El municipi de Torroella de Montgrí, sense cap mena de dubte, forma part de la comarca del Baix Empordà, però sempre ha quedat un pèl allunyat del que podríem considerar els centres neuràlgics d’aquesta comarca.
El triangle que formen la Bisbal, Palafrugell i Palamós, i al qual fins i tot es podria afegir Sant Feliu de Guíxols, ha fet que les terres del nord que engloben el Montgrí i la plana del Baix Ter quedin com un petit país majoritàriament pagès, diferenciat d’aquests municipis gavarrencs de tradició surera.
En èpoques passades, si partim de mitjan segle XIX, quan encara no hi havia un pont consolidat per traspassar el Ter i els desplaçaments eren lents i feixucs, aquest aïllament encara era més acusat, la qual cosa, tot i que suposava desavantatges, també consolidava aquest territori com una petita subcomarca amb capital a Torroella, la vila que oferia serveis comercials, socials i culturals als pobles més petits de la seva àrea d’influència. Tot i això, Torroella no passava de ser un vila d’uns escassos quatre mil habitants amb una dedicació eminentment pagesa i un certa imatge de vila de cacic amb tuf de resclosit.
Trec aquests darrers adjectius d’un escrit que ha vingut fa pocs dies a les meves mans i que evidencia els canvis que la vila i el municipi de Torroella de Montgrí han sofert des de la instauració dels ajuntaments democràtics, ara fa uns trenta-quatre anys, i que, com sovint sol passar, no es veuen des de casa i han de venir de fora a evidenciar-los. En aquest cas, el trobem a les pàgines d’un blog a Internet.
Tot ve de la presentació del Festival Internacional de Música el passat abril, que comença aquest 19 de juliol i que se celebra des de l’any 1981. Un festival que a l’escrit es qualifica com de primeríssima qualitat. Cito textualment:
«El Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí representa una joia de la corona del país, en un indret que a començaments del segle XX continuava sent una trista vila feudal, quan a d’altres municipis gironins veïns la indústria dels taps de suro ja hi havia introduït un visible canvi d’estructura social i de mentalitats. La imatge de cacic i el tuf de resclosit va impregnar durant molt temps la Torroella, vila vella. Ara, amb tot just 11.000 habitants, quan les pròsperes viles sureres veïnes s’han de refiar del turisme de temporada quasi en règim de monoconreu, Torroella de Montgrí disposa d’un consolidat festival internacional de música que ha transformat la seva vida economicocultural i que aquest estiu inaugurarà les flamants instal·lacions de l’Espai Ter.
»També disposa d’un modern sector agroalimentari al voltant de l’experiència acumulada de producció i comercialització de la poma; un Museu del Montgrí i el Baix Ter renovat el 2003 a la senyorial Casa Quintana, davant per davant de la Biblioteca Municipal Pere Blasi, inaugurada el 2007; un Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter creat el 2010, i una fundació privada animada a la Casa Galibern pel mecenes Ramon Mascort. Fins i tot les simbòliques cases pairals de l’últim noble són avui un cèntric hotel d’època (el Palau Lo Mirador) i una de les seus de la Fundació Vila Casas (el Palau Solterra).
»L’ambient de Torroella de Montgrí ha fet un tomb considerable. Només la imatge familiar del massís del Montgrí i la silueta del bisbe mort, que són el botó de roda de l’Empordà, continuen tenint el mateix color viu de tórtora i farigola que hi detectava Josep Pla. Tota la resta ha adoptat un altre to.»
Fins aquí les elogioses paraules d’un forani imparcial, que ens han d’omplir d’orgull a tots el torroellencs. Caldria, però, aclarir alguns punts que poden tergiversar l’opinió que externament es podia tenir de la vila i la seva gent i la realitat torroellenca. Quan se’ns diu que Torroella, la vila vella oferia una imatge de cacic i un tuf de resclosit, referint-se a la vila de principis del segle XX, cal apuntar que precisament en aquesta època, quan començaven a estendre’s per Catalunya les idees modernes i transformadores del Noucentisme, Torroella les va rebre molt directament de dos personatges fortament influenciats per aquest moviment cultural, el mestre Pere Blasi i el capellà Mn. Francesc Viver, que varen impulsar en diversos àmbits la cultura dels torroellencs: creació de l’Ateneu, les revistes Montgrí, Mont-Gris i Emporion, i més tard el Llibre de la Festa, aquestes dues últimes encara vigents avui. Possiblement que els canvis que aquest impuls cultural i ideològic va propiciar, van passar desapercebuts fora de l’àmbit torroellenc a causa del distanciament físic i les dificultats de comunicació amb les altres poblacions importants de la comarca, però probablement l’efervescència cultural de la qual ara gaudim i que es va reiniciar a partir dels anys setanta foren encara fruit de la llavor sembrada pels noucentistes torroellencs entre l’any 1912 i el 1935. Llavor que varen fer germinar els membres del Casal del Montgrí els anys setanta i vuitanta, del Cine Club, del Foment de la Sardana, de Joventuts Musicals, i de moltes altres entitats socials i culturals, així com alcaldes i regidors que durant els darrers trenta anys han governat amb mesura i responsabilitat els destins del nostre municipi.
