensa, motivada aquesta per les lluites i discòrdies entre el comte d’Empúries Ponç V i el rei Jaume II, que al seu torn féu construir el castell de Torroella i el d’Albons. Les guerres contínues que assolaren l’Empordà, punt d’entrada cap a França i de França –Segadors, Guerra Gran, guerra del Francès… – deixaren molt malparat el castell, amb la qual cosa es produïren enderrocs importants en torres i part del recinte exterior de les muralles que l’envoltaven.
Jaume I el Conqueridor heretava la vasta àrea catalana-occitana reunificada per la Corona d’Aragó. El seu nét, Jaume II, estenia els seus dominis fins a Atenes i Neopàtria. La relació de Pons V amb la Corona presentà dues etapes ben diferenciades: la primera, coincidint amb els regnats de Pere el Gran (1276-1285) i Alfons el Franc (1285-1291), és d’absoluta identificació; la segona, on regnava Jaume II el Just (1291-1327), és d’enemistat, de lluita judicial –en la qual s’utilitzaren acusacions de sodomia– i lluita armada.
L’hostilitat de Jaume II ja es manifestà el 1293 desautoritzant una sentència del comte; d’ençà el 1302 l’enemistat anà de mal en pitjor. El comte desvià aquell any el curs del Ter, a prop de Verges, en perjudici d’algunes viles reials i episcopals inundant i enfonsant les naus de Jaume II en el port de Torroella. El 1311 el rei va vendre el domini feudal d’Albons al comte d’Empúries, que posteriorment fou un dels molts motius de discòrdia. Ponç va començar la fortificació de la població, i el rei, que estava alçant el castell del Montgrí, li va prohibir que continués les obres, tant del castell d’Albons com el de Bellcaire.
Contesa que acabà l’exèrcit reial envaint el comtat per terra i per mar i obligà Ponç Hug, arruïnat, a sotmetre’s de nou. El 1698 Bellcaire formava part de la batllia reial de Verges.
Bellcaire, amb una història digna de recordar!
