Permeteu-me iniciar aquest article amb unes paraules de l’estimat Raimon: “Fa molts anys que ens amaguen la història, i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d’ells.”
En aquest any 2014, realment transcendent pel futur del nostre país, commemorem dos fets realment importants: el primer en el temps, la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i el Decret de Nova Planta ─conjunt de disposicions per les quals el rei Felip, reconegut com a Felip V, rei de Castella, per les corts castellanes el 8 de maig de 1701, i com a Felip IV, que havia de jurar prèviament “observar las leyes, fueros y costumbres” dels diferents territoris d’Aragó i Catalunya. Va arribar a Barcelona el 30 de setembre de 1701, on va jurar les constitucions dels països que integraven la corona catalanoaragonesa, que va abolir posteriorment per “delicte de rebel·lió” i amb el pretext “del just dret de conquesta”. Al temps que hi establia, més o menys, la pròpia Constitució de Castella, incorporant-t’hi un seguit de mesures lingüístiques castellanitzadores”d’unes mateixes lleis, usos, costums, tribunals… que hauran d’ésser els de Castella, tan lloables en tot l’univers”, un sistema administratiu regulat per la Reial Audiència, presidida pel Capità General, la prohibició de la moneda i la llengua pròpies de Catalunya, l’abolició de les universitats de Barcelona, Lleida, Vic, Girona i Tarragona, i l’establiment del Real Catastro per recollir els impostos.
Però, no creieu que a Catalunya hem recordat ja massa les nostres derrotes?
I el segon fet que es commemora aquest 2014, i que lamentablement va acabar també per una dictadura, la de Primo de Ribera, es produí l’any 1914: la Mancomunitat de Catalunya, que naixia després d’anys de reivindicació política, mitjançant la llei provincial del 29-08-1882 i el decret del 18-12-1913, que constituí la unió de les quatre províncies catalanes de l’Estat espanyol, dos decrets del 23-03-1914 i l’Estatut aprovat per la Junta de les Diputacions de Catalunya del 9-01-1914.
La unió creada a partir de la fusió de les quatre diputacions catalanes, Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, fou la primera administració pròpia que tingué Catalunya després del Decret de Nova Planta, i presentada per Enric Prat de la Riba Sarrà (Castellterçol, 29-11-1870 ─ 1-08-1917), el seu primer president, amb aquestes paraules: “La Mancomunitat clou un període i Catalunya, el primer embrió d’autogovern català des de 1714, celebra aquest mes d’abril el seu centenari i n’inicia un altre. Cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova planta […] i n’inicia un altre, que és l’endemà, que és l’esdevenidor.”
Les atribucions de la Mancomunitat se cenyien purament a l’àmbit administratiu, amb les mateixes competències que ja tenien les quatre diputacions i amb un pressupost ínfim, però amb els deu anys que va durar fins que fou fulminada, va exercir de govern de Catalunya amb el suport i complicitat de la societat catalana, a través d’entitats civils, sectors empresarials i sindicats, que reclamaven un organisme propi com a substitut d’un Estat espanyol que consideraven ineficient, insensible i poc respectuós amb Catalunya.
Fa cent anys a Catalunya, com a moltes altres regions espanyoles amb un govern estatal en què la política cultural era limitada i la social gairebé nul·la, un 40% de la població catalana era analfabeta. Prat de la Riba, en aquest desenvolupament de la identitat catalana, va imposar un programa polític de signe regionalista i un projecte de coneixement i cultura per bastir un país culte i modern com els que li servien de model a Europa. Anhelava modernitzar Catalunya de punta a punta, a partir de la Renaixençai les Bases de Manresa de 1892, de les quals avui som hereus, gaudim els seus fruits i, encara més, de les seves possibilitats futures.
“Cap ajuntament sense escola, biblioteca, telèfon i carretera”
La Mancomunitat es basava en tres òrgans: l’Assemblea General, formada per 36 diputats per Barcelona, i 20 de cada una de les tres altres províncies, Tarragona, Lleida i Girona, que es renovaven per meitats cada dos anys; el Consell Permanent, format per president i vuit consellers, que actuava com a poder executiu, i la Presidència.
Realment no es va produir mai una descentralització de l’Estat espanyol a favor de la Mancomunitat, sinó una concentració de les competències de les quatre diputacions provincials catalanes. L’ideal de Prat de la Riba era clar, emmirallat en els estats europeus moderns, eficients i oberts a la cohesió social, dotar Catalunya d’infraestructures bàsiques al temps que les entitats que servissin per a la formació de professionals i dotar-la d’una llengua normalitzada i d’una cultura pròpia, així com de les eines que asseguressin la seva pervivència: “Que no hi hagi un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir la seva escola, la seva biblioteca, els seu telèfon i la seva carretera per tal d’enllaçar tots els municipis catalans.” “Ni cap escola sense mestres.” I les escoles d’estiu per a formadors i les d’oficis que permetessin a obrers i obreres (permeteu-me el femení que cal remarcar) millorar el seu àmbit de treball!
Va impulsar una política que afavorís la cohesió social, juntament amb la creació d’infraestructures públiques incidint al propi temps en la cultura, la llengua, l’ensenyament, i dotar Catalunya d’un servei públic de sanitat, mantenint i millorant les bases d’una catalanitat de la qual avui som hereus, per fer tot allò que no feia a Catalunya l’executiu espanyol.
A Prat de la Riba, reelegit el 14-05-1917, el substituí a la seva mort Josep Puig i Cadafalch, que es dedicà fonamentalment a desenvolupar idees i fonaments forjats pel seu predecessor, fins a la dissolució, l’any 1925, creant i envigorint l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l’Escola Industrial de Barcelona, l’Escola del Treball, la Xarxa de Biblioteques populars, l’Institut d’Educació General, l’Escola de Funcionaris d’Administració Local, l’Escola de Bibliotecàries, la de Bells Oficis, la d’Infermeres, la Junta de Museus, La Caixa de Crèdit Comunal, l’Oficial d’Estudis Jurídics, noves línies pedagògiques com el mètode gestat per Maria Montesori, amb Rosa Sensat, encarregada d’elaborar el pla d’estudis de l’Institut de Cultura i la Biblioteca Popular de la Dona, la normalització lingüística duta a terme per Pompeu Fabra amb la publicació, el 1913, de les Normes ortogràfiques, fet determinant per a la subsistència i persistència actual del català. Col·laboradors com Eugeni d’Ors, Alexandre Galí, Antoni Rovira i Virgili, sense oblidar la tasca de treure la dona de l’única que exercia, les feines domèstiques, de la casa i els fills. A més de construir 1.700 quilòmetres de carreteres i 5.500 de telèfon que uniren els municipis catalans.
Realment, els catalans, com ja s’ha escrit, “som fills del 1914 molt més que del 1714”.
Prat de la Riba volia fer de Catalunya un país modern i la Mancomunitat va fer-ho!
Esperem el nostre futur.
Consell i Mesa Mancomunitat, abril 1914
