Al llarg dels darrers tres anys, en Jaume Bassa ens ha ofert als lectors d’Emporion una llarga sèrie d’articles dedicats a com escriure correctament en català. De vegades, però, els errors que comentem no són d’ortografia o gramàtica, sinó conceptuals.
Recentment n’hem tingut un exemple amb la cobertura mediàtica que s’ha donat al foc originat a Vilopriu el passat mes de novembre. Tot just fa un parell d’anys, els bombers van incorporar al seu vocabulari (i de retruc al nostre) una nova fase en les tasques de lluita contra els incendis. Vam aprendre que abans de la fase de control, que precedeix l’extinció, hi ha una etapa addicional d’estabilització, en la qual l’àrea cremada no creix significativament però encara hi ha flames fora de control. Mentre els bombers, a través dels seus comunicats de premsa, encara intenten explicar als mitjans i a la població la nova fase, aquesta tardor s’ha començat a fer pública una nova distinció, aquest cop entre l’àrea cremada i el seu perímetre. La lògica és que, tot i que les flames es poden estendre per un gran territori, al seu interior poden quedar-hi espais sense afectació, per exemple camps llaurats, de manera que l’àrea realment cremada pot ser menor a la que queda compresa entre els extrems més oposats dels fronts. El problema és que, en actualitzar les dades del perímetre afectat, s’ha parlat de les hectàrees de perímetre. Un perímetre, per definició, és una distància, una longitud, en aquest cas els quilòmetres que hom hauria de recórrer per encerclar la totalitat de l’àrea consumida pel foc. Les hectàrees, en canvi, són una unitat de mesura d’àrea, no de longitud, amb la qual cosa poden servir per mesurar la superfície cremada o sense cremar, però no el perímetre que la conté. L’error es va originar als comunicats del Departament d’Interior de la Generalitat, a través de Protecció Civil, i a partir d’aquí es va estendre sense crítica a través dels titulars de diaris com ara El Periódico, l’Ara, el Diari de Girona o El Punt-Avui.
Darrerament també ha estat notícia el cicló Cleopatra, que en deixar uns 400 litres per metre quadrat en poques hores va causar greus inundacions, una vintena de morts i dany a moltes infraestructures a l’illa italiana de Sardenya. Com és habitual en aquests casos, hem escoltat més d’un periodista i comentarista referir-se a Cleopatra com un fenomen climàtic, o fins i tot queixant-se de la climatologia. En aquest cas es produiria una doble confusió. En primer lloc, un cicló és un fenomen meteorològic, no climàtic. La meteorologia és la ciència que estudia el temps que fa a curt termini, és a dir, analitza variables com ara la temperatura, el vent, la nuvolositat o la pluja a escala de pocs dies, com a molt setmanes, i mira de fer prediccions a aquest nivell. La climatologia, per contra, se centra en la comprensió de les freqüències i tendències d’aquestes variables a escales molt majors, de milers i milions d’anys. La climatologia no preveu el temps que farà la setmana vinent a Catalunya, i la meteorologia no mira de predir la temperatura mitjana del planeta d’aquí 50 anys. Quan ens referim a fenòmens concrets com el cicló Cleopatra o el tifó Haiyan (o Yolanda segons els locals) que va afectar les Filipines, cal parlar d’esdeveniments meteorològics. En segon lloc, poca gent es queixa realment de la climatologia, la ciència del clima, quan s’hi refereixen. Segurament es podrien queixar del clima, el mediterrani en el nostre cas, però és més probable que en realitat estiguin apuntant a les condicions meteorològiques, que tant poden causar catàstrofes com les esmentades, com fer anul·lar un partit de futbol. Evidentment, hi ha connexions entre clima i meteors, de manera que un escalfament global del planeta i l’emmagatzemament d’energia als mars i oceans està tendint a escalfar-ne les aigües i aquestes alimenten fenòmens meteorològics de més intensitat.
La mateixa borrasca que va causar Cleopatra va deixar pluges abundants a Catalunya, amb més de 150 litres per metre quadrat en alguns punts de les comarques gironines. La precipitació va fer augmentar considerablement el volum d’aigua que fluïa a través de rieres i rius com el Ter, el Daró o el Fluvià. El volum d’aigua que circula a través d’una llera en una quantitat de temps determinat es defineix com a cabal i generalment es mesura en metres cúbics per segon. Un diari regional (al qual em referiré com Los Sitios per tal de mantenir-ne l’anonimat) dedicava un article a les riuades amb el titular: “Les últimes pluges provoquen importants crescudes del cabdal del Fluvià”. La paraula cabdal és correcta en català, i generalment s’usa com un adjectiu per remarcar la importància o eminència de quelcom. És evident que aquest no és el sentit que es vol donar a la paraula al titular de Los Sitios, que hauria de ser substituïda per cabal.
