“La meta és l’origen” és un vers del poema El moribund, de l’austríac Karl Kraus. És una idea amb tanta força, i tan suggeridor, que així hem titulat, la meva dona i jo, el viatge que iniciem aquest mes de març a Grècia.
Un mai no sap per què s’enamora. Mai acabem de descobrir del tot per què unes terres ens captiven més que no pas d’altres. Grècia atrau amb prou força com per desafiar la prudència i l’adversitat. Serà la mediterraneïtat per excel·lència d’aquest país de costes incomparable? És la inesborrable primera impressió de l’Acròpoli? O potser perquè a Olímpia vaig experimentar el mateix goig que el de l’atleta vencedor? És per Temístocles, el guia apassionat que em va fer enamorar de Grècia en aquell llunyà primer viatge? No serà que a l’illa de Delos, capital que fou de la Confederació de prop de 200 ciutats, vaig estar al paradís malgrat la tempesta infernal del retorn?
Tot suma a l’hora de descobrir el meu entusiasme per Grècia, però és el vers de Kraus el que m’ajuda a comprendre’m a mi mateix. Viatjar a Grècia és una peregrinació cap als nostres orígens. Estem d’acord que som el que som gràcies a l’aportació de cultures al llarg del temps. Arribaríem a l’Àfrica, el nostre bressol. Però és a la Grècia clàssica on es fa un salt qualitatiu tan formidable que encara vivim de les seves idees. Més tard, la humanitat ha sabut fer més salts i millorar les imperfeccions de fa 2.500 anys, però això no és cap obstacle perquè m’emocioni sempre que llegeixo l’Oració fúnebre, un text magnífic de Tucídides, el primer historiador científic. Posa en boca de Pèricles paraules belles sobre l’art de governar: “La nostra forma de govern […] de nom és una democràcia, perquè l’administració està en mans, no d’uns pocs, sinó de la majoria.”
Ningú com els grecs ha captat i representat la tragèdia. M’imagino contemplar una obra de Sòfocles al teatre d’Epidaure. La vida és un drama, cert, però són els grecs els que més van confiar en les possibilitats humanes. Van revelar el goig que suposa saber-se fort per elegir el bé i, atrets pel sublim, alguns van indicar el camí cap a la noblesa. Seguim igual, la força dels qui intenten superar la banalitat empeny la humanitat cap a nous horitzons i, en paraules confiades del mateix Kraus, endevinen que “la beatitud està al final dels dies”.
El viatge el projectem baixant per Itàlia, passant a Grècia com a part central, i retornarem per països desconeguts per nosaltres com Bulgària, Romania i Hongria. És un intent. En cadira de rodes tot es complica una miqueta i volem ser humils. Però allò que compta no és el que aconseguim, sinó el que intentem. En tindreu notícies.
