L’11 de setembre de 2011 vaig assistir a una conferència del prestigiós professor i escriptor Josep Maria Jaumà a Can Quintana.
Després de poc temps, el vaig retrobar a la casa Maragall de Barcelona, tot esperant l’inici d’un concert amb l’estrena d’una obra del bon amic Eduardo Rincón. Ens vam saludar i em va convidar a la representació teatral Maragall a casa, un monòleg escrit per en Jaumà que es representaria després del concert. Vaig passar molt bona vesprada entre el concert i el monòleg, tot en l’ambient del menjador de la casa del poeta. En Jaumà, persona afable com poques, em va manifestar que li sabia greu no haver exposat a Torroella la seva teoria sobre el nom Montgrí. Vaig quedar una mica sorprès quan em va preguntar si sabia d’on venia el nom. “Hi ha diverses teories”, li vaig dir, “però els torroellencs ens inclinem a pensar que ve de ‘muntanya gris’”. “Doncs no, posaria la mà al foc”, em va respondre, “que el fonema ‘gri’ ve del celta ‘ger’ que significa ‘riu’”. Aleshores em va fer una relació de topònims que incloïen ‘ger’: Ger, Gerul, Gerri, Algerri, Guerroso, Gerunda… Igualment, el ‘gri’ vindria d’una transformació del ‘ger’.
En trobar que seria interessant iniciar un debat sobre un tema que és tan nostre, li vaig proposar escriure un article per a emporion. Es va fer pregar, però al final el vaig convèncer. En no tenir notícia d’en Jaumà, vaig enviar un correu per saber l’opinió del doctor Josep Moran i Oceringaregui, membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i director de l’Oficina d’Onomàstica d’aquesta institució i amb qui m’uneix una vella amistat. Em va respondre amablement deixant clar que el primer element Mont és d’origen romànic (provinent de l’acusatiu llatí MONTEM). En canvi, el segon element gri(no) és incert. Segons Moran, vingui d’on vingui, ja tenia en origen aquesta forma fonètica, la qual cosa descartaria la teoria d’en Jaumà.
S’han defensat diverses teories, a part de la més versemblant “muntanya gris”, tot i que alguns la consideren sense base científica. L’historiador Pella i Forgas va deixar escrit que Montgrí procedia d’un temple dedicat pels grecs a Apol·lo-Grinio. També s’ha especulat si podria tenir el seu fonament en el nom d’un guerrer il·lustre del temps de Carlemany. Joan Cama Cirés tractava aquest tema que ens ocupa en un article aparegut a la revista local Mont-gris, de 10 de maig de 1914, i apostava per Monts Trinus, un nom que faria referència a una muntanya tripartida: la muntanya d’Ullà, el Montgrí pròpiament dit i la muntanya Gran. Aleshores, la muntanya central, per deformació, passaria de Monts-trinus a Monts peregrinus (el més visitat) i per contracció i corrupció es va designar Monts-grinus, i potser, Monts-grillus, o Mont-griphus, i d’aquí fins a arribar al Montgrí actual.
Les especulacions no van acabar aquí. Joan Coromines, en el seu Onomasticon Cataloniae, posa en relleu la semblança de lloc, de forma i fins de nom, amb una muntanya de Portugal, i la ciutat que en rep el nom: Monchique. Muntanya que puc donar fe que és semblant al nostre Montgrí. Corominas fa notar que “tant la nostra com aquella recorden la forma i silueta d’un gran ratpenat amb les ales esteses”. Segueix indicant: “El nom que els moros algarvesos donaven a Monchique era Murgiq”. El nom és quasi igual que el de la bestiola en mossàrab: morciko, en castellà antic era murciego, avui murciélago. Una altra explicació diu que vindria de l’àrab, al.gari, que significa “lloc amb coves”. Potser estem condemnats a quedar amb la incertesa del significat originari del nom Montgrí. Una mica de misteri i de llibertat per imaginar-nos allò que és incert, també va bé en aquest temps d’erudició i d’estudis que posen al descobert enigmes propicis al somni i a la fantasia, tan necessaris per viure.
