Només un espectacle supera una posta de sol des del cap Sunion: la contemplació d’una albada des del castell del Montgrí.
El trenc d’alba i el sol ixent ens extasien i ens transmeten energia. Tot és possible en aquella nova jornada que no serà igual a cap altra. Tot està per fer. Mirar el naixement d’un nou dia ens magnetitza i encara quedem més hipnotitzats si aprofitem aquests dies de gener per a fer-ho. No sé si coneixes el poema “Les minves del gener” de Joan Maragall, és tan escaient que he demanat al Consell de Redacció d’Emporion per publicar-lo a continuació d’aquest escrit. En el transcurs del mes de gener sol instal·lar-se un potent anticicló, que equival a altes pressions atmosfèriques que provoquen que les aigües baixin de nivell. Són les minves del gener.
No hi ha cap més lluna com la d’aquest mes. Ho diu el refranyer popular: “La lluna de gener és la més clara de l’any i mirar-la no fa dany”. El dia 16 d’aquest gener tindrem lluna plena i no ens l’hem de deixar perdre. L’equinocci primaveral és lluny encara i no obstant això: “Les arrels somien dolços/trànsits de saba naixent” (Comadira). Tot i que pel gener el fred neix, el dia creix. “Per Sant Sebastià una passa de marrà”, diu el refrany. Fa un any vaig plantar una mimosa i un ametller al jardí. Necessitava aquests dos pregoners que m’anunciessin la primavera cada gener. L’aire nítid ens permet rebre les primeres carícies de les bonances primaverals. No hi som, però en rebem els primers beneficis. Els preparatius, els preliminars resulten tant o més atractius que l’arribada.
És per aquest motiu que, tot i no tenir preferències per cap període artístic concret, m’atrau de manera especial el final del gòtic florentí i sienès: Giotto, Simone Martini, el germans Lorenzetti, Fra Angelico, Ucello, Lippi, Della Francesca… Els temes segueixen sent celestials, però la preocupació és terrenal. Són ells els veritables trencadors per la vivacitat dels colors, l’atreviment en representar la preciositat dels paisatges de fons, l’encant dels rostres de joves encisadores i la preocupació per la ciutat i el seu govern. No som al Renaixement de Leonardo, Miquel Àngel o Rafael, no obstant això aquells visionaris del segle XIV i XV, seguint Maragall, porten dins seu la primavera eterna.
Alegrem els nostres cors! Cap dels nostres somriures és estèril i cap de les nostres paraules, gestos i accions positives resultaran vanes. Som afortunats de viure un moment crucial de la humanitat, de canvi de civilització provocat per la globalització. Allò que naixerà serà millor que el que ara vivim i que el que mai no s’ha viscut. És a les nostres mans saber mantenir els lligams positius del passat amb la construcció dels nous colors, paisatges, rostres i ciutats que vindran. Tinc plena confiança que ens en sortirem! Confiem en el nou alfa!
LES MINVES DEL GENER
Com al mig de l’hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l’aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d’esclatar en verdor les branques nues,
que l’horitzó ha d’omplir-se d’orenetes,
i que s’ha d’embaumar tota la terra.
No sents una frisança, dona? Digues:
no et sents la primavera a les entranyes?
Llança’t, doncs, al carrer: si t’hi trobessa,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besar i ser besat, que avui n’és dia.
Som al mig de l’hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n’és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d’hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna.
JOAN MARAGALL
