Hem arribat a setembre i, passat el parèntesi de l’estiu, tothom es disposa a encarar un nou curs. Uns es reintegren a l’empresa, al taller, a la fàbrica, a la feina; uns altres a les escoles o col·legis, a l’institut o a la universitat, a l’estudi; d’altres als diferents serveis de l’administració pública o a les oficines i despatxos privats; alguns a la política, a legislar o a governar. Tots amb més o menys ànim, amb més o menys il·lusió o energia. Uns esperançats de cara al futur, altres temorosos. Deixem avui sense comentari la lamentable situació dels que, desgraciadament, veuen passar les estacions forçats a seguir en la seva condició d’ociosos permanents involuntaris.
Talment com se sol fer amb motiu de l’any nou, el començament de curs és bona ocasió per als bons propòsits, els plans i els programes. L’esquema és ben senzill: considerem on som, pensem on voldríem ser, i prenem les mesures per arribar-hi, sempre i quan siguem conscients que l’objectiu ha de ser a l’abast de les nostres possibilitats. Entre aquestes no és la menys important la nostra pròpia perseverança per superar els obstacles que inevitablement ens esperen. Aquests destorbs en algun cas són ben previsibles, perquè són adversaris coneguts, els de sempre, però de vegades es tracta d’enemics desconeguts, que ni tan sols sospitem que existeixen i que, no obstant, en un moment o altre apareixeran, i ens convé fer un esforç per tal de preveure’ls i prevenir-nos-en. Tant a nivell individual com col·lectiu.
Hi ha, però, en tot començament de trajecte, un element que no és a l’abast de la nostra capacitat de previsió, que apareixerà amb tota seguretat i envers el qual no ens podem prevenir: les circumstàncies. La pregunta “què farem?” va sempre acompanyada d’una altra pregunta: “què passarà?”. Un polític nord-americà deia que, encarats a l’avenir, a l’hora de prendre decisions, el pitjor de tot és “allò que no sabem que no sabem”.
Reculem un any, un sol any. És difícil pensar que el mes de setembre del 2013 algú hagués fet aquests cinc pronòstics per als dotze mesos següents: 1) hi haurà canvi de rei; 2) un partit nou farà perillar el bipartidisme PP-PSOE; 3) desapareixerà Rubalcaba de l’escena política; 4) Iceta serà primer secretari del PSC; 5) Pujol confessarà delictes monetaris. Amb aquests precedents, ¿hi ha algú capaç de pronosticar què passarà aquest curs vinent?
A nivell torroellenc potser era previsible, però tampoc gaire gent ho considerava molt probable, que es fes realitat l’EMD de l’Estartit, i la seva aprovació ja és un fet. O, a una mida molt més reduïda -però de conseqüències tràgiques per al que ho viu-, es pot pensar raonablement que trescar pels cims del Cau del Duc és perillós, però ¿qui els havia de dir al pare i fill estrangers que es varen enfilar al Montgrí el dia 7 d’agost que aquella pujada seria mortal?
El dia 1 de setembre és més o menys fàcil i atrevit fer càbales entorn a propers esdeveniments esperats o imaginats, 11 de setembre, 9 de novembre, eleccions plebiscitàries, eleccions municipals… El que és impossible és endevinar allò que no sabem que pot passar i que, indefectiblement, passarà. Des d’EMPORION desitgem als nostres lectors que es facin realitat els seus projectes i propòsits, i que aquest sigui el primer d’un seguit de mesos plens de notícies satisfactòries. Com sempre, nosaltres anirem recollint les que es vagin produint a Torroella i a l’Estartit, a Catalunya, a Espanya i al Món. Tant de bo fossin bones i immillorables.
