La Maternitat d’Elna comença a ser coneguda gràcies al llibre de l’Assumpta Montellà i altres estudis de tots dos costats dels Pirineus, com el de Tristan Castanier.
Entre 1939 i 1944, van néixer 597 criatures al castell de Bardou (ara més conegut com la Maternitat), amb aspecte de palauet aïllat i amb jardins generosos. Es va adaptar per acollir dones embarassades dels camps de refugiats d’Argelers, Sant Cebrià, Ribesaltes i altres, on les condicions de vida feien que hi morissin el 90% dels infants nascuts de mares republicanes que havien fugit, amb les seves famílies, de la repressió franquista. Van ser prop de mig milió de persones que van creuar la frontera, en condicions pèssimes, entre el 28 de gener i el 12 de febrer de 1939.
El dia 12 d’aquest mes de juny, la persona que va dirigir el centre, Elisabeth Eidenbenz, hauria complert 100 anys de vida. Va morir ara fa dos anys després de rebre molts reconeixements. Crec que des d’emporion és just homenatjar aquesta dona suïssa que va formar part del Servei Civil Internacional, voluntaris destinats a salvar criatures a llocs devastats. L’any 1937, Eidenbenz va arribar a la població valenciana de Burjassot per, des d’allà, dirigir ajudes a Madrid i a altres ciutats. Després de la guerra, es va traslladar a França i a la casa de la Maternitat, a més de republicanes i els seus fills, va acollir refugiades de 22 nacionalitats a causa de la Segona Guerra Mundial.
El mes de gener passat vaig fer una estada d’una setmana a Elna amb la meva dona i ens va impactar una exposició sobre la Maternitat al museu local. Hem volgut tornar a aquesta població un cop inaugurades les obres de restauració del castell de Bardou. L’atzar va disposar que la nostra entrada a la Maternitat coincidís amb la d’una dona nascuda l’any 1941 en aquell lloc. Naturalment, va ser motiu d’alegria i benvinguda per part dels responsables de l’establiment. Es va procedir a cercar el seu nom entre la llarga llista de les 597 criatures que figuren en un gran mural. No hi havia manera de trobar-lo. Quan pensàvem que era un cas no registrat, vaig descobrir el seu nom, Jacqueline, i la data de naixement. Va esclatar una gran alegria entre el petit grup. La dona em va abraçar emocionada. Ens vam fer fotografies plegats i li’n vaig fer una a la petita sala de parts on ella va veure la llum per primera vegada.
Mentre abraçava aquella dona alegre, que aquest mes de juny compleix 72 anys, vaig pensar que era una vida que ara no seria si no fos pel coratge d’Elisabeth Eidenbenz que, lluitant contra tot, va aconseguir un veritable miracle: salvar prop de 600 criatures i, sobretot, demostrar que la gratuïtat humana no és una fal·làcia. L’amor existeix i res més palpable que l’amor de les 600 mares, com el de totes les mares, independentment de països, condicions i èpoques. L’amor existeix i ens il·lumina en temps tenebrosos. Eidenbenz va ser el foc generós que va anar encenent cadascun dels cors de mare. Els ulls de la Jacqueline delaten que resta intacte el foc de l’amor rebut. Cap crisi no pot vèncer l’amor.
