A principis de 2013 es va presentar al públic el projecte d’ampliació del port de l’Estartit, promogut per Ports de la Generalitat i finançat pel Club Nàutic de l’Estartit. L’obra havia de servir, principalment, per reforçar la dàrsena exterior, ampliar-la en 75 metres, dragar sorres i poder crear més amarratges al moll central. Complint amb la legislació, el projecte anava acompanyat d’un informe de sostenibilitat ambiental, que té la missió d’analitzar els possibles impactes que generarien els treballs sobre el medi ambient i, en funció de la seva gravetat, hauria de decidir si l’actuació s’hauria de sotmetre a un procés d’avaluació d’impacte ambiental. Tot el procediment està regulat per lleis i decrets que dictaminen les condicions en les quals una obra pública ha de sotmetre’s a una avaluació completa dels impactes abans de decidir si es pot tirar endavant, si no es pot realitzar o si calen mesures per minimitzar els danys al medi ambient per poder ser aprovat.
Una de les primeres condicions imposades per la normativa és la d’exposar quines són les necessitats que el projecte busca satisfer i una justificació de la solució proposada tenint en compte factors socials, ambientals, tècnics i econòmics (article 129.2 del Reial decret 3/2011). Cal suposar que, per una lamentable omissió, l’avantprojecte presentat se centrava únicament en el reforçament i ampliació del dic. Comento de passada que, de retruc, això permetria ampliar el nombre d’embarcacions amarrades a l’interior del port. Cap exposició de la necessitat o justificació al respecte. Amb el mateix grau de miopia, l’informe de sostenibilitat només adreçava els impactes directes d’ampliació de l’estructura exterior i concloïa que els impactes ambientals eren moderats. El que ignorava el document eren totes les conseqüències de l’ampliació: les possibles alteracions dels corrents marins i dinàmiques de la sorra i el litoral, la major presència d’embarcacions al port, amb l’increment de navegació en un entorn ambientalment delicat i parcialment protegit (a 100 metres de l’àmbit marí del Parc Natural), més emissions contaminants, riscos de vessaments, etc.
Gràcies a tots aquests “oblits”, els impulsors de l’ampliació arribaven a la conclusió que no feia falta que el projecte se sotmetés a una avaluació de l’impacte ambiental. Un informe de sostenibilitat ambiental realitzat honestament hauria reconegut que els impactes possibles transcendien l’àmbit estricte de les obres d’ampliació, i en aquest cas la llei vigent del moment (6/2005 d’avaluació ambiental de projectes) és clara: s’han de sotmetre a l’avaluació la construcció de ports o les seves ampliacions quan puguin produir un increment significatiu de les emissions a l’atmosfera, vessaments al litoral, generació de residus, o bé si afecten àrees d’especial protecció. Tots aquest supòsits van ser convenientment ignorats a l’estudi, però és evident que són d’aplicació al projecte proposat.
Aquest passat mes de maig de 2014, i en contra del criteri de l’Ajuntament de Torroella i de grups ecologistes, la Direcció General de Polítiques Ambientals de la Generalitat de Catalunya ha anunciat que no demanarà l’avaluació d’impacte ambiental del projecte promogut per la mateixa Generalitat. Els arguments per fer-ho segueixen insistint en el fet que l’ampliació és mínima i que el dic en qüestió no acollirà embarcacions, tot obviant les altres afectacions i el fet que el remodelat dic permetrà amarrar més naus a l’interior del port, amb tot el que això comporta.
Personalment, si hi ha necessitat i consens per ampliar el nombre d’amarradors disponibles per a embarcacions, celebro que es pensi en un millor aprofitament de la infraestructura existent, malgrat que aquesta requereixi una petita ampliació. Indubtablement aquesta és una molt millor opció que la construcció d’un nou port a la Costa Brava o a qualsevol altre punt del litoral, tant per factors econòmics com ambientals. Ara bé, cal que tota actuació es faci amb el màxim respecte pel medi ambient i per la legislació vigent. En aquest moment el projecte d’ampliació del port de l’Estartit no compleix cap d’aquestes dues condicions. En aquest sentit és molt preocupant veure com l’administració ha intentat saltar-se les seves pròpies normes i, un cop advertida de les deficiències del projecte, ha optat per ignorar l’alerta. Els responsables de garantir la bondat del projecte són els primers a enganyar-se a si mateixos i, pitjor, enganyar la ciutadania.
El cas presenta certes similituds amb el del projecte del magatzem submarí de gas Castor, a les costes de Castelló. Allí, un estudi d’impacte ambiental executat amb similar irresponsabilitat va resultar en la producció d’una sèrie de terratrèmols que, a més d’inquietar la població, és probable que forcin el desmantellament de l’estructura. A més, la fiscalia presentarà una querella penal contra les autoritats que van avalar la declaració ambiental del projecte, ignorant les deficiències ja advertides per diferents col·lectius. En definitiva, problemes, impactes i enormes costos que s’haurien pogut estalviar amb facilitat. A l’Estartit, si bé per una actuació molt menor, encara som a temps d’evitar prendre estúpids riscos innecessaris. No fa falta aturar res, només cal fer les coses ben fetes, amb responsabilitat.
