És evident per a tothom que aquest 2014 que encetem no serà un any qualsevol, un any més, un any com tots. A les persones i a les famílies sí que tots i cadascun dels anys porten més o menys repartides les seves alegries, tristors, dificultats, angoixes o il·lusions, però al nivell social i polític, per als catalans, els mesos que s’acosten seran més que mai mesos carregats d’esperança, de risc, de dubtes i d’incerteses. Serà un any en molts aspectes decisiu. I un any carregat de memòria col·lectiva en els seus centenaris, perquè sabem prou bé que no va ser un any qualssevol el 1714, però tampoc el 1814 o el 1914.
1714. Fi del setge de Barcelona i derrota de Catalunya. Feia anys que els catalans, després d’un pacte amb Anglaterra, lluitaven a favor d’un aspirant al tron d’Espanya, l’arxiduc Carles. Ho feien, sobretot, per por de perdre els seus drets com a poble si arribava a ser coronat un Borbó, de qui temien un tarannà autoritari i centralitzador. Però en morir sense descendència l’emperador d’Àustria Josep I, el seu germà l’arxiduc Carles va heretar la corona. Davant la possibilitat que, si arribava a ser rei dels espanyols, l’aspirant dominés de nou sobre els territoris del vell imperi de Carles V, Anglaterra abandonà el conflicte a canvi de Gibraltar i Menorca. Tot i veure’s traïts pels anglesos, els catalans varen decidir continuar la lluita. A Barcelona, completament envoltats de soldats francesos i espanyols, que els sobrepassaven de molt en nombre, van triar la resistència fins la mort. Després de la desfeta, anihilada tota oposició, Felip V va promulgar el Decreto de Nueva Planta que va sotmetre Catalunya a les lleis i al domini de Castella.
1814. Catalunya deixa de formar part de l’Estat Francès i torna a ser espanyola. El 1807 les forces napoleòniques havien envaït Espanya per sorpresa i el 1808 el rei Carles IV havia abdicat en el seu fill Ferran VII, però aquest, sota la pressió de Napoleó, va tornar la Corona al seu pare, que la va lliurar a l’emperador. Napoleó va designar nou rei d’Espanya el seu germà Josep Bonaparte, si bé més endavant en va separar Catalunya i la va integrar al seu Imperi. L’any 1814, davant la situació insuportable del seu exèrcit, Napoleó va decidir deslligar Catalunya de França, reintegrar-la a Espanya, i reconèixer Ferran VII com a rei. Els catalans tornàvem a ser espanyols sota un rei que de seguida va derogar la Constitució i es va proclamar rei absolut.
1914. Es constitueix la Mancomunitat de Catalunya i comença la primera guerra mundial. L’any anterior, Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, amb la unanimitat de tots els partits catalans, havia aconseguit que el govern d’Espanya aprovés un reial decret que autoritzava les diputacions provincials catalanes a mancomunar-se amb finalitats administratives. En el seu discurs després de ser escollit president, Prat de la Riba, recordant el 1714, va dir: “La Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, i n’inicia un altre, que és el demà”. Els temps tampoc no eren fàcils, Espanya es veia embolicada en una guerra al Marroc i Europa era plena de conflictes que la desestabilitzaven i que farien esclatar aquell mateix any la primera guerra mundial.
2014. També serà un any decisiu. D’ençà de la ultratjant sentència del Tribunal Constitucional, la societat civil catalana ha estat empenyent i reclamant el dret a decidir el seu futur amb les manifestacions multitudinàries de juliol del 2010 i de la Diada del 2012, i amb l’èxit clamorós de la Via per la Independència del 2013. Els partits polítics representatius d’un ampli espectre de la nostra població, que sumen al Parlament prop dels dos terços dels escons, han respost a aquest clam i el dia 12 de desembre passat van acordar una data per a la consulta i una doble pregunta, que inclou la qüestió de la independència. El govern central i els partits PP, PSOE, Ciutadans, i PSC, s’hi han oposat frontalment. L’any 2014 serà, efectivament, un any d’esperança, de risc i d’incertesa.
En un altre ordre de coses, més torroellenc, més íntim, l’any 2014 tampoc no serà un any qualsevol per als que fem aquesta revista. Estem encetant l’any vuitè de la tercera època, i ens acostem al centenari d’Emporion. Els que l’any 2007 vàrem iniciar aquesta aventura, disposats a enllaçar amb els esforçats torroellencs que s’havien fet càrrec de les dues èpoques anteriors, estem prou satisfets de ser on som. Mai no ens vàrem plantejar límits ni ens els plantegem ara, tenim uns objectius bàsics, informar i opinar un mes darrere un altre, dialogar, acollir idees i perspectives diverses, i anar millorant sempre que ens sigui possible. I així esperem poder arribar al centenari el dia primer de gener de l’any vinent: Emporion haurà fet el seu camí des de l’any 1915 fins al 2015, amb dues brutals interrupcions, la dictadura de 1923 i la guerra de 1936, seguida del franquisme. Aquest mes de gener de 2014 n’esperem celebrar el primer acte públic commemoratiu: l’estrena al Cinema Montgrí del documental: “El mestre, el capellà i una munió de torroellencs”. Serà el dissabte dia 18. Tots els nostres lectors hi són convidats.
