El litoral d’Espanya, com tants d’altres, va experimentar un gran creixement urbanístic al llarg de la segona meitat del segle XX gràcies a la irrupció del turisme de masses i el fenomen de la segona residència, particularment intens al litoral gironí, per exemple.
Aquesta ocupació del litoral es va fer sovint de manera desordenada, dessecant zones humides de gran valor ecològic i fins i tot colonitzant espais inundables, de gran perillositat. En molts casos, a més, les propietats van barrar l’accés a platges i cales, i van tallar d’aquesta manera la continuïtat de camins, passos i camins de ronda.
Per tal de mirar de posar remei a aquestes situacions, l’any 1988 el govern espanyol promulgà la coneguda com a Llei de costes, amb els objectius declarats de frenar la progressiva humanització i privatització del litoral tot preservant-ne els valors naturals i culturals i garantint-ne l’ús i el gaudi públic. La llei obligava a la delimitació d’un domini públic maritimoterrestre (DPMT). Aquesta franja inclou platges i costes fins on hagin arribat els temporals més grans mai coneguts. El traç d’aquest límit, però, es realitzà molt lentament, de manera que encara avui dia resten alguns trams per atermenar. D’altra banda, la llei també comportà incertesa sobre la legalitat d’urbanitzacions litorals, com ara Empuriabrava a Castelló d’Empúries, Santa Margarida a Roses, i també a Platja d’Aro. La normativa restringí algunes de les llibertats que els propietaris de construccions dins el DPMT podien realitzar, i entre altres mesures impedia l’ampliació dels habitatges o la seva compra i venda a canvi d’una concessió per tal que els seus residents en poguessin seguir gaudint durant 30 anys, ampliables a 30 més.
A mesura que la data límit s’ha anat acostant, associacions de propietaris afectats i partits polítics s’han anat posicionant en relació amb què cal fer quan les concessions expirin. És evident que en alguns casos, com els anteriorment citats per a les comarques gironines, cal trobar una solució per tal de legalitzar la situació dels habitatges ubicats al costat de passeigs marítims, molts construïts molt abans de la llei. Agradi o no, també sembla necessari regularitzar les edificacions i canals de les marines, ja que davant la impossibilitat de demolir-les, l’aplicació del DPMT portava més confusió i dificultat de gestió que res més. Malgrat la lentitud de desenvolupament i notables excepcions com les esmentades, la Llei de costes havia permès solucionar múltiples situacions irregulars, essent potser la més vistosa la restauració ambiental dels terrenys del complex Med de Cadaqués.
El mes passat, el govern de l’Estat va aprovar una reforma de la Llei de costes, amb la premissa de generar llocs de treball, creixement econòmic i riquesa. La llei va molt més enllà de la regularització de casos on era clar que s’havia d’escometre en un moment o altre. La concessió de l’ús passa dels 30 als 75 anys, permetent el comerç de propietats i reduint la franja de servitud en terrenys no urbanitzables des de 100 metres fins a només 20. Aquesta reducció de la franja protegida suposarà la legalització d’uns 125.000 habitatges i la privatització dels seus terrenys, fins ara públics. Algunes organitzacions i també experts en legislació han advertit que la combinació d’aquestes mesures es traduirà, com fàcilment s’intueix, en una nova onada d’especulació urbanística al litoral. Sembla que amb l’excusa de voler donar seguretat jurídica als propietaris de marines i passeigs marítims, no només s’ha amnistiat una quantitat molt significativa d’altres estructures aixecades en contra de la legalitat, sinó que s’estimula la reproducció del fenomen que la llei original pretenia eradicar.
Gairebé tots els alcaldes i alguns partits han celebrat amb eufòria l’aprovació de la reforma legislativa, adduint que suposa la solució final a un problema que arrossegaven des de feia més de 20 anys. Mirant la situació amb certa perspectiva, no s’acaba d’entendre d’on prové tant triomfalisme. Primer, perquè si l’objectiu de la primera llei, amb els seus defectes, era posar remei a una sèrie de circumstàncies que es consideraven perjudicials per a la societat i de perill per alguns residents, ara, el que es promou són novament les causes d’aquell desgavell utilitzant l’economia com a excusa. Més que posar remei al problema, aquest passa a ser ignorat i això es ven com la solució. En segon lloc, perquè si la tendència d’increment del nivell del mar i de recurrència dels episodis meteorològics d’alta intensitat lligats al canvi climàtic segueix ─cosa que tots els models científics preveuen─ no sembla que el més intel·ligent sigui reduir les franges de protecció de la costa, tot regularitzant-hi i probablement ampliant-hi la presència d’estructures residencials i industrials.
Amb aquesta reforma, em sembla que no només s’està posant el medi ambient al servei de l’economia, tal com va defensar que calia fer el ministre del ram, sinó que també s’està sacrificant la seguretat present i futura de propietats i persones per obtenir beneficis econòmics a curt termini.
