Quan escric aquest article la primavera esta en el seu màxim esplendor! No em puc estar de donar-li la benvinguda, com cada any.
Ja en fa una colla que ho faig, i avui hem fet una sortida, una petita caminada per les nostres contrades: els camps, les vinyes, la muntanya, els arbres… m’han robat el cor, m’he tornat a enamorar del meu Empordà, del meu país!
No descobreixo res de nou si dic que el nostre paisatge –en aquest estació de l’any i sobretot si el temps li ha estat propici, com és el cas– es converteix en un immens jardí natural. Cap expert jardiner s’ha hagut de trencar el cap per combinar colors, distribuir arbres, matolls, arbustos… i, malgrat tot, quanta bellesa! La mare natura és l’encarregada d’aquest miratge. Que generosa, que agraïts que li hem d’estar! Contemplar aquest bé de déu, aquest petit paradís, és gratuït, i podem admirar-lo només de sortir a passejar als afores de la nostra vila; no cal pagar entrada ni fer reserva de bitllet, podem fer una passejada quan ens vingui bé i deixar-nos seduir pels colors que ens rodegen: grocs, verds, blaus, vermells, blancs… Cap pintor els hauria combinat amb més encert a la muntanya, a la plana, al riu, al mar. Gaudir d’aquest espectacle és encisador, és un bàlsam per als sentits!
Els ocells també són protagonistes del panorama. Els seus vols ràpids, enjogassats i feliços posen la melodia a l’entorn amb els seus cants i els seus crits. També senten la primavera! És el temps de joia d’amor, de festejos, de casaments.
Les abelles van atrafegades buscant el nèctar de les flors, les xuclen una i altra vegada amb suavitat, curoses per no malmetre-les amb les seves fràgils potetes. Per a elles és temps de recollir, de fer reserva de la matèria primera necessària per elaborar l’apreciada mel que fa les delícies de molts de nosaltres.
El cel, en un dia de sol brillant i amb la dolça companyia d’alguns núvols estofats, de cotó fluix, és un marc incomparable per al paisatge que acabo de descriure, tant és si és al matí, al mig dia o a la tarda.
També és cert que la primavera, com tot en aquest món, té llums i ombres: les al·lèrgies, la facilitat d’agafar empipadors constipats que mai no ens acaben de passar, canvis de temperatura imprevistos i molt acusats (ara un sol que escalfa de valent, ara uns dies plujosos, ara un vent calent, ara gelat), sobretot aquest any que ens ha nevat aquí mateix, a les Alberes, els últims dies d’abril. I la tristesa que cada any deixem de veure petits, però importants, insectes, com ara les vistoses marietes, papallones, cuques de llum, i altres. Diuen que potser és a causa dels insecticides; jo no ho sé.
Voldria encomanar el meu entusiasme, la meva emoció, per aquesta contemplació paisatgista, tot i no tenir la facilitat del nostre admirat escriptor empordanès Josep Pla a l’hora de transmetre-ho. Jo només he tingut l’atreviment d’intentar-ho.